dimecres, 18 de gener de 2017

9 – ENGRUNES

La reducció de tot el que és real al merament secular asfixia la realitat privant-la del seu caràcter d'infinitud i llibertat. Però, al mateix temps negar a la secularitat el seu caràcter real i definitiu degrada la vida humana a un simple joc sense importància real, ni dignitat.

En definitiva: La Realitat no és solament el món, però tampoc és sense el món. Immanència i transcendència són els dos pols de la realitat. Hem de saber viure l'eternitat en el temps. Això és el que Panikkar anomena: la tempiternitat.

Tal vegada ens enfrontem a un altre “període axial” en aquest cas no de la història tal com ho va descriure K. Jaspers, sinó de la vida humana sobre la terra.

Cada cop se senten més veus que pronostiquen un canvi radical de la humanitat. No és solament Panikkar qui ho diu. Però, el nostre autor ho fa des d'una perspectiva concreta que podem anomenar espiritual -religiosa. Això vol dir que s'està gestant un canvi de mentalitat profund semblant al que hi va haver al principi del cristianisme. De fet la conversió de la qual ens parla Marc (Mc 1,15) té el sentit de canvi de mentalitat. Si ho pensem bé, el fet de canviar algunes coses en la forma d'expressar-nos tampoc és tan difícil quan es té una convicció... Canviar de mentalitat, en canvi, sí que demana anar a fons, i en una mesura tal que és com néixer de nou (Cf. Jo 3,1-12.). I això no és gens fàcil. Això demana un gran esforç de sinceritat interior, superant prejudicis i interessos emmascarats. Vol dir quedar buit de tot allò que “ara” sosté la nostra energia vital.

L'essència de la secularitat és una experiència peculiar del temps com a dimensió constitutiva de la realitat tempiterna.

Es tracta de viure l'eternitat en el temps. La terra nova de la qual ens parla l'Apocalipsi, no és una altra terra, sinó la transformació de la mateixa terra, guardant intacte allò que li és substancial, entenent com diu K. Jaspers: que les coses del món no són el món... Estan en el món, però el món és més... La serpent canvia la pell, deixa la pell però ella continua vivint... allò material és caduc, però la vida és per sempre. La vida mundana es transforma en celestial. Mentrestant la matèria forma part de la nostra existència. No podem prescindir del cos perquè no som àngels i com diu Pascal qui vol fer l'àngel fa la bèstia.

Per altra banda tenim una tendència massa acusada a jutjar el món amb el paràmetres de la nostra província particular. En parlar de secularitat no hem d'oblidar que en la seva forma actual es tracta d'un fenomen bàsicament occidental.

L'aspecte cultural de la vida humana viscuda en un lloc determinat és una expressió particular de la Vida, la qual es pot expressar de moltes maneres diferents. La religió, sovint, ha confós la fe amb la seva expressió (la creença) i aquesta expressió entesa dins d'una cultura particular, amb la qual cosa ha absolutitzat les formes en detriment del contingut essencial. Ha esdevingut una religió que viu de la llei i no de la fe, contravenint i anul·lant el discurs fonamental de sant Pau.

La secularitat és un fenomen transcultural característic de la nostra època... Podem parlar avui d'un món emergent, però hem d'afegir... d'un món que es mata a si mateix, si no som capaços de neutralitzar les tendències letals de la civilització encara dominant.

Aquí és necessari un discerniment de gran qualitat intel·lectual i espiritual. Dit amb altres paraules: si no gaudim d'un alt grau de consciència ens serà impossible distingir allò que mata d'allò que dóna vida. La paràbola anomenada del blat i el jull ens pot ajudar a ser prudents a l'hora d'actuar: Vols que anem a arrencar el jull del teu camp de blat? diuen el mossos al seu Senyor. Ell els respon: No ho feu pas, no fos cas que, arrencant el jull, arrenquéssiu també el blat. Mt 13,24-30.
Malgrat tot, hem d'actuar i ningú no es pot evadir de la seva responsabilitat. La vida demana una decisió. No fer res és un pecat.

Presentem ara tres aspectes del tema: 1-Descripció d'allò que és la secularitat. 2-Anàlisi de la secularitat sagrada. 3-Consideracions sobre el repte que la secularitat representa per a les religions tradicionals.

És de vital importància no quedar-se amb el so de les paraules. Hem d'empatitzar amb el sentit espiritual dels conceptes ubicant-los en el seu propi context existencial. No entendrem bé un text si només ens sorprèn per la seva novetat, però queda fora del nostre context vital. Comprendrem un text si, dins de la novetat, és, al mateix temps, confirmació del que sentim o pressentim nosaltres mateixos.

He introduït l'expressió “secularitat” en el marc de la intuïció “cosmoteàndrica” per expressar aquella visió de la realitat que compren el diví, l'humà i el còsmic, com els tres elements constitutius de la realitat sense subordinació alguna entre ells. Però, aquí només tractem d'un sol aspecte d'aquesta concepció... Tot depèn de si som capaços d'extraure la seva quintaessència. Utilitzo la paraula realitat com el símbol més general i universal de tot el que existeix...

Quan el tema del qual es tracta és d'alguna manera un tema humà, forçosament ha de produir alguna ressonància dins nostre a través de la qual ens sentim identificats amb el que diem o sentim. Si no és així tal vegada voldrà dir que vivim en la superfície del que és humà. I hem de ser conscients llavors que en aquest nivell superficial ens tractarem com a simples objectes i no com a subjectes de la realitat. Contemplarem, però no viurem i, si no vivim, no entendrem.

Hem de distingir entre: secularització, secularisme i secularitat.

La “secularització” és el procés històric pel qual les institucions religioses han estat desposseïdes de les riqueses, del poder i dels drets que havien acumulat al llarg dels segles. Les arrels són polítiques i la causa principal una certa insatisfacció respecte de la religió institucionalitzada a la que es despulla dels seus privilegis.

Tots nosaltres hem viscut d'alguna manera la realitat de la separació entre l'Església i l'Estat. La història ens mostra com s'ha portat a terme aquesta separació.

La secularització parteix d'una visió dualista del regne “religiós” o “sagrat”, ja que s'entén que no pertany al “saeculum” (al món). Principalment la secularització és el procés històric pel qual es torna al món les adquisicions i el poder de les institucions religioses, soscavant o destruint la posició privilegiada que havien adquirit...

Les diverses posicions polítiques sobre el tema que presenciem en el nostre temps demostren bé que no es té un concepte clar del tema... i cadascú mostra la seva opinió, sovint mancada d'intel·ligència.

b) El “secularisme” per altra banda, és una ideologia que afirma que el món empíric és tot el que existeix, que la transcendència en un sentit vertical és una mera il·lusió de la ment. El secularisme defensa que tot és d'aquest món. El “saeculum” és tot el que existeix realment.

Pels qui pensen així, la religió no té cap sentit i, per ells, és allò que s'ha de fer desaparèixer.

c) La “secularitat” representa la convicció que el saeculum pertany a l'esfera última de la realitat. El saeculum no és un estat subordinat i/o transitori de l'ésser, insignificant enfront d'un univers etern, diví i transcendent, però tampoc no és l'única realitat.
La secularitat no és ni dualista ni monista, sinó que implica una visió “advaita” o no dualista del real, que insisteix en la importància última de la dimensió secular de la realitat, tradicionalment oblidada.

Per tant, la vida secular és un aspecte de la vida i com a tal forma part de la realitat eterna. Menystenir aquest aspecte secular és menystenir la vida. La Unitat última de la vida es destrueix quan no s'accepta la realitat de la seva diversitat manifestada en el temps. No hi ha unitat sense diversitat. Recordem una vegada més el principi de sant Francesc de Sales: La unitat en la diversitat és l'ordre. I l'ordre és amb el que Déu ha fet tot el que ha fet. St. Agustí. Es tracta aquí d'un ordre interior de tot el que és i que ha d'influir en tot el que fem.

Mentre que el secularisme absolutitza la realitat mundana, la secularitat relativitza la realitat ultramundana o divina. Intenta mantenir un equilibri entre ser i no-ser, eternitat i temps, món i Déu, emprant la terminologia tradicional. Aquí el nostre mestre usa el verb relativitza en el sentit de tenir relació amb...

Unes paraules de K. Jaspers ens poden ajudar a copsar millor el pensament de Panikkar: ...La historicitat no són els successos que es produeixen en el temps, sinó això: el fet que l'U incomprensible, que és etern, estigui en el temps “transversalment” al temps, és a dir, ni existint atemporalment com les idees platòniques ni essent immortal en el temps, per exemple, en la fama, sinó existint en això històric més enllà de l'històric.

L'energia vital que dóna força i sentit a tot allò que fem ve del més enllà, de la transcendència, de l'eternitat... i es manifesta en el temps. Recordem que el món és obra de l'esperit: Al començament Déu creà el cel i la terra... i l'Esperit de Déu aletejava sobre les aigües. Gen 1,1-2. Si la matèria, doncs, és obra de l'esperit, hem d'estimar la matèria però amb la força que ens ve de l'esperit. Hem de mirar la bellesa temporal amb ulls d'eternitat. Només així copsarem tot el seu esplendor.

Segons aquesta concepció, per exemple, mai no hi ha hagut un temps en el qual Déu existís sol. Déu i el món són “contemporanis” . Déu és un ésser relatiu, que està en relació amb el món. És Déu del i per al món.

Tot és sant i bo. El mal no està en les coses sinó en el cor de l'home: de l'home esclavitzat per l'egoisme. Només la llibertat ens pot fer semblants a Déu i. d'aquesta manera, viure la presència de Déu en totes les coses. La Vida se'ns escapa, malgrat tot vivim gràcies a la Vida.

El món, diu Jaspers, no es pot comprendre des de si mateix; no es pot comprendre partint de la matèria, ni de la vida ni de l'esperit. Hi ha una realitat incognoscible que està més enllà de la possibilitat de conèixer i que, per tant, no és copsada pel coneixement. El món és insondable per al nostre coneixement. Malgrat tot no podem viure plenament sense el món.