23

FE I CONEIXEMENT

Fe i coneixement: dues paraules de significat inesgotable. Per començar aquesta reflexió esmentem dues traduccions d’un mateix text bíblic sobre la fe que es troba en la carta als  Hebreus. Són aquestes: Creure és conèixer realitats que no veiem. Una altra traducció diu: La fe és la convicció de les coses que un no veu. He 11,1.

Aquestes dues traduccions no són tan diferents com sembla ja que coneixement i convicció es prediquen mútuament. Escoltem unes paraules de K. Jaspers amb les quals respon a la pregunta que hom es pot fer de com arribar al ple coneixement filosòfic. Jaspers després d’una introducció acaba dient el següent: la resposta a com arribar a la llum plena... no es dóna a través de cap coneixement, sinó que, per molt estrany que resulti, prové d’una decisió.

Recordem que quan parlem de coneixement en el context espiritual ens referim al coneixement que Panikkar anomena “el tercer ull”. I en aquest nivell de consciència coneixement i decisió formen una unitat vivencial.  

Entenem que per poder saber una mica més sobre el significat de la fe cal conèixer la naturalesa humana racional d’on brolla la fe. En aquest sentit pot ser interessant conèixer l’esquema que K. Jaspers proposa com a base de la seva filosofia i que ell relaciona amb la fe. Una fe que sempre contempla dins de la raó. Ho farem a manera de resum, esperant que en altres ocasions puguem aprofundir més sobre algun aspecte d’aquest esquema.

La paraula clau d’aquest esquema és, en alemany: das Umgreifende, que es tradueix per l’englobant. (hi ha altres traduccions).

Aquest “englobant” no és altra cosa que l’ésser. I es diu englobant perquè abraça els modes de viure i d’expressar-se que té l’ésser. Escoltem, doncs, Jaspers: L’englobant és: o bé l’ésser en si, que ens envolta, o bé l’ésser que som nosaltres.

L’ésser que ens envolta, s’anomena món i transcendència: és la dimensió objectiva. L’ésser que som nosaltres, s’anomena existència (dasein), consciència en general, esperit, s’anomena existència (existenz): és la dimensió subjectiva.    

Aquí veiem que la paraula: existència surt dues vegades, però, amb significat diferent. En la primera “existència” se’ns considera com a éssers donats i amb una sèrie de qualitats...: és el nivell on es contempla que hem rebut l’existència com un do. Però, pel sol fet de venir al món no estem del tot realitzats. La vida és una tasca a realitzar. En venir al món hem rebut possibilitats; hem rebut la capacitat per arribar a realitzar-nos com a éssers humans: Som possibilitat des de la llibertat. I aquest és el segon significat de la paraula: “existència”.  

Vegem ara uns comentaris que Jaspers i algun dels seus comentaristes fan sobre aquest esquema de l’Englobant:

L’englobant és el terme que Jaspers empra per designar l’ésser. Està constituït per dos grans pols: el subjectiu, constituït per l’ésser que nosaltres som, i l’objectiu, que pot anomenar-se també l’ésser en si. El pol objectiu s’anomena món, en la immanència; i en la transcendència, s’anomena transcendència. Dit d’una altra manera: L’ésser que ens envolta és de dos classes: és el món, és a dir: l’ésser del qual un costat de la nostra essència n’és com una petita part... i és també la transcendència que tot i ser l’ésser diferent a nosaltres, és el nostre fonament i la nostra fi.

L’existència o subjecte vital -com tradueixen alguns el dasein- és el jo que té consciència de si mateix i que es troba envoltat d’un món exterior... és objecte d’investigació en les seves manifestacions corporals i psicològiques...

Consciència en general és el coneixement adquirit per les diverses ciències, l’aspiració del qual consisteix a assolir un coneixement objectiu, universal i intemporal. La passió de la consciència en general és saber allò que és vàlid sempre i en tot lloc per a tot possible ens racional. Només el que es presenta en aquesta consciència és ésser per a nosaltres. Per la meva part diria que aquesta consciència en general és semblant a l’inconscient col·lectiu de C. G. Jung.

Esperit. L’esperit és la totalitat que mai no arriba a ser objecte de coneixement, sinó que només és idea. Vida espiritual és vida d’idees. Idees teòriques del món, ànima, vida, etc. Ens condueixen a manera d’impulsos que hi ha en nosaltres, com a tracció de la totalitat de sentit que hi ha en la cosa, com a mètode sistemàtic de penetració, d’apropiació i de realització.

Existència. Som existència possible. Vivim des d’un origen que es troba per damunt de l’existència que es torna empíricament objectiva.

El món. El món en conjunt no és un objecte, sinó una idea. Allò que coneixem està en el món, no és mai el món.     

Transcendència. L’existència s’adona de la transcendència quan, mirant vers el seu propi ésser, s’adona que el seu origen se li escapa. La transcendència és allò que em sobrepassa, allò que desborda el cercle, pretesament tancat, de la immanència. És l’horitzó infinit que es troba més enllà de tota aprehensió possible. La transcendència és una presència, una certesa de l’ésser, que es manifesta en la ruptura de la immanència...  

Aquest és l’àmbit de la raó dins del qual Jaspers reflexions sobre la fe. Entre altres coses diu el següent: Fe en sentit ampli significa estar present en aquestes polaritats... aquesta presència no pot obtenir-se en cap cas per imposició de l’enteniment, sinó que és sempre d’un origen propi que jo no puc voler, sinó que a partir d’ell, vull, sóc i sé. Fe és una realitat immediata en contrast amb tot allò que pot ser comunicat per l’enteniment.