dimecres, 10 d’agost de 2016

8 – EL TRESOR AMAGAT

Sóc conscient que repeteixo algunes frases, però sovint van acompanyades de paraules noves i escrites en diferents contexts i, d'aquesta manera, penso que es pot entendre millor el que volem dir. De totes manes allò que és definitiu no és sols comprendre una idea nuclear a fons sinó portar a terme totes les derivacions formals i pràctiques que de la idea se'n deriven. Si no és així diria, glossant sant Francesc de Sales, millor seria no saber res.

Per a no perdre'ns en elucubracions abstractes o genèriques hem seguit el filó d'una tradició bimil·lenària el símbol de la qual és la traducció grega d'un nom hebreu.

Es refereix al nom de Crist que ve del grec i que en hebreu és Messies. I podríem afegir: I en llatí Ungit i en català Enviat. En total ve a dir que Jesús és l'Enviat. En realitat, però, tots som “enviats”. El que diem de Jesús de Natzaret es pot dir de tots nosaltres. Ell és el prototipus.
Tot plegat és una manera (entre altres) d'expressar les nostres relacions amb la Realitat, amb Déu, amb el Transcendent...

A aquests lectors no els diem que Crist és la plenitud de la vida, sinó que aquesta Plenitud, que té tants noms, en la tradició cristiana es diu Jesús el Crist.

Aquesta frase es pot llegir i entendre com un punt de referència d'un immens abast clarificador en el món de les religions. Cada religió expressa, a la seva manera, la seva relació amb Déu. En la realitat hi ha una unitat de pensament i una diversitat d'expressions.

Per això: cap cultura avui no pot viure en un “esplèndid aïllament”.

Malgrat això, els moviments que avui dia es fan en el món de les religions en sentit innovador, encara, en aquest aspecte, estan patint, inconscientment, però de fet, un espantós anacronisme. Veiem, per exemple, que en una aparença de llibertat religiosa, cada grup religiós, en qualsevol part del món geogràfic que vagi, vol tenir la seva llibertat d'expressió, però, en un esplèndid aïllament, personal i de grup. En els moments actuals la saviesa i la maduresa espiritual expressada en el llibre de Rut quan ella diu a la seva sogra: el teu poble serà el meu poble i el teu Déu serà el meu Déu, avui per avui és impensable. I això ho diem amb certa ironia perquè els antropòlegs diuen que la humanitat encara està a les beceroles del seu currículum humà, quan de fet la història mostra que tres mil anys enrere ja aquesta humanitat manifestava una maduresa de consciència i una saviesa que avui ens queda a mil anys llum. I per altra banda aquell que demana o exigeix defensar la seva llibertat d'expressió sovint mostra que és esclau dels seus costums i tradicions... Es tracta doncs d'una falsa llibertat, amb la qual cosa manifesten els que així ho demanen que la seva religió és una religió basada en la llei i no en la fe. Perquè de fet hi ha o una cosa o l'altra: Qui no està amb mi està contra mi...En aquest nivell de consciència no hi ha estat neutre. I si -pensant ara en nosaltres- la nostra religió és una religió basada en la llei i no en la fe, vol dir que han passat 2000 anys en va, després de la lluita que, en aquest sentit, va sostenir sant Pau. Preguntem-nos amb sinceritat: l'estil i el fer de les nostres litúrgies, de qui depèn, de l'Evangeli o del Dret Canònic: de la llei? Pau va dir: És evident la que la llei no salva ningú. És la fe en Jesús el Crist. Gal i Rom

És cert que tot això s'ha de matisar, ja que degut a la globalització hi pot haver en un mateix lloc geogràfic més d'una expressió de culte religiós ben establert. Malgrat això s'hauria de reconèixer que la consciència religiosa no està a l'altura de les circumstàncies que el moment històric en el qual vivim demana i que l'arquetip religiós del poble cristià no és el que hauria de ser. Sabem quin temps farà demà, però no hem sabut reconèixer els signes dels temps.

