9 – CONEIXEMENT

Intentem tenir una nova percepció de les coses de sempre; aquell canvi de mentalitat que el moment històric actual ens demana. Un exemple d’aquesta nova percepció l’hem vist a través del terme “secularitat sagrada” amb la qual es vol posar de relleu que la religió també es pot practicar fora de les esglésies.

Avui insistirem en el mateix tema, però el terme que farem servir serà el món. I l’autor que ens ajudarà a aprofundir aquesta meditació serà Teilhard de Chardin.

El “món” ha passat de ser un dels tres enemics de l’ànima, segons el Catecisme tradicional, a ser l’objectiu de les nostres esperances de perfeccionament i plenitud.

El llibre en el qual aquest científic i home espiritual explica el seu pensament té per títol: El Medi Diví. I en començar-lo el dedica “als qui estimen el món”. Escoltem-lo en alguna de les seves meditacions:

Ara sí que la Terra em pot agafar en els seus braços gegantins. Ja pot emplenar-me de la seva vida o tornar a recollir-me dintre de la seva pols. Pot guarnir-se davant els meus ulls amb tot el seu encís, amb tots els seus horrors, amb tots els seus misteris. Pot embriagar-me amb el seu perfum de tangibilitat i d’unitat. Pot fer-me caure de genollons per l’esperança que va madurant en el seu si.

Teilhard ens parla de la integració de l’Home en el Cosmos, i diu: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat.

Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat.

Abans de continuar amb les reflexions d’aquest pensador i místic voldria posar de relleu la semblança de pensaments (encara que la forma literària i el context cultural-personal sigui diferent) amb la intuïció cosmoteàndrica de la realitat, de R. Panikkar. Diu així aquest autor: La intuïció cosmoteàndrica de la Trinitat considera que la Realitat en la seva totalitat... consta d’una dimensió divina, una altra d’humana i una altra de còsmica.

En els dos autors el cosmos, la terra, el món, no solament són quelcom bo, sinó que formen part de la Realitat última de la qual nosaltres en som part. Diu Panikkar: ni l’Home és sense Deu, ni Déu sense l’Home. I en una altra part diu: Déu, Home i Món es troben, per dir-ho així, en una íntima i constitutiva col·laboració per construir la realitat, per fer avançar la història, per continuar la creació.   

Per descriure la Realitat que ho abraça tot: Déu, Home, Cosmos, en Panikkar ens parla de la Trinitat cosmoteàndrica, i Teilhard de Chardin a partir del fet cristià de l’Encarnació del Verb, ens parla del Medi Diví, a través del qual arribem a la mateixa Realitat.

 

Teilhard ens parla de la integració de l’Home en el Cosmos: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles; aspirem, doncs, a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme!  

 

8 – CONEIXEMENT

El sociòleg Francesco Alberoni en el seu llibre sobre l’Amistat parla de tres “estats” que es donen en el transcurs de la vida humana i social. I per explicar-ho proposa com exemple el món de les congregacions religioses en general.

El primer “estat” ell l’anomena: estat naixent; el segon institucional i el tercer quotidià. I des del seu punt de vista en fa un comentari de cada estat.

Aquest esquema, nosaltres el mirarem des de la nostra perspectiva perquè ens ajudi a veure les fases i l’evolució del món humà-religiós que estem comentant en aquesta escrits.

Observant el món religiós veiem que en la primera fase: la de l’estat naixent, la figura clau és el fundador. Podríem posar en primer lloc a Jesús de Natzaret, però també podem recordar alguns del fundadors dels ordes religiosos més conegudes con sant Benet, sant Francesc, sant Josep Calassanç... Aquests fundadors junt amb uns quants deixebles que els envolten, són “l’estat naixent”. Aquest estat es distingeix per la vitalitat, la il·lusió, l’entrega total a la voluntat divina, la dinàmica de la vida centrada en el seu aspecte essencial i humà...

El segon estat és l’institucional. La història ens mostra que la tendència general dels grups originals és la de perpetuar-se en el temps i a tal efecte necessiten una estructura, unes lleis, unes doctrines, una organització...  Són els primers temps de tota institució en els quals es destaca l’expansió numèrica, l’entrega generosa, l’obediència temorosa a les lleis i normes de la institució, el servei total a un ideal...

