dissabte, 26 de novembre de 2016

7 – ENGRUNES

Els savis antics... fugien del “mundanal soroll” ja que, en última instància, menystenien aquest món perquè el consideraven efímer i no “tempitern”. No havien descobert la “secularitat sagrada”, amb honroses i poderoses excepcions que, encara que sostenint el món, no van influir en les formes exteriors de la civilització dominant i dominadora.

Amb el neologisme “tempitern” Panikkar vol expressar el fet de viure l'eternitat en el temps.
El món era, i és per a molts encara, considerat com una cosa caduca que s'ha de deixar per entrar a l'eternitat, malgrat les paraules de l'Apocalipsi que diuen: Feliços els qui des d'ara moren en el Senyor... perquè les seves obres els acompanyen. Ap 14,13. És veritat que també parla de la Terra Nova...: Després vaig veure un cel nou i una terra nova. El cel i la terra d'abans havien desaparegut... Ap 21,1.
Ara bé, les coses no són el món. Estan en el món, però no són el món. (Jaspers). Nosaltres formem part d'aquest món. De l'egoisme en neix un món i de la llibertat i l'amor en neix un altre. De semblant manera que l'home nou esdevé realitat sobre les cendres de l'home vell, i que l'home nou vol esdevenir la realització de l'Home o del Fill de l'home, així en cel nou i la terra nova són la conversió del món creat per l'home en el món creat per Déu. L'eternitat és l'hora de Déu. Cal. doncs, viure l'eternitat en el temps: la tempiternitat.

D'honroses i poderoses excepcions, sempre n'hi ha hagut i continuen havent-n'hi. Però, com diu el nostre autor, aquells no van influir en les formes exteriors... Malauradament, això encara és així. Evocant la paràbola del llevat (Mt 13,33.) podríem dir que sempre hi ha hagut llevat i sempre hi ha hagut massa. Però, el signe del regne de Déu no es dóna sinó quan el llevat és dins la massa i la transforma. Quelcom falla quan aquesta unió de llevat i massa no es realitza...
Sovint, encara avui, les noves teories es queden en teories. Les teories innovadores d'alguns teòlegs i mestres de l'esperit es queden en els llibres i, a tot estirar, en la praxi de petits grups... És a dir, no arriben a transformar l'actitud del poble creient; no transformen l'arquetip col·lectiu. Teoria i praxi han de ser dues expressions d'una mateixa intenció i d'una mateixa actitud. Si falta aquest caràcter holístic quelcom falla.

... toca al filòsof fer un pas endavant... i arribar fins a les arrels a fi que després puguin sorgir troncs, produir fruits i donar flors. La tasca del lector és la de regar amb l'aigua de la lectura la terra pel que sembla àrida del filòsof i així també col·laborar al comú quefer humà.

En aquest terreny la llibertat i responsabilitat individuals són indispensables. Mentre no existeixi una autonomia personal seriosa, els desigs de renovació quedaran encallats i a mig camí... Ara bé, la llibertat “individual” perquè arribi a ser “personal” ha de viure's en sentit comunitari... L'individu és un número sol. La persona és un número que forma part d'un grup. I, com diu el Vat. II: Plagué a Déu de santificar i de salvar els homes no pas d'un a un, sense cap lligam entre ells, ans de constituir-los en poble... Lumen gentium, 9.

No hem d'oblidar que el primer manament de la Llei de Déu consisteix en estimar Déu amb totes les forces, amb tota la intel·ligència, amb tota la voluntat... Cadascú des del seu nivell i vocació, tots tenim el deure de fer treballar els talents que Déu ens ha donat i no enterrar-los per mandra com el servent de la paràbola... Mt 25,24-25. Glossant Teilhard de Chardin diríem que no es pot arribar a fer un acte de fe autèntic sinó després d'haver esgotat totes les possibilitats que ens dóna la raó en la recerca de la veritat... Crec per entendre i miro d'entendre per creure era el lema dels nostres pares en la fe. Agustí, Anselm.

El primer capítol d'aquest llibre vol presentar una visió del món en la qual, sense negar la possible transcendència del diví, s'accentua la immanència del sagrat en les mateixes entranyes de la mundanitat.
Sant Pau ho deia així: D'ençà que el món va ser creat, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s'han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades. Rom 1,20.
Toca avui dia esforçar-nos per veure la presència del diví en el que és humà.
Per massa temps la bona o mala manera d'anomenar la religió s'ha presentat com relligant-nos amb un Ser transcendent a expenses de la immanència del Ser en els éssers, provocant així l'escissió del ser de l'home amb el Ser de tota la realitat. La defensa de la sacralitat del món es presenta com la “relligació” d'aquests dos camps, sense confondre'ls, tanmateix.

Les religions amb els seus actes propis a través dels quals celebren la fe ens han deslligat de tot allò que és humà, malgrat que la referència fontal del nostre credo és que Déu s'ha fet home. A Déu l'hem de buscar en la humanitat, no fora d'ella. Els sagraments no celebren altra cosa que la vida humana viscuda des de la fe... Si deslliguem el món humà dels sagraments com si aquests fossin “una altra cosa afegida”, estem perduts. El sagrat només el podem viure i celebrar des de la humanitat. El Crist es va despullar de la seva divinitat per viure plenament la humanitat. Fl 2,6-7. No al revés.

La crisi d'una religió ultramundana no es resolt amb l'absorció del mundà en la divinitat ni amb la confusió entre el diví i l'humà, sinó amb el reconeixement i l'experiència de la intrínseca relació d'aquestes dues “dimensions” de la realitat en el mateix home, punt de trobada del cel i la terra, que vaig anomenar la intuïció cosmoteàndrica (o teandropocòsmica).

Cal posar ordre en els nostres conceptes i, per fer-ho, no necessitem anul·lar res. Cada cosa en el seu lloc però totes dins. La realitat és divina i humana. Ni divina solament, ni només humana. Són dos pols d'aquella realitat que està més enllà dels nostre conceptes.

El segon capítol del llibre podria interpretar-se en seu acadèmica com oferint un fonament filosòfic al pluralisme, però dins del marc d'aquest llibre, representa l'aplicació del primer capítol al cas particular d'una interpretació secular de la figura del Crist. Amb això no es desvirtua (anorrea, aniquila, torna buida...) la Creu del Crist (1Co 1,17), sinó que al contrari es profunditza i expandeix aquell mateix anorreament del Mestre de Natzaret (Fil 2,7). Tanmateix la intenció del llibre no vol fer teologia cristiana, sinó que s'esforça en comprendre l'esperit de la nostra època que hem caracteritzar com a secular.

Encara estem massa lligats “al llenguatge”. El problema anomenat epistemològic ha estat, als darrers anys, un tema clau de la filosofia actual. Ens expressem amb un llenguatge convencional. Les paraules signifiquen allò que volem que signifiquin. Algunes paraules, segons Tillich, sembla que tinguin unes arrels que les connecten amb la natura... Però, en general les paraules del món del pensament humà manifestat a través de la història, estan lligades a sistemes, escoles, religions... Cadascú en el seu lloc de naixement és bo que assumeixi les paraules pròpies de la seva cultura, però, amb llibertat. Si el creient no és lliure, automàticament es farà esclau de les paraules i restarà subjecte a la llei. Aquella llei que no salva segons l'apòstol Pau. Aquest tal es trobarà abocat a un carreró sense sortida i sense que ell se n'adoni.

En aquest context creiem que les paraules de Panikkar, quan diu: no volem fer teologia cristiana, venen a ser sinònims de: no volem fer teologia acadèmica. Panikkar diu i pensa des de la llibertat de pensament. Una llibertat que té en compte la tradició i la pròpia cultura, però que no es lliga a cap opinió particular pròpia d'un moment concret de la història. Panikkar empatitzant amb el moment actual de la història s'esforça en viure seriosament la saviesa del passat.

Un tercer capítol ha de completar aquest llibre. Es tracta de les conseqüències pràctiques d'aquest esperit secular en la vida quotidiana, però aquestes cal viure-les més que escriure-les...

Fa referència al caràcter holístic de la vida. Si no vivim allò que pensem, ens estem enganyant miserablement. Sant Francesc de Sales, un dels grans mestres de la vida espiritual, arriba a dir que aquell que es disposa a fer meditació, si no es prepara, al mateix temps, per a fer un canvi seriós de vida d'acord amb la meditació que vol fer, més valdria que no medités.


Amb això, acabem de comentar el pròleg del llibre. En el full que següent començarem el primer capítol. Recordem que es tracta del llibre: EL MUNDANAL SILENCIO.