És de primera importància posar ordre en els conceptes que són punts nuclears de referència i que donen sentit a tota l'estructura de pensament que sosté les nostres estructures i forma les nostres consciències. Els conceptes no són la realitat. Són una expressió doctrinal subjecta a la limitació humana. El concepte Crist no és la plenitud i la totalitat de la Vida, sinó que aquesta Plenitud de Vida s'anomena Crist en la nostra cultura. Però, en el món hi ha multitud de llengües i de cultures i cada una expressa a la seva manera l'Única Realitat, a la qual intenta comprendre i celebrar. El relat de la Pentecosta diu que cadascú en la seva pròpia llengua entenia el mateix missatge. I en la seva llengua i cultura l'expressava i intentava viure'l. El missatge de l'Evangeli és de continguts essencials, no de formes d'expressió. Això últim està assignat per Déu a la responsabilitat de cada cultura. Déu ha imposat als homes el treball pesat d'investigar amb l'ajut de la saviesa tot el que passa sota el cel. Coh 1,13. En el relat evangèlic anomenat “del paralític” es descriu que Jesús després d'alliberar aquell home del pes de la llei -simbolitzat amb la llitera- finalment Jesús diu al qui havia estat paralític: pren la llitera i ves-te'n a casa teva. És a dir: a la teva cultura, la teva religió... De cap manera li va dir: mira a partir d'ara t'has de fer jueu i has d'acatar les nostres lleis.

També el Gènesi diu que Déu va fer passar davant l'home els animals perquè els posés nom. Posar nom, per la Bíblia, vol dir conèixer i ser-ne responsable. De semblant manera es podria dir de totes les altres coses de la naturalesa. Per què doncs, volem atribuir directament a Déu com si fos Ell qui ho hagués establert allò que Déu mateix ha concedit als homes? En el món de les religions persistim en atribuir a Déu una sèrie de normes, ritus, dejunis... que són obra dels homes... Si veiéssim amb claredat les últimes motivacions de les nostres creences i actuacions religioses segurament ens avergonyiríem.
Ja és hora de posar ordre a les nostres opinions i creences. Per molts canvis que fem en les formes externes si allò que és essencial queda com sempre, si el vi s'ha tornat agre, per més bonics que siguin els bots amb els quals el volem guardar, de res no ens servirà.
Avui dia no és el moment històric adequat per absolutitzar les pròpies conviccions polítiques, culturals, religioses... Això està fora de lloc.
És el moment de posar cada cosa en el seu lloc d'acord amb l'escala de valors acceptada universalment. La virtut és l'essència de la vida. Déu és Amor. Totes les altres coses són comentari.

D'humanitat només n'hi ha una. Els signes d'identificació de la qual són de caràcter axiològic: Amistat, sinceritat, fidelitat, coherència, autenticitat, coratge... I aquest signes són iguals en totes les cultures i religions. Això és el contingut essencial de la vida. Les formes amb què es vesteix el contingut poden i han de ser diferents d'acord amb cada llengua i cultura. Amb la infinita varietat de les criatures es demostra la infinita saviesa de Déu.

La intenció de Panikkar en aquests reflexions (que també pot ser la nostra) no és la de presentar un esquema doctrinal polèmic enfront d'altres sistemes de pensament teològic... Més aviat, vol fer-nos participants d'una intuïció espiritual que a ell li sembla més apta en els temps en els quals vivim per a la nostra vida de fe. Una intuïció lligada no tant a conceptes doctrinals com a paraules espirituals, expressió d'intuïcions, d'experiències axiològiques i d'un nivell superior de consciència.

Són pensaments fets des d'una superació de cert monoteisme, no vol dir la negació de la dimensió divina, sinó més aviat l'apertura a la gran intuïció de la Trinitat -experiència humana primordial- i per tant un punt de trobada de les tradicions humanes.

El sol és un, però no és una sola cosa. És energia, és llum, és calor. Recordant les paraules d'Emerson: la naturalesa és el símbol de l'esperit, posem el sol com exemple de les realitats espirituals que estem comentant. En aquest sentit el citat autor segueix dient: La major part de les persones no veu el sol... I aquí podríem glossar: La major part de la gent que s'anomena religiosa no sap el significat i el contingut de la paraula religió. Rebem els seus efectes però, no hem empatitzat amb el seu contingut essencial. És amb els fets i no amb les paraules que es demostra la fe, diu Jaume.
Actuem com si els dogmes ens parlessin de realitats objectives sense cap vincle ni relació amb les nostres vides. No es tracta de “creure” en el dogma de la Trinitat sinó de “viure'l”. I aquest vivència és la que manifesta la fe veritable. La fe és també un concepte, però és més que un concepte. És una actitud, és una realitat humano -espiritual que l'home intenta definir d'alguna manera, però que, sovint, s'escapa a la seva comprensió. No la comprenem. però en tenim consciència.