24

EL TERCER ULL

Així parla el nostre amic Panikkar: Les coses de l’esperit només es poden percebre amb el “tercer ull”. Sense puresa de cor no només és impossible “veure” Déu, sinó que també resulta impossible entreveure de què es tracta.

Sense el silenci de l’intel·lecte i de la voluntat, sense el silenci dels sentits, sense l’obertura de l’anomenat “tercer ull” –del qual parlen no només els tibetans sinó també els victorins- no és possible acostar-se a l’àmbit de sentit de la paraula “Déu”. Podríem afegir: no és possible acostar-se al sentit simbòlic, anagògic, espiritual de les paraules.

Necessitem fer silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Del silenci primordial va sorgir el logos, va escriure Sant Ireneu. En el silenci concorren el temps i l’eternitat. Silenci no és negació de res ni tampoc no s’identifica amb un cert agnosticisme.

L’anomenat “tercer ull” és l’òrgan de la facultat que ens distingeix de la resta d’ésser vius i ens permet l’accés a una dimensió de la realitat que transcendeix, sense negar-ho, tot el que capten la intel·ligència i els sentits.

L’expressió: “tercer ull” correspon al llenguatge de l’esperit. L’esperit és com una presència amagada: Així ho diu Pau: La vostra vida està amagada en Déu... Col 3,3. I per la seva banda Isaïes parlant de Déu, diu: Realment ets un Déu que s’amaga.  Is 45,15.

Déu és presència amagada però és, si no fos segurament ni tan sols podria ser objecte de negació. Escoltem què diu Panikkar sobre la transcendència i la divinitat: La divinitat, en el context des del qual estem parlant, és contemplada com una realitat meta-ontològica. El tret predominant d’aquesta realitat és la interrelació mútua entre immanència i transcendència. Una transcendència sense la seva corresponent immanència seria contradictòria i irracional. Una pura transcendència no podria ni tan sols ser esmentada sense destruir-la. El tret predominant d’aquest horitzó en l’ésser humà és la llibertat.  

Posem ara una comparació treta de la Bíblia. (Els comentaris que es fan, no volen ser una interpretació del text, sinó allò que la lectura del text em suggereix). El foc és un element singular, necessita alguna cosa de la qual s’alimenta per poder existir. Quan ha cremat allò del que s’alimentava s’extingeix, deixa de ser. Déu però, és com un foc que no s’apaga mai i no crema ningú. Al contrari, dóna vida.

Aquesta va ser l’experiència de Moisès. Diu el text bíblic: Mentre Moisès pasturava el ramat se li va aparèixer l’àngel del Senyor en una flama enmig d’una bardissa. Moisès va mirar i veié que la bardissa cremava però no es consumia. Déu no és un Déu que necessita destruir res. Així Déu per poder ser Déu no necessita destruir la llibertat de l’ésser humà. Per la seva banda l’home arriba a la seva plenitud quan pren consciència del seu lligam amb la transcendència. Un lligam que no destrueix la seva llibertat. D’aquí pot néixer una idea de Déu com la que descriu Panikkar quan diu: Ni l’Home és sense Déu, ni Déu sense l’Home. I Joan recorda la pregària de Jesús que diu: Que tots siguin u, com tu, Pare, estàs en mi i jo en tu. Jo 17,21. Una unitat, però, que no destrueix la personalitat de cadascú.  

Moisès va dir: M’atansaré a contemplar aquest espectacle extraordinari: que ho fa que la bardissa no es consumeixi? Moisés vol conèixer el Misteri de Déu. Vol fer de filòsof i de teòleg. Però, Déu li digué No t’acostis. Treu-te les sandàlies, que el lloc que trepitges és sagrat  Ex 3,1-5.

Moisés si vol conèixer Déu s’ha de buidar d’ell mateix, del seu “jo”: qui no es nega a si mateix no pot ser deixeble meu, va dir Jesús. I més: l’home ha de renunciar al seu afany de voler dominar orgullosament la terra: el lloc que trepitges és sagrat. La Trinitat no és tan sols un dogma, és la mateixa realitat. La realitat és trinitària diu Panikkar: La Realitat en la seva totalitat consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.   

La terra forma part de la nostra identitat última. Tornem a escoltar Panikkar que diu: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo  també el meu cos. 

Déu es relaciona amb l’ésser humà i amb la terra d’una manera amigable. Hi ha una relació d’amistat. I la vida es manifesta en la relació. L’home és un ser relacional. La vida és  relació. Així també ho entenien els antics quan en parlar de la divinitat esmentaven el terme: circuminsessió per referir-se al dinamisme vital de la divinitat. 

Seguim ara amb el text bíblic i veiem que Déu no té nom.  Moisès va dir a Déu:- Quan aniré a trobar els israelites... si ells em pregunten: “Quin és el seu nom?”, què els he de respondre? El Senyor va dir: –Jo sóc el qui sóc. I afegí: -Digues als israelites: “Jo sóc” m’envia a vosaltres.

Panikkar en les seves reflexions sobre Déu, diu: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa –tot i que bé cal fer servir un mot o altre. L’origen sànscrit de la paraula “Déu” (dia), suggereix brillantor, llum, divinitat...    Una moratòria sobre aquest nom podria ser saludable, però no disposem de prou poder per proposar-ho... L’experiència de Déu no és experiència de res... I torna a dir: La paraula “Déu” no és necessària. Déu no pot ser objecte de coneixement ni de cap mena de creença. La paraula Déu és un símbol que es vela i es revela en el mateix símbol de què es parla.

Acceptem el Misteri. Aquest és el paper de la fe. Però, acceptem-lo d’una manera activa, és a dir, respectant el que diuen la ciència i la tradició, però partint, no per imposició de l’enteniment, sinó d’un origen propi ubicat dins nostre que jo no puc voler, sinó que partint d’ell vull, sóc i sé. Jaspers

Fe és l’acceptació de la possibilitat de Vida que hem rebut com un do i que ens porta més enllà del que ens diu el sentiment i la ciència i que provoca en nosaltres una dinàmica que ens orienta vers l’infinit.