8 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

El “coneixement espiritual” és fruit d’una praxi humana viscuda en la seva autenticitat, de la sinceritat en el pensar i en l’actuar, d’un estil de vida lliure de tot interès emmascarat, i així és com es va descobrint el tresor amagat que tenim dins nostre; i en la mesura que anem descobrint aquesta llum interior de l’inconscient que es torna consciència, anem creixent en coneixement espiritual.

“Els libres” ens ajuden a prendre consciència d’aquest tresor amagat que tenim com adormit, i per això Pau ens diu: Ja és hora que us desvetlleu! Despullem-nos de les obres de la fosca i revestim-nos de l’armadura de la llum. Rom 13.11-12. I repeteix: Aixeca’t tu que dorms, ressuscita d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef 5,14. Segons aquests texts, els qui no viuen segons l’esperit no tenen el coneixement espiritual i és com si estiguessin adormits o morts en la seva vertadera humanitat. 

Recordem: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànima en lloc de representar coses.  Lavelle.    

La filosofia en els seus començaments era pròpiament un coneixement espiritual expressat amb llenguatge intel·lectual. Lavelle vol tornar ara al que fou sempre la missió de la filosofia i és de donar a l’home el sentiment de la seva existència i de la seva autonomia i d’elevar el seu pensament i la seva ànima vers l’absolut, principi de tota intel·ligibilitat i de tot misteri. 

I segueix dient Lavelle: El camí que tot home ha de seguir comença amb una llibertat inicial, que és arbitrària, però que s’ha d’assumir perquè l’home pugui crear-se ell mateix, i acaba amb una llibertat final que ens fa descobrir la veritat i que no esdevé realitat fins que nosaltres no ens hi identifiquem. La primera llibertat és purament humana; i aquell que en té prou amb aquesta llibertat, troba de seguida els seus límits i n’esdevé esclau. En canvi, la segona llibertat, al contrari, portant-nos més enllà de nosaltres mateixos, ens revela un infinit sempre actual i sempre renaixent, consistent en un perpetu alliberament i en la vivència d’una presència que no ens manca mai.

D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell del que és essencial; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

No hi ha existència vertadera fora d’aquella que es troba en l’interior de si mateix, aquella que té la iniciativa creadora i la consciència de si mateix. És com “tenir consciència de la consciència”, diria Pablo Huneeus. Les coses externes venen a ser els instruments sense els quals les consciències no poden exercir ni manifestar el seu poder, ni separar-se les unes de les altres, ni manifestar la seva presència a les altres. El fonament de tota veritat és el silenci, el qual és com la matriu de tota paraula. Ireneu. En aquest sentit el llenguatge abans de ser signe amb el qual designem les coses, és instrument de comunicació entre els humans. Lavelle