10 – ENGRUNES

Quan es llegeix un text convé tenir en compte el seu context, fora del qual es perd el sentit del que es vol dir. El context pot ser històric, cultural, literari, etc...

Panikkar abans d'aprofundir sobre el sentit de la paraula; secularitat en sentit cosmològic i antropològic fonamental... exposa les diverses opinions o significats que s'han donat al concepte de secularitat sobretot aquests últims anys...

Creiem que és bo tenir-les presents per alliberar les nostres consciències d'aquelles cuirasses culturals o rutinàries que ens poden dificultar de veure-hi clar i de caminar amb més lleugeresa pels camins de la veritat i de la realitat.

Per tant posem amb lletra més petita per si algú vol llegir les lectures u opinions sobre la secularitat o secularització...

Orígens de la secularitat.

Abans de descriure aquest aspecte definitiu de la realitat advertim que aquest llibre no prendrà partit en el debat sobre els orígens de la secularitat, sovint anomenada secularització.

La secularitat es pot haver originat en la concepció del món judeocristiana, en el renaixement europeu, en la industrialització occidental o en la idea moderna d'estat -nació; pot equivaldre al reconeixement de la raó com a criteri fonamental de la veritat, o pot comportar la pèrdua de l'esperit religiós o de qualsevol senti de transcendència; fins i tot pot representar el més gran perill del nostre temps o simplement una transferència de la religió a un nou espai; es pot deure al desencant del món, o sols a la interpretació protestant del món o a altres raons per l'estil; pot representar la maduresa de l'home i tenir les seves arrels en la “il·lustració” i en moviments paral·lels en altres cultures...

Tampoc entrarem en la discussió sobre si es tracta d'un fenomen anticristià o és justament la manifestació més genuïna de la revelació cristiana. Ni entrarem en l'anàlisi de la Bíblia Hebrea o dels Veda per a dilucidar si les arrels de la secularitat van néixer en les tradicions religioses primordials abans que resultessin ofegades per gnosticismes elitistes, o si la secularitat és simplement connatural a l'ésser humà.

Com es desprèn d'aquesta exposició d'enfocaments possibles, la qüestió dels orígens de la secularitat és fascinant i complexa. Aquí, tanmateix, evitarem la defensa d'una o altra hipòtesi i ens centrarem en un enfocament cosmològic i antropològic més fonamental.

Etimologia.

L'ús de les paraules és factor determinant a l'hora de connectar amb la realitat, ja que hi pot haver un ús partidista, interessat... o també pot ser fruit de la ignorància o d'un nivell baix de consciència.

Totes les paraules tenen història. El llenguatge és el document humà més profund. “La fidelitat al significat original de les paraules és la salvació”. (Confuci)

La paraula “secularitat” té molt probablement una arrel etrusca, origen del llatí “saeculum”, que significa “món temporal”.

L'ordre temporal és l'ordre en el qual Déu ens ha posat i en el qual podem demostrar, per mitjà de la nostra llibertat, que volem ser fills de Déu per sempre. Per tant, no podem renegar d'aquest ordre ni de les seves categories, i ha de ser per als creients d'un valor imprescindible.

El saeculum no és simplement el que sol anomenar-se el món, no és el mer cosmos material, sinó el cosmos vivent, la força vital de l'univers.

Com humans que som participem d'aquesta força vital. N'hem de prendre consciència i ser fidels a allò que demana de nosaltres, interioritzant aquesta força i fugint de tota superficialitat estèril i enganyosa. Sovint no sabem quin esperit ens mou. Cf. 9,55. Vulgata

El saeculum no és ni el cosmos geogràfic ni el món humà, sinó ambdós formant una unitat indestructible. És l'univers vivent, la força vital del món, impensable si no és l'home el seu representant i exemplar més qualificat.

La força vital que ens mou manifestada a través de l'opció fonamental és la que qualifica les nostres vides. Cada u s'identifica amb allò que estima... L'Amor que unifica totes les voluntats és Déu. Déu és Amor, 1 Jo 4,8. L'Univers és el carro de foc que condueix l'home vers el seu destí.

Aquesta vitalitat significa que el temps no està en declivi... El temps és el lloc de les possibilitats humanes. L'home nou es realitza en l'existència entesa com a possibilitat i des de la llibertat. K. Jaspers.

Cada moment de la nostra vida ha de fer possible l'expressió cristiana: “Quan va arribar la plenitud del temps”. Gal 4,4. Per al creient cada moment potser és el temps oportú, pot ser l'hora. Jesús actuava sempre d'acord amb la seva hora.

El saeculum és la manifestació de la simbiosi positiva entre l'home i el cosmos.

Descripció.

Tornant a la nostra concepció de la secularitat, la tríada espai/temps/matèria és un ingredient fonamental de la realitat, quelcom que no “passa” ni desapareix en benefici d'una altra existència o una altra realitat. És ben sabut que no hi ha temps sense espai, i que ambdós impliquen la matèria. Aquests tres factors són interdependents i formen la corporeïtat que és una de les tres dimensions inter – in -dependents de la realitat (cosmoteàndrica).

Panikkar ens parla des d'un “lloc” de reflexió, des d'un punt de vista particular. Hem de tenir en compte això per no desorientar-nos amb altres maneres d'entendre el temps i la matèria. Panikkar sembla que vol dir que les categories del món actual no son efímeres i que formen part del misteri cosmoteàndric i que, com a tal, l'hem de saber valorar positivament des d'una perspectiva tempiterna. Hem de saber viure la temporalitat amb categories d'eternitat. Hi poden haver moltes explicacions metafísiques dallò secular... però, en qualsevol cas sempre és considerat com un valor definitiu. Allò secular no és el que correntment és anomenat mundà, sinó l'estructura temporal indestructible del món.

La secularitat és l'escenari on es juga el destí de tot el que existeix.

En canvi, en les pomposament anomenades “grans religions” aquest món és vist sovint com quelcom perifèric o provisional.

Experiència del temps.

La secularitat tal vegada pot ser descrita com un fruit d'una experiència peculiar del temps...

No podem estimar res si abans no ho coneixem. Ara bé, aprenem a estimar dins de les categories d'espai, temps i matèria que és el primer que coneixem i que ens acompanya fins al final... Són com el marc que fa possible el dinamisme espiritual.

La secularitat no absolutitza el saeculum. Sols defensa el seu lloc legítim en l'esfera de la realitat última...

El món no és un afegit sense importància.

Les estructures temporals són més que vestigis del passat que l'home reté en la memòria o anticipacions del futur (una preparació per a la vida real). Existeixen pel seu propi dret, pertanyen a l'ordit i a la trama del teixit mateix de la realitat.

Panikkar entén la realitat com el concepte últim dins de l'escala de conceptes.

El destí temporal de l'home està inextricablement lligat al seu destí etern i a la seva situació eterna.

No és, per tant, simplement un mitjà. Forma part del nostre destí etern.

Els valors temporals no són només un mitjà per aconseguir-ne uns altres més alts, sinó que són fins en si mateixos quan se'ls descobreix com la faceta empírica d'una realitat tempiterna.

Des d'ara, doncs, podem i hem de viure i actuar en sentit d'eternitat.

Per tant, la vida humana, no és simplement un mitjà per a l'adquisició de quelcom més, dependent d'una instància més alta, sinó quelcom que té el seu valor definitiu com a tal, encara que inseparable del tot (que hem anomenat cosmoteàndric).

Formem part del Cos místic del Crist. El destí del qual és la dreta del Pare.