2 – SILENCI

La fe, d’acord amb la carta als hebreus (He 11,1.), és la convicció de les coses que no es veuen i s’esperen. Una convicció que és una opció lliure que neix del silenci: El silenci és la matriu de tota paraula autèntica. Sant Ireneu.

En parlar de la fe, fem memòria, una vegada més, de la importància del llenguatge i el significat que donem a les paraules. Escoltem què ens diu d’