Però això no dura sempre. Com recorda la dita popular: el temps tot ho fa malbé i ve la rutina, el cansament, el costum de fer sempre el mateix... És el tercer estat “el quotidià”. Aquest estat s’allarga i s’allarga... Però, arriba un moment en què el poble reacciona i  comença a qüestionar-se allò de sempre i sorgeix l’imperatiu de renovació a fons de les institucions... Es veu la necessita d’un canvi radical i es vol tornar a començar i a ser com era al principi. Però això no és fàcil... Es necessita gaudir d’un nivell alt de consciència per veure les coses amb claredat i poder tocar el fons de la qüestió. També és necessari un sentiment fort de responsabilitat personal i de vertadera llibertat. Si no és així, passa el que deia un bisbe de Barcelona: sabem el que no volem, però no sabem el que volem.   

Hom percep que “l’estat quotidià” fàcilment ens deixa contents i enganyats. El fet d’estar subjectes a unes normes ens dóna un sentiment de seguretat i a alguns de superioritat...i el fet de pertànyer a una institució ja ens deixa satisfets. I aquest sentiment motiva la necessitat inconscient d’absolutitzar les lleis i les normes. Això és el que va passar als Fariseus i Mestres de la Llei del temps de Jesús. És un fenomen que es va repetint, abans i després del temps de Jesús. És el perill del “conservadorisme”.

Per altra banda, el progressisme, almenys una part, sovint no distingeix entre tradicions i Tradició... Per ells el passat és passat i l’hem d’oblidar. El que cal, es diu, és ser humà i per això és necessari petjar fort en la dimensió humana i per alguns també en la dimensió  intel·lectual... però la dimensió espiritual esdevé la gran desconeguda o s’identifica amb alguns grupets esotèrics... Ara bé, sense la dimensió espiritual, pròpia de tot ésser humà, aquella que connota amb la realitat, no es pot arribar a ser humà de veritat, ni tampoc s’aconsegueix la renovació que es pretén. Sense aquesta dimensió espiritual, tota renovació es queda “en les formes” i no incideix en el que “és essencial”. 

7 – CONEIXEMENT

Les institucions religioses tenen vida gràcies a les “formes”: rituals i doctrinals i altres activitats a través de les quals se celebra la fe. Sovint, però, allò que és “essencial” queda amagat i en segon terme i es deixa per al món dels especialistes i dels “místics”.

I això essencial és el que trobem a faltar en l’estil i maneres de fer de les activitats ordinàries del món religiós. Tot és important, però, dins de l’escala de valors que dinamitza l’ésser humà, cada cosa hauria de tenir el lloc que es mereix en l’interès i en la dedicació que li donem.

El perill que pot esdevenir en el món religiós és el fet d’absolutitzar les formes i quedar pobres del que és essencial: la vida espiritual, anomenada també vida interior, les virtuts i la humanitat. Aquesta humanitat és el tresor amagat que hem de saber descobrir i viure a fons. Tota altra cosa és comentari.

Hem de posar ordre en les nostres prioritats. Diuen que un bisbe de Barcelona deia als seus seminaristes: “Fills meus, primer sigueu homes, després cristians i després catòlics”. I penso que això és així, perquè ser cristià és una manera de ser home, i ser catòlic és una manera de ser cristià. I aquí podríem recordar allò dels antics: “guarda l’ordre i l’ordre et guardarà a tu”.

Les “formes” que la Institució religiosa ha escollit per celebrar els actes religiosos no depenen de nosaltres. En canvi, el que és essencial, sí que depèn de cada creient, i això ho podem i hem de viure, sense esperar la vènia de ningú.  

Els anomenats laics poden celebrar, d’una manera familiar i en formes que cadascú pot escollir, la mateixa presència de l’Etern que celebra la Institució amb els seus sagraments i amb els seus ministres. El que és essencial està “en les mans”, en el cor del poble, de cada u dels creients.

La presència de l’Etern, la del Crist ressuscitat “és”. I la seva presència no depèn de ningú. La manera com es pot “celebrar” aquesta presència és múltiple.

Seria d’una incoherència total, des del punt de vista filosòfic–teològic, dir que el Crist ressuscitat és més present en una determinada celebració que en una altra.

 

L’Eternitat no està sotmesa a les categories temporals d’espai, temps i matèria. Alguns textos bíblics insinuen aquesta realitat quan, per exemple, un text diu que Jesús ressuscitat es presentava a on estaven reunits els seus deixebles estant les portes tancades. Jo 20,19.

