7 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Quan ens referim a la Bíblia des de la Institució Religiosa, no hauríem de dir que “som la religió del llibre, sinó de la paraula”. Diem això perquè segons Panikkar la nostra religió ha estat durant molt temps: la religió del Llibre. Escoltem-lo: No es pot negar que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula.  

Què volem dir amb això? Si no ho sabem distingir, cal veure-hi un problema de comprensió fruit de la superficialitat en la nostra manera habitual de pensar. La gran pandèmia que sofrim avui dia és la superficialitat, deia el nostre amic Panikkar.

A més del desgast del temps i la rutina hem de reconèixer que la dimensió espiritual ja no és el lloc de la nostra residència habitual, en la qual vivim i des de la qual pensem i donem nom a les coses... Ens hem situat en la dimensió racional o intel·lectual que té el seu lloc en l’univers de la fe, però no com a nucli essencial, sinó com a forma d’expressió, i ens hem quedat en el món de les formes i maneres de celebrar la fe, oblidant el nucli essencial que dóna sentit a tot el que diem i fem.

Només des de la dimensió espiritual es pot intuir quina és la diferència entre: la religió del llibre i la religió de la paraula. Les mateixes traduccions actuals de la Bíblia (per altra banda tècnicament d’un nivell superior) denoten una carència de visió espiritual. Sovint falta densitat espiritual en les traduccions. En aquest sentit la menystinguda Vulgata, sovint es mostra superior degut a la seva intel·ligent intuïció del missatge espiritual que s’amaga en la lletra de la Bíblia.   

I des d’un altre punt de vista veiem que quan es parla de la Bíblia es pot  entendre aquest Llibre com a punt de referència o “norma de fe”  per als creients d’una Institució religiosa, com la Catòlica, per exemple. Però també podem llegir aquest Llibre com el referent important d’una cultura: de la cultura d’Occident, com feia Erich Fromm i altres... El que no podem fer és “absolutitzar” el que en diem “paraula de Déu” perquè com diu Panikkar: cap llibre pot ser el referent absolut de la fe ...  si ho féssim, sant Pau ens recorda que “la lletra mata”. 2 Co 3,6. Textualment diu així: la nostra capacitat ve de Déu, ell ens fa fet capaços de ser servidors d’una nova aliança, no de lletra, sinó d’esperit; que la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 

Allò que dóna peu a la creació d’un “Nou Testament” ( i no pensem ara en el fet concret i històric, sinó en el que això significa de canvi de mentalitat en relació amb el passat) és a dir: d’un nou recull de textos religiosos, que inviten a una nova manera de veure i viure la religió i la vida, no és el canvi d’unes lleis per unes altres, d’un conceptes nous que substitueixen els vells, sinó el fet de posar de relleu l’Home per damunt de la Llei: no és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home, Cf. Mc 2,27. I Pau ens diu: Ningú no és just en virtut de la Llei, sinó per la fe en Jesucrist. Ga 2,16.