dimarts, 7 de juny de 2016

4 – EL TRESOR AMAGAT

Malgrat la seva vessant intel·lectual, l'escrit sobre la Trinitat, conté un factor de praxi i d'aplicació directa a la situació humana actual.

És una visió de la realitat, la qual s'expressa intel·lectualment amb el dogma de la SS. Trinitat. No és al revés. Primer no és el dogma. Primer és la realitat. Per altra banda, no hi ha solament l'expressió intel·lectual a través de la doctrina. També hi ha l'expressió axiològica, a través del llenguatge simbòlic.

Sempre la teoria autèntica ha nascut d'una praxi temàticament confrontada.

Una doctrina separada de la praxi és destructiva. A més, mirades les coses des dels seus orígens, no és la praxi la que deriva de la doctrina, sinó la doctrina la que és expressió de la praxi.
Això sembla contradir la manera habitual d'entendre les coses de sempre. Però, hem de saber distingir el nivell conceptual del nivell sapiencial. L'Evangeli és expressió d'una experiència, no d'un sistema doctrinal.

Per això, una mera repetició doctrinal desencarnada de la situació real dels homes no és ni tan sols teoria, no veu la realitat circumdant.

Un sistema doctrinal desconnectat de la vida és quelcom alienant.

La paraula viva és sempre una paraula encarnada. I a partir de la seva encarnació en la praxi prorromp el logos el seu discurs redemptor, això és, alliberador.

La paraula alliberadora va unida al gest, a l'acció, a la vida. La vida humana és paraula. La paraula que diem, si ha de ser autèntica paraula i no mer soroll d'esquellots, ha de ser fidel a la paraula que som.

Ja no és qüestió de defensar “el Déu de la Història”, sinó de comprendre que la “Història de Déu” està compromesa en i amb la història humana i del cosmos.

No és el Déu que es manifesta en els esdeveniments de la història d'un poble; és el Déu que fa història juntament amb els homes i el cosmos.

Ni som esclaus del destí, ni el destí es troba en les nostres mans, sinó que nosaltres mateixos som les mans del destí.

Ni el destí fa el que vol amb nosaltres, ni nosaltres fem el que volem amb el destí, sinó que el destí es compleix a través nostre.

La crida a la pràctica de la presència de Déu, no consisteix a tenir consciència de la Presència de l'Altre que ens acompanya o que habita en el nostre interior, no consisteix a sentir la Presència autosuficient, i més o menys benvinguda, d'un Ésser diví en nosaltres, sinó en el fet d'adonar-se existencialment, o millor dit, en l'acte mateix de participar conscientment i lliurement en l'exposició de la Vida que representa la mateixa aventura cosmoteàndrica de la Realitat.

No sento que Algú, en majúscula, m'acompanya en la meva aventura de la Vida, sinó que comparteixo aquesta aventura de la Vida que se m'ha donat.

Avui en dia, qualsevol problema humà que no sigui temàticament contrastat amb una panoràmica oberta a tota la humanitat, es veurà restringit als límits del que és superficial, sense assolir les pregoneses humanes, sense accedir al cor de la matèria ni als confins del que és diví.

Quedarem presoners de les formes d'expressió pròpies d'una època i d'un lloc determinats. Se'ns escaparà l'essència de la vida que és la que impregna de realitat totes les formes visibles d'expressió i sense l'essència tot esdevé superficial i inconsistent.

Per altra part, qualsevol problema humà que es limiti a l'àmbit de l'abstracció i no es concreti ni es visqui en una situació real, i per tant limitada, es quedarà forçosament a la superfície, tot debatent-se en les aigües fangoses de les meres generalitzacions.

Això és el que passa sovint en les temptatives de renovació de les estructures. O ens quedem en meres generalitzacions doctrinals que no connecten amb la realitat del moment o intentem assumir la realitat sense una expressió doctrinal coherent.

Una vegada més s'ha de dir que, a l'hora de parlar de misteris tan grans es presenta un problema semàntic. Sant Tomàs parla de “la inòpia de les paraules”. En aquestes circumstàncies la crida al silenci arriba a voltes a ser gairebé aclaparadora i amb freqüència obsessiva “un abisme en crida un altre”, diu el salmista.

El llenguatge, diu Lavelle, és allò que comunica i allò que separa. La història certifica la veritat d'aquesta opinió. Vol dir que el llenguatge és un fet ambigu. A més, quan es tracta de emprar una paraula que expressi el misteri de la vida, es fa molt difícil trobar la paraula adequada. I quan per fi, ens pensem trobar-ne una, hem de ser conscients que la realitat que volem expressar va molt més enllà del que diem.

Però la paraula és inherent a l'home. Més encara, la veritat es manifesta i s'amaga en la interpretació, i no podem renunciar a la veritat, malgrat que tota paraula contingui també una mentida, ja que diu sempre més i menys del que qui parla i qui escolta poden comprendre.
Això també s'ha de dir dels autors bíblics. El que volen expressar amb les seves paraules és més del que diuen.

Davant de la nostra concepció de la realitat (com a marc últim de referència que acceptem com a donat), és on les nostres paraules i conceptes resulten intel·ligibles.

Cada text només és intel·ligible dins del seu context. Fora d'ell, no es pot entendre...

Per mitjà d'una reconstrucció o, per dir-ho així, mitjançant una nova encarnació de les experiències tradicionals de la humanitat és com podem ser fidels a elles i és, a més, només així com podem aprofundir-les i continuar la vertadera tradició.

L'encarnació de la paraula no és un fet estàtic produït una vegada per sempre. L'encarnació és el dinamisme propi de la vida que es va manifestant en el curs de la història en cada un dels creients. Cada encarnació és una novetat de vida. No hi ha dos creients iguals. Els creients no estan fets a motllo. Per altra banda aquesta diversitat és necessària si volem respectar la unitat de fons amb el Misteri i amb la vertadera Tradició.

L'autèntica tradició no consisteix en la transmissió de fórmules mortes o de costums anacrònics, sinó en passar la torxa de la vida i de la memòria dels homes.

Si no es viu la vida a fons, és impossible viure la tradició d'una manera positiva.

No hi ha “logos” sense “mite”, ni “mite” sense “logos”. En tot “logos” hi ha un “mite”, el “mite” que el “logos” expressa. En tot “mite” hi ha un “logos”, el “logos” que comunica el “mite”.

Mite i logos es troben en el símbol. L'home no pot viure sense símbols. El símbol és la vertadera aparença de la realitat; és la forma concreta en què la realitat es revela a la nostra consciència, o
més aviat, és aquella particular consciència de la realitat.

La no comprensió de la naturalesa pròpia del llenguatge simbòlic ha sigut causa de divisió entre diferents comunitats de creients. Malgrat que els filòsofs han dit que el problema epistemològic és el problema per excel·lència del pensament humà actual, les religions no semblen donar-se per assabentades del problema. També ha estat la causa d'una incorrecta lectura dels textos sagrats i, en conseqüència, d'una deformació de les consciències.
És en el símbol on el que és real se'ns mostra. El símbol no és la realitat, sinó la seva manifestació, la seva revelació.
El símbol no és una altra “cosa”, sinó l'epifania d'aquella “cosa” que no és en cada cas sense el seu símbol, ja que en última instància l'Ésser mateix és el símbol suprem.
Tot símbol real abasta i uneix la “cosa” simbolitzada i la consciència d'ella.

El llenguatge simbòlic fa referència a aquella part de nosaltres que en diem espiritual o interior i que és tant o més real que la part que en diem física o material. És més real perquè està més a la vora de la Realitat última.