 

Crist es fa present com amic i company de camí allí on hi ha bondat i amor. Això és actuar en el seu nom, tal com ens va dir el mateix Jesús. On n’hi ha dos o tres de reunits en el meu nom, jo sóc allí enmig d’ells. Mt 18,20.

La història ens mostra que “el poble  creient” “els laics” han tingut un paper important en la configuració de l’Església. Recordem només el testimoni d’Alcuí que va proclamar: La veu del poble és la veu de Déu. I el del Papa sant Gregori el Gran que es qualificava a si mateix com el: servidor dels servidors de Déu. 

 6 – CONEIXEMENT

La nova era axial que s’està gestant demana un canvi de mentalitat que, en el context del món religiós, es fa efectiu d’una manera especial en el fet d’alliberar el concepte de religió d’unes limitacions que se li han imposat, reduint la religió a uns actes específics anomenats religiosos i, al mateix temps, menystenint els actes anomenats terrenals... Per això, alguns mestres de l’esperit ens adverteixen dient: Per al creient tot és sagrat, i també: tot acte humà es pot convertir en un acte religiós.

 

És en aquest context que parlem del que Panikkar anomena “secularitat sagrada”.

Però, abans volem recordar que el tema no és tan nou ni original com pot semblar. Sempre, en el transcurs de la història hi ha hagut pensadors preocupats pel que és essencial i per la llibertat espiritual dels creients, intentant superar la mediocritat dels qui, seguint la llei del mínim esforç, se cenyeixen al compliment extern de la llei imposada per l’autoritat institucional i es deixen portar per la rutina que els deslliura de pensar i de mirar més enllà...

La carta als gàlates és un bon exemple de com és de fàcil acomodar-nos a la llei, que ens dóna una falsa seguretat, ens estalvia de la pròpia responsabilitat i ens deslliura d’enfrontar-nos amb la realitat de la vida. Les paraules amb les quals Pau recrimina als gàlates són taxatives i punyents: Gàlates insensats! Qui us ha pogut fascinar... havíeu començat rebent l’Esperit, i ara acabareu fent les obres... de la llei. I els posa davant de l’alternativa que han seguit: vosaltres que preteneu ser justos en virtut de la Llei, us deslligueu de Crist. I els diu: per als qui viuen en Jesucrist no compta per a res ser circumcidat o no (haver complert la llei), només compta la fe que actua per l’amor. 

 

Escoltem doncs ara Panikkar que ens parla de la secularitat sagrada com del lloc on es pot viure i “practicar” també la religió i la vida espiritual a fons:

El descobriment de la “secularitat sagrada” ens sembla ser el catalitzador perquè la transformació no sigui només un canvi de vestit, una nova moda. Estem parlant d’una mutació històrica. 

Per massa temps la ben o mal anomenada religió s’ha presentat com relligant-nos amb un Ésser transcendent a expenses de la immanència de l’Ésser en els éssers. Provocant d’aquesta manera l’escissió de l’ésser de l’home amb l’Ésser de tota la realitat.

La defensa de la sacralitat del món es presenta com el fet de relligar aquests dos camps, sense confondre’ls tanmateix.  

 

El “segle” és el cos de la Divinitat 

La secularitat està relacionada amb una peculiar experiència del temps com a ingredient “essencial” de la realitat, i per tant també de l’home. La secularitat és una “novetat” que transcendeix cronologies i cultures i acaba convertint-se en un mite general. 

 

Molts savis, en el curs de la història, han experimentat que la veritable dimensió secular de la realitat és quelcom definitiu i no merament passatger, encara que no ho hagin reduït tot a aquesta dimensió. 

 

5  - CONEIXEMENT

El llenguatge obre i tanca possibilitats. Ens fa descobrir nous horitzons de vida, però també ens lliga a conceptes que ens fan esclaus de determinats aspectes de la realitat que ens impedeixen veure la totalitat de la mateixa Realitat.

Un exemple d’aquesta mirada parcial de la realitat que es pateix com a conseqüència del llenguatge que es fa servir és la religió. S’ha dit que el principal enemic de la religió és la religió, i en part és degut al fet de lligar les consciències als conceptes doctrinals que es fan servir. S’absolutitzen paraules doctrinals i ritus i al mateix temps, es desvaloren altres aspectes de la realitat humana que també formen part de la religió.

Escoltem què ens diu Panikkar sobre la religió: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. 

Diguem també algunes paraules sobre el “nostre mite”, el punt fonamental de la nostra religió i de la nostra cultura: Jesús, el Crist, el Fill de l’home.  

