17
LA NATURALESA ESPIRITUAL
El pensament sobre el
món elaborat des de la dimensió espiritual no és fruit d’una doctrina, sinó d’una vivència, de com el cosmos em parla a
mi.
La persona espiritual
no s’identifica d’antuvi com aquell que viu com un eremita separat de tot allò
que anomenem món, sinó com aquella persona que es considera a si mateixa com
formant part d’aquest món...
Una lectura... que presta atenció completa i devota a la
veritat comprendrà que queda molt per aprendre de les relacions amb el món, i
que no s’arriba a conèixer per addició, sostracció o altres operacions similars amb
quantitats conegudes, sinó per les manifestacions espontànies de l’esperit, per
una continua conquesta de si mateix i per la més completa humilitat. Emerson
Quan contemplo un formós paisatge, el meu objectiu és
menys recitar correctament l’ordre i la superposició dels estrats que saber per
què tot pensament de la multiplicitat es perd en un seré sentiment d’unitat.
No podré puntualitzar en una gran mesura la minuciositat
dels detalls, mentre no tingui clar aquell indici que expliqui la relació entre
les coses i els pensaments; fins que un raig de llum il·lumini la “metafísica”
de l’estudi de les petxines, la botànica o les arts, que mostri la relació de
les formes de les flors, les petxines, els animals o l’arquitectura amb la
ment, per poder així construir la ciència sobre les idees.
Quan Emerson diu tot
això i quan diu que poques persones han
vist el sol, vol dir que hi ha una relació amb la naturalesa que no ha
estat cultivada i que, per això, no se sap quina cosa és...
En el llenguatge
simbòlic propi de la dimensió espiritual es veu clarament el lligam estret que
tenim amb la naturalesa a través de les paràboles, les metàfores, les faules...
Degut a aquesta correspondència radical entre les coses
visibles i el pensament humà, els pobles primitius, que només tenen el necessari,
parlen per mitjà de figures. A mesura que ens remuntem en la història, el
llenguatge es va fent més pictòric, fins a la seva infància, quan és
íntegrament poesia i tots els fets espirituals es representen per símbols
naturals.
Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els
elements originals de totes les llengües... Aquesta dependència immediata del
llenguatge respecte de la naturalesa, aquesta conversió d’un fenomen exterior
en model per a la vida humana, mai no perd la capacitat de commoure’ns
La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb
el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és
a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense rebaixes.
A la corrupció de l’home li segueix la corrupció del llenguatge.
P. Tillich està
convençut que no totes les paraules són “signes convencionals”. Hi ha paraules,
segons ell, que són “signes naturals”.
Quan la simplicitat del caràcter i la sobirania de les
idees es destrueix pel predomini de desigs secundaris –el desig de riquesa,
plaer, poder o lloança- , i la duplicitat i la falsedat ocupen el lloc de la
senzillesa i la veritat, es perd en gran mesura el poder sobre la naturalesa
com a intèrpret de la voluntat; es deixa de crear imatges noves, i les paraules
antigues es perverteixen per a significar coses que no són, s’empren com a
paper moneda quan en les arques públiques no hi ha cap lingot.
L’home que parla amb seriositat descobrirà, si observa
els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys
lluminosa sorgeix en la seva ment junt a cada pensament, proporcionant-li la
vestimenta adequada per a ell.
Tant de bo que en el
món anomenat religiós sabéssim veure, viure i expressar amb paraules adequades la relació que hi ha
d’haver entre el contingut essencial de la fe tal com l’entén i la vol viure la comunitat de fe i la formulació
doctrinal i dogmàtica professada per la
Institució religiosa.
Continua dient
Emerson: Sembla ser una necessitat de
l’esperit manifestar-se en les formes materials; i dia i nit, riu i tempesta,
quadrúpede i ocell, àcid i àlcali, preexisteixen com Idees necessàries en la
ment de Déu, i són el que són en virtut d’afectes precedents en el món de
l’esperit. Tot fet és la culminació o emissió última de l’esperit.
Aquesta perspectiva
des de la qual Emerson veu les coses no sembla gaire lluny d’alguns punts de
vista de científics que K. Jaspers posa a la consideració del lector. Són
aquests: El món és una vida única
enorme... l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món
animal, d’una manera totalment diferent a les formes animals que, tot i essent
en aparença les més afins a la seva espècie morfològicament parlant, són,
malgrat tot, les que més discrepen de la seva essència; va viure com a peix,
com a rèptil, etc. Cabria seguir dient que l’home fou des de sempre la genuïna
forma de la vida, i tota la resta de la vida desfetes seves; i per últim, no és
que l’home vingui del simi, sinó més aviat el simi de l’home. L’home no pot
derivar-se d’un altre ésser, sinó que està directament en el fons de totes les
coses. Percebre això, significa la llibertat de l’home.
Seguim ara amb Emerson:
Una vida en harmonia amb la naturalesa,
l’amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin arribar a
comprendre els textos dels autors espirituals.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada