dimecres, 29 de juny de 2016

5 – EL TRESOR AMAGAT

Des del moment en què les paraules diuen únicament i exclusivament el que un hom vol dir i no deixen espai al que també l'altre vol dir, des del moment en què passen a ser solament signes i deixen de ser símbols, des del moment en què només assenyalen quelcom i no són ja l'expressió, la manifestació i amb això el vel mateix d'aquest “quelcom”, des d'aquest moment degeneren fins i tot com a paraules.

La paraula és “signe” quan fa referència al món material i racional. La paraula és “símbol” quan fa referència al món de l'esperit. En aquest últim cas, gairebé és sinònim d'allò que els diccionaris ho descriuen com accepció figurada. No hem sabut trobar -en general i després de dos mil anys- la perla fina de l'Evangeli, perquè l'hem llegit com si el seu missatge (les seves paraules) fossin paraules signe, és a dir, paraules referides a les necessitats d'aquest món. No l'hem llegit simbòlicament, en gran part perquè no hem tingut consciència de la importància i realitat d'aquest llenguatge i perquè la realitat de la vida espiritual l'hem tingut quasi com una cosa d'un altre planeta o dirigit només a un grupet d'ànimes escollides.

No tot el que en diem paraula és paraula. Hi ha molts vocables, grafies, fonemes, termes gramaticals, que si ens mirem les coses des del tercer nivell de consciència. més aviat són sorolls d'esquellots o picament de campanes. Hem d'anar a la recerca de la paraula perquè l'hem perdut. I en perdre la paraula hem perdut l'home, perquè, com diu la nostra cultura: la paraula s'ha fet home. La paraula, allò que els grecs en deien logos, és més que un terme gramatical. És la manifestació de la divinitat. Una vegada més hem de dir que l'expressió de Jesús: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici, no es una hipèrbole exagerada, sinó que denota un coneixement profund de la realitat de la vida espiritual. Els qui estem a anys llum del món de l'esperit som nosaltres. Imaginem-nos, si podem, a Jesús dient aquestes paraules en el context del mitjans de comunicació actuals del món social, polític, eclesiàstic...

Amb altres termes: la paraula és expressió del pensament i el pensament és expressió de l'home i l'home expressió de Déu. Però, sovint no és així. Ho sabem prou. Si fos així tots seríem sants i el món seria un oceà de pau. Ens falta coherència entre el que diem i el que som. Avui dia s'hauria de considerar la coherència com la clau de volta que sosté tot l'edifici espiritual.

Portem molts anys d'història i de tradicions i això és una riquesa, però pot ser també un parany que ens impedeixi fer un pas més en la comprensió de la veritat. Tot depèn de com interpretem les paraules amb les quals llegim la història.

Sovint les paraules esdevenen mers instruments per a la transmissió de missatges xifrats, oberts solament a aquells que prèviament en posseeixen la clau.

D'aquesta manera i durant molt temps, l'església catòlica s'ha atribuït el paper o l'autoritat d'interpretar oficialment els textos bíblics. Avui dia aquesta actitud es pot considerar com un fet anacrònic. L'Esperit Sant, el qui ens dóna a conèixer la veritat plena, baixa en el cor de cada creient en el dia del baptisme.

El llenguatge simbòlic és el llenguatge propi dels textos espirituals. És el que feia servir Jesús mitjançant les paràboles... Alguns savis i entesos pensen que el seu llenguatge conceptual i acadèmic és superior al llenguatge simbòlic, però es queden sense entendre la paraula de Jesús. El seu missatge entès pels petits i senzills resta amagat als savis i entesos.

En les paraules de Panikkar, i d'altres autors com ell, hi ha molta densitat de vida. Si les llegim de pressa, perdrem una gran ocasió de rebre vida. Per això diu el mateix Panikkar: Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se'ns incorporin... Mirem, doncs, de seguir el seus consells per a no malbaratar el poder de la paraula.

Molt fàcilment, aleshores, (quan les paraules deixen de ser símbols i es converteixen en signes) els termes poden convertir-se en una eina de poder en mans d'aquells que dicten el seu significat o que coneixen les claus per desxifrar els signes.

En contra d'això hem de dir que L'Esperit Sant actua directament en l'ànima del creient. No necessita intermediaris: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Quan la paraula està en mans de l'autoritat no cal ja ni interpretar ni comprendre aquests signes; són només ordres o advertiments per a l'orientació de cadascú, però no formen part d'un mateix ni són revelacions de la realitat.

La realitat no està en mans de ningú. Només Déu n'és el Senyor. La realitat es fa present en el cor net, que pot ser el del Papa o el del creient anònim. I tant un com l'altre comparteixen amb els altres el do de Déu, cadascú a la seva manera i mesura.

Hem buscat una falsa seguretat en una obediència equívoca. Ens hem quedat a mitja muntanya de Déu, si és que hi hem arribat. Les nostres paraules són punxons esmussats, no són espases de dos talls que arriben al moll dels ossos.

No es pot jugar ni resar, i menys encara ésser amb aquests signes.

Jugar o manifestar vida sense cap més interès que la vida mateixa és la màxima expressió de vitalitat. La mateixa Saviesa, diu el Llibre Sagrat: Jugava a la terra i la companyia dels homes feia les meves delícies. Saviesa és sinònim de paraula simbòlica.

No es pot parlar d'una forma vertadera amb aquestes mal anomenades “paraules”, sinó només repetir-les, imitant aquells que imposen un tal poder sobre nosaltres.

No podrem ser paraula i, per tant, dir paraules de veritat, si no som lliures i responsables; si, a semblança de Natanael, no som homes sense engany.

Quan una locució designa només allò que un hom vol dir i exclou la participació de l'altre en la formació del significat de la paraula, aquesta es fa estèril.

Si no hi ha comunicació, no hi ha paraula. I com que la vida és relació, la paraula que no expressa relació i comunió és un signe sense vida.
Moltes paraules que es diuen en aquest món, són veus que clamen en el desert. Altres veus no arriben a ser paraules perquè no són manifestació de vida, sinó d'un interès egoista.

Aleshores la locució es tanca en qui la profereix i exclou aquell que l'escolta, en lloc de permetre un corrent de comunicació entre aquells que, per això mateix, haurien pogut no solament apropar-se i fecundar-se recíprocament, sinó apropar-se mútuament a la realitat, a la veritat. Tota paraula viva és diàleg.

Jesús no es va tancar en si mateix, no va viure dins d'un globus de cristall. No es volgué guardar gelosament la seva igualtat amb Déu, sinó que es va fer no res: prengué la condició d'esclau i es féu semblant als homes.

Jesús va demostrar que ell no tenia cap pretensió de saber més que els altres, ni menys la de guardar-se per a si mateix un poder superior a fi de tenir sempre sotmesos els altres a la seva autoritat: Ja no us dic servents, perquè el servent no sap què fa el seu amo. A vosaltres us he dit amics perquè us he fet conèixer tot allò que he sentit del meu Pare. I en un altre lloc va dir: qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans.

Jesús no imposa cap forma de vida a ningú. Al paralític, després de deslliurar-lo de la seva dependència de la llei jueva: “la llitera”, li va dir: I ves-te'n a casa teva, és a dir, a la teva cultura, a la teva família física i espiritual...

Les vertaderes paraules no són instruments en mans d'alguns, sinó part de la interacció humana, còsmica i també divina, i signifiquen allò que tots acorden que signifiquin en l'acte de l'intercanvi dialògic.

Formen part de la mateixa persona. Recordem que el creient no solament diu paraules, sinó que és paraula. Per això, quan ens comuniquem a través de la paraula, som nosaltres mateixos els qui ens comuniquem. No donem o rebem coses, sinó vida.

D'altra manera, no són paraules vives: estan mortes, “endoctrinen”, no eduquen.

Amb profunda saviesa, a l'Índia, certes sentències condensades i sovint críptiques, com cristal·litzacions de múltiples paraules, foren anomenades sutra, és a dir, brins, fils, que d'una manera aforística i “seminal” miren de vincular-nos amb algunes de les grans intuïcions de la humanitat.

Les paraules dels Llibres Sagrats a les quals en diem “paraula de Déu”, ens connecten a través d'unes formes concretes d'expressió amb el contingut essencial de la vida. Ens inviten a posar-nos en contacte amb la font de la vida, amb el misteri, amb l'infinit.

Un sutra és una sutura; cus no per mitjà d'una cirurgia artificial sinó pel propi poder de les coses, no solament per mitjà dels pensaments complexos dels tractats més elaborats, sinó que ens uneix també a nosaltres mateixos amb la realitat, revelada i encoberta en els mateixos sutra.

Obtenim la llum, no solament a través d'uns coneixements que ens vénen de fora, sinó despertant la paraula adormida que està esperant dins nostre el moment de la nostra fidelitat.

L'autor creu expressar no una opinió particular, sinó el paradigma d'una experiència que està destinada a ser cada cop més freqüent en el nostre temps: l'experiència de reunir o, més aviat, de concentrar en un mateix diversos dels filons en els quals s'han acumulat les intuïcions fonamentals de la humanitat.

L'autor vol fer com una síntesi dels valors nuclears que formen com la matèria primera de l'existència i de la vida espiritual del creient.

Ja no volem per més temps ser només fills d'Eva, de Manu, d'Israel: volem ser Fills de l'Home.

Ja fa temps que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes: Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics. L'ordre en l'escala de valors és molt important. Tant, que d'aquest ordre en depèn la salvació: L'ordre, deia sant Agustí, és amb el qual Déu ha fet tot el que ha fet. Aquest ordre el va expressar Jesús dient: No és l'home per a la llei, sinó la llei per a l'home. Capgirar aquest ordre representa el màxim allunyament de l'Evangeli.