 

Pilat digué al jueus: Aquí teniu l’home. Jo 19,5.

Nosaltres a aquest Home l’hem convertit en el Crist. No està malament, però recordem que si ell és el Crist vol dir que també nosaltres som crist. Jesús i nosaltres formem el “Crist total” segons l’expressió de sant Agustí. 

 

Però, recordem també que Jesús s’anomena a si mateix: el Fill de l’home i, això no ho va dir una vegada com de passada, sinó que ho va dir per sempre i per tota l’eternitat. Veiem el següent text: Quan el Fill de l’home vindrà ple de glòria, acompanyat de tots els àngels... Mt 25,31.

Hem lligat la religió només a un aspecte que no comprèn tota la realitat i això dóna peu a  actituds equivocades i a falses opinions sobre la Veritat.  

 

Jesús de Natzaret no ens anul·la, ens representa. Ens fa iguals: Qui creu en mi, també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans... Jo 14,12. I no oblidem que, en el llenguatge espiritual, les “obres” tenen un sentit més elevat: les obres formen part del qui les fa. Així diu l’Apocalipsi parlant dels creients:... que reposin del seu esforç, perquè les seves obres els acompanyen.  Ap 14,13.

 

L’Encarnació recorda que Déu s’ha fet carn. El qui és la Paraula s’ha fet carn, s’ha fet home, segons diferents traduccions. L’ésser humà és la manifestació del diví.

Per tant, a Déu no l’hem de cercar lluny, ni en un lloc especial. Diu el cant: No busqueu Déu en les estrelles, ni el busqueu en els plecs de la mà. Molt a prop el tens, un xic amagat, ell t’espera en el teu germà.

Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament. En virtut de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra... tot és sagrat... ens recorda Teilhard de Chardin.

En el full que ve parlarem de “la secularitat sagrada”, segons Panikkar.

 

 

4 – CONEIXEMENT

Recordem que estem parlant del llenguatge i dels nivells de coneixement.

Les mateixes coses es poden dir de diferents maneres i això pot ajudar a comprendre el que és essencial i a diferenciar-lo de les seves formes d’expressió culturals o doctrinals.  És el que intentem fer i, en aquest sentit, són inevitables les repeticions.

Recordem que el text d’un escrit, s’ha de llegir tenint en compte el context en el qual fou escrit.

Aquí parlem del context d’una manera molt ampla, a partir de tres paraules que fa servir Panikkar per assenyalar aspectes diferents del fet cristià. Aquestes són les tres paraules: Cristiandat, cristianisme i cristiania, les quals fan referència respectivament a la dimensió cultural, a la doctrinal i a les paraules originals. El context cultural dóna peu a la lectura literal dels textos bíblics, el context doctrinal afavoreix una lectura intel·lectual i les paraules originals inviten a una lectura espiritual. 

A més d’això, cada lector entendrà el fet cristià d’acord amb el context personal en el qual ell viu, i d’acord amb la seva formació personal.  

Pensem que el text original reflecteix el món en què vivia l’autor del text i amb el qual cal entrar en sintonia, si volem capir les seves paraules.    

En aquest sentit, si ens preguntem amb quina actitud hem de llegir “els textos sagrats”. Panikkar ens diu, entre altres coses: Cap llibre pot ser el fonament últim de cap fe, perquè és precisament la fe el que es necessita per concedir valor de testimoni al llibre... De fet ha estat la fe d’uns quants creients qui els han escrit i altres els han escollit i proposat com a norma de fe per als creients de la comunitat.

 

També vam dir que el respecte i consideració que ha de tenir el creient pels textos anomenats sagrats i per la Tradició no ha de minvar en el més mínim la seva responsabilitat i llibertat personals a l’hora d’interpretar les paraules anomenades “paraula de Déu”, dites així amb la finalitat de fer ressaltar la seva dignitat i importància...   

El nostre afany no és tant dilucidar si Jesús realment va pronunciar o no unes paraules, com trobar en nosaltres una ressonància que ens ajudi a aprofundir en la nostra pròpia experiència.

Alhora trobem una confirmació que ell les va dir en el fet que nosaltres mateixos també les podem balbucejar, sempre conscients que si gosem pronunciar-les –encara que sigui amb una veu trèmula i fluixa- és precisament perquè ell les va dir... 

Recordem la pregunta i consideració de Pau: que tens que no hagis rebut?   1 Co 4,7.

