16

EL PENSAMENT I LA VIDA

Continua dient Panikkar sobre si mateix: ... Cada paràgraf que escric, en el possible, cada frase, hauria de reflectir la meva vida sencera i ser una expressió del meu ésser. A partir d’una sola frase caldria poder reconèixer tota la meva vida, igual com es pot reconstruir l’esquelet complet d’un animal prehistòric a partir d’un sol os. Es tracta de la interdependència simbòlica de tot el vivent.

Es tracta, penso, de viure la unitat essencial i de no estar dividit, com sovint ho solem estar, els humans que no hem arribat a aquest grau de perfecció o de maduresa humana. Aquesta unitat de pensament reflectida en la diversitat d’expressió de la qual ens parla Panikkar només es pot fer realitat en el context personal d’un nivell alt de consciència. 

Una sola paraula, “el logos” expressa tot l’univers. Cada paraula meva hauria de ser, de la mateix manera, un símbol de tota la meva vida. Les vinculacions d’aquest símbol són de tipus vital. És a dir, un símbol que és fruit de la vida, de l’experiència, no merament de l’estudi.

Escriure és per a mi vida intel·lectual, que vol dir també existència espiritual. La culminació de la vida és, per a mi, la participació en la vida de l’univers, prendre part en la simfonia còsmica i divina a què també som convidats els mortals.

No es tracta només de viure, sinó també de permetre a la vida, al do de la vida que ens és donat. De sostenir-se i d’aprofundir-se. Per això, escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

Veiem que aquí es considera la religió com una actitud que s’expressa a través d’uns actes humans i espirituals.

Veiem una actitud semblant en les paraules que segueixen de Teilhard de Chardin en les quals parla de descobrir la força espiritual de la Matèria. Escoltem-lo:

Pel fet de la nostra inserció en l’Univers, cadascú de nosaltres està col·locat en un punt particular de la Matèria determinat alhora per l’instant present del Món, el lloc humà del nostre naixement i la pròpia vocació individual.

I a partir d’aquest punt, en situació i elevació diversa, la tasca assignada a la nostra vida consisteix a pujar cap a la llum, flanquejant, per a arribar a Déu, una sèrie donada de criatures, que no són pas precisament obstacles, sinó punt de suport a depassar, intermediaris a utilitzar, aliments a prendre, saba que cal depurar, elements que ens hem d’associar i ens hem d’emportat darrere nostre.

Cap ànima no s’uneix amb Déu sense haver recorregut, al llarg de l’itinerari de la Matèria, un trajecte determinat... No hi ha ningú que visqui tal com Déu el desitja si no arriba a determinades possessions i a determinades conquestes.

Sapiguem orientar el nostre ésser dintre el flux de les coses. I aleshores, en comptes de la pesantor que ens aboca cap a l’abisme de l’egoisme, sentirem que es desprèn de les criatures una “virtualitat” que, seguint un procés, ens dilatarà, ens arravatarà de les nostres petiteses, ens empenyerà imperiosament vers un eixamplament de perspectives, vers la mateixa renúncia de la joia assaborida, vers el gust per les belleses cada vegada més espirituals. 

Immersió i emersió, participació en les coses i sublimació, possessió i renúncia, travessia i arrossegament, vet aquí el doble i únic moviment que és capaç de respondre, si volem salvar-la, a les provocacions de la Matèria.

Matèria encisadora i forta, Matèria que acarones i virilitzes, Matèria que enriqueixes i destrosses –jo que confio en les celestials influències que han perfumat i purificat les teves aigües, m’abandono als teus braços poderosos. Arrossega’m amb el teu encís. Alimenta’m amb la teva saba. Endureix-me  amb la teva resistència. Allibera’m amb les teves embranzides. I, en fi, per tota tu mateixa, divinitza’m.   

Seguim ara amb les reflexions personals de Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació.

Escriure implica pensar, però també forjar pensaments, polir-los, guarnir-los... donar-los força i moviment. És un procés d’encarnació de “la paraula, que esdevé carn”.

Per al creient es tracta de realitzar allò a què estic cridat, la vocació que em porta a la plenitud de la meva existència.

L’autèntic pensament no segueix els camins, sinó que els fa.

Al cim de la muntanya del Carmel sant Joan de la Creu diu: per aquí no hi ha camí...   i Pau diu: L’home que es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.l

El pensament sobre el món no és fruit d’una doctrina, sinó d’una vivència, de com el cosmos em parla a mi. 

Els meus oients, el meu públic, aquell per a qui escric és el mateix que aquell per a qui visc: la humanitat en general... He definit la persona com un nus en la xarxa de les relacions. La xarxa arriba fins als extrems més llunyans del món. I qui pugui prendre part en l’extensió global de la xarxa depèn de la densitat (saviesa) del nus.