dissabte, 23 de juliol de 2016

7 – EL TRESOR AMAGAT

Entenem la plenitud de l'home com l'ideal suprem de tota vida humana. Es tracta d'arribar a la plenitud. Quedar-se a mig camí, humanament parlant, és un fracàs. No volem viure com si fóssim vegetals.
Volem satisfer l'anhel de plenitud de vida que es troba en el cor de tot home. Hi ha en l'home un desig de plenitud i de vida, de felicitat i d'infinit, de veritat i de bellesa que va més enllà de les contingències religioses i culturals. Panikkar.

En el Món hi ha un pou profund que alimenta les nostres vides, les aigües del qual arriben d'un més enllà del qual no en sabem donar raó. I malgrat això, no en podem prescindir. Recordem aquí les paraules de Teilhard de Chardin:... I quan vaig haver d'aturar la meva exploració, perquè ja em faltava el camí sota les meves petjades, s'obria als meus peus un abisme sense fons del qual, venint no sé d'on, sortia el doll que goso anomenar la meva vida.

El misteri trinitari no és una mera especulació sobre les profunditats de Déu; diu Panikkar, és igualment una anàlisi sobre les altures de L'Home. És una revelació de Déu en la mesura que és una revelació de l'Home.

Els antics deien que per conèixer l'Home s'ha de conèixer Déu i que per conèixer Déu s'ha de conèixer l'Home.

Per la seva banda diu el text sagrat: I la Paraula s'ha fet Home. Cerquem, doncs, la paraula i trobarem l'home. I, a la inversa, mirem de conèixer l'home i sabrem trobar la manera de dir paraules de vida eterna. Paraules que no siguin mers címbals ben sonants.

De fet, però, la traducció literal del text diu: I la Paraula s'ha fet carn. I aquesta carn és la que esdevé (pot esdevenir) home. Diem: Pot esdevenir home, perquè d'altra manera no hi hauria llibertat. I sense llibertat no hi ha home. Es tracta de l'home que supera infinitament l'home. Pascal. Es tracta de l'home nou que s'esdevé després de néixer de nou. Pau i Joan. Es tracta d'una existència entesa com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Més encara: En diversos pobles es troba el mite d'un profund sentit: el del “doble” o “esperit acompanyant”. Segons això, l'home és, abans que tot, tal com està encarnat (fet carn) i viu visiblement; però, a més, és una altra vegada, i així és de veritat. Aquest ésser autèntic va sempre darrere de l'ésser immediat; per això es diu “esperit acompanyant” o “seguidor”. Per tant, l'home immediat no veu l'autèntic, només sent que està aquí, però, “darrere”, és a dir, en el domini d'allò que no està donat. En el domini de les possibilitats i de la llibertat.

Una vegada, tanmateix, el rodeja, es posa davant d'ell i el mira: llavors l'home immediat veu l'home autèntic; i en veure'l es coneix a si mateix: el seu Jo i el seu nom es fan una sola cosa. Però és la mort. D'aquí ha sorgit la figura de la Walkyria: en el moment en que es posa davant d'aquell a qui ha escollit, aquest es mor. R. Guardini.
És el gra de blat que es mor quan dóna fruit; és l'home vell que es mor quan viu l'home nou. N.T.

Allò que en realitat constitueix la raó de ser de tot desenvolupament en l'existència, en la matèria, és la realitat d'una vida lliurement creadora; és a dir, l'home... l'ànima en tindrà prou amb el fet de sentir que la penetra, sense absorbir la seva personalitat, un ésser que pot immensament més que ella, com penetra en el ferro el foc que l'enrogeix... En endavant la seva afecció a la vida consistirà en la seva inseparabilitat d'aquest principi, serà alegria en l'alegria i amor del qui no és sinó amor. Ara bé, l'afecció a la vida en general estarà feta d'una desafecció de cada cosa en particular. Bergson

En definitiva, es tracta del Nou ésser (Tillich) que ens fa membres actius del misteri trinitari amb una dimensió d'eternitat.

Sóc per a mi l'absolutament donat. Allò que per a mi és obvi que sigui: allò que forma el pressupòsit de tota altra cosa; allò amb què ho relaciono tot, i des del qual avenço vers tot.

En efecte, en tot em pressuposo jo. Tota afirmació que faci, conté, de manera oberta o implícita, la paraula “jo”. Tot acte que realitzi està sustentat per “mi”. Tot allò que succeeix en l'àmbit de la meva vida m'afecta a mi. Sempre estic ací: directament, en activitat immediata... o indirectament, en quant que són afectats “el meu” ambient, “el meu” país, “el meu “ món. R. Guardini.

Qui fa filosofia, qui fa teologia, qui fa antropologia... és l'home. Per tant, investiguem l'home i sabrem totes les altres coses. L''anima és, en certa manera, totes les coses. Aristòtil.

Ara bé, no podem investigar a fons l'home si no és des de la pròpia cultura. La cultura és la que ha format, a través dels segles, el nostre llenguatge i el nostre pensament. No podem renegar de la pròpia cultura. I sabem que d'acord amb les dades de la història, no hi ha cultura sense religió, ni religió sense cultura. I la nostra cultura (com totes les cultures) té un Mite: El Fill de l'Home. El Crist. Jesús de Natzaret.

La pau i la felicitat humanes... depenen en gran manera de com l'home viu el seu mite subjacent, de com imagina la seva situació i el seu paper en la vida, problemes tots directament relacionats amb la Trinitat. Panikkar.

Intentem fer aquesta investigació sobre l'home no d'una manera exclusivament teòrica, sinó vivencial, al menys amb la intenció i la metodologia. Això és possible dins de la visió trinitària de la realitat. No volem construir un edifici a base de conceptes i doctrines descarnades, sinó que intentem participar activament de la realitat desembocant en el corrent vital que flueix per les artèries profundes del cos místic de la realitat.

Intentem parlar d'acord amb els consells i les ensenyances del filòsof Emerson: Les paraules són signes de les realitats naturals. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. La naturalesa és el símbol de l'esperit.

Quan més el pensador s'atreveix a caminar per senderes noves més necessari es fa estar arrelats en la pròpia tradició i oberts a les altres, que ens fan conscients que no estem sols i ens permeten aconseguir una visió més ampla de la realitat. Estem cridats a participar de forma creativa en la pròpia Vida de la realitat.
La primera tasca de tota criatura és la de completar, portar a la seva perfecció, l' icona d'allò real que tots nosaltres som. Panikkar.

En aquesta actitud intel·lectual proposada per Panikkar hi veiem el caràcter paradoxal de la vera virtut. En un altre indret diu el mateix autor que, per un moment, hauríem de deixar de ser allò que som: professionals, catalans, catòlics, fins i tot, deixar de ser humans, a fi de poder fonamentar el nostre raonament en el punt nuclear de la nostra realitat existent abans de totes aquelles formes... Com a mínim hauríem de retrocedir 10.000 anys a fi de veure una mica més clar l'origen o les arrels de la nostra realitat existencial.

Però, un cop despullats, per un moment, de tota la nostra història, hauríem de tornar-nos a vestir de seguida, per poder dir-nos a nosaltres mateixos i poder dir als altres allò que som amb el llenguatge cultural que hem rebut i que fa possible la comunicació...

El llenguatge té la seva font en el pensament que ens revela sens dubte el secret mateix de la creació. Ja que és per ell que el pensament es realitza, i si el pensament és l'acció més pura, sense el llenguatge, resta virtual. És com un poder sense efecte.
El veritable fi del llenguatge és el de facilitat la comunicació entre els éssers humans, abans que el de designar les coses. Lavelle.