 

El llenguatge intel·lectual és el llenguatge emprat per la Institució eclesiàstica. Llenguatge que sovint no ha format, sinó deformat la consciència de molts que no han sabut distingir entre fe i forma doctrinal i han assentat la seva voluntat en la llei i no en la Veritat...

Panikkar sovint ha esmentat que el cristianisme ha convertit la religió de la Paraula en la religió del Llibre. S’ha lligat a la literalitat dels textos i ha convertit els mitjans en fins, absolutitzant la doctrina i els sagraments, malgrat que el mateix Pau va advertir que: la lletra mata, i l’esperit dóna vida. 2 Co 3,6.

 

3 – CONEIXEMENT

Continuem esbrinant quina cosa és la lectura i la dimensió espiritual. En l’Evangeli de Joan, Jesús parla als seus deixebles i els diu: Moltes coses tinc encara per a dir-vos, però ara no les podeu suportar. Veiem també altres traduccions de la segona part de la frase: ... però ara us serien una càrrega massa pesada. Encara una altra traducció: ... però ara no les podeu entendre. Jo 16.12. Interpretem que allò que els falta als deixebles per tenir més coneixement no és un nivell més alt de “coeficient intel·lectual” o de més cursos acadèmics, sinó una disponibilitat més gran i un cor més generós per acceptar la Veritat, i per acceptar-la, no a mitges, sinó totalment, sense cap subterfugi o autoengany.  

Entendre i copsar la Veritat que proposa Jesús demana anys de superació del narcisisme i de l’egoisme que ens encadena a la vida fàcil i a l’anar vegetant sense més ambició. 

 

Si volem percebre les coses de l’esperit hem de fer l’esforç de pujar al cim de la “muntanya alta” com ho van fer alguns deixebles del Crist i desitjar viure en un nivell alt de consciència. I aquesta disposició demana coratge: el coratge de ser, i sinceritat a fons, demana superar l’anar fent, la mediocritat, la superficialitat i tot residu d’egoisme.    

En una altra ocasió Jesús es sorprèn d’aquesta falta d’intel·ligència espiritual dels seus propis deixebles: ¿Encara no compreneu ni enteneu? El vostra enteniment està ofuscat! Teniu ulls, però no hi veieu, orelles, però hi sentiu. Mc 8,17-18.   

Han passat molts segles d’aquestes paraules de Jesús i encara avui un gran pensador: Panikkar, ens diu que la pandèmia que pateix el món d’avui és la “superficialitat”. I és que la dimensió espiritual de l’ésser humà, es troba en el “més íntim de la nostra intimitat”, i viure en i des d’aquesta intimitat demana fe i decisió. Dos valors també per redescobrir.

Aquesta incapacitat per entendre les coses de l’esperit també la veiem en Nicodem: fariseu i mestre de la Llei. La conversa que va tenir amb Jesús ho demostra. Jesús li parla del nou naixement... Nicodem no ho entén i Jesús li diu: Tu ets mestre d’Israel i no ho comprens? I és que per comprendre “aquestes coses”, ens cal ser submergits (batejats) en l’aigua i en l’esperit, segons diu el mateix Jesús. No solament en l’aigua. I és que som terra, però també som esperit. A més, l’esperit és el que dóna sentit a la terra.    

Aquesta ignorància del veritable coneixement posa en evidència la incoherència del propi “status” social o religiós, que es creu necessari per fer possible el bé i la presència de l’Etern en el si de la comunitat. Aquest coneixement demana un canvi de mentalitat per a no viure auto-enganyats interessadament; obliga a canviar de manera de pensar i de relacionar-nos amb els altres i de no sentir-nos superiors a ningú. La Veritat destrueix la mentida de les nostres vides. I de tot això no volem ni sentir-ne parlar. Ara bé, el preu d’aquesta actitud, d’afirmació del propi “jo” és la incapacitat de veure i de conèixer el món de l’esperit.

Teilhard de Chardin ens parla de l’actitud decidida de superació que té el veritable creient: Aquell qui en conquistar la Terra ha pretès de sotmetre una mica més la matèria a l’esperit s’ha desfet ja de si mateix ensems que pren possessió de la seva persona. Ha operat un veritable deseiximent aquell qui refusant la llei del mínim esforç, la possessió estàtica de les coses i de les idees, ha avançat coratjosament vers l’eixamplament i sublimació del seu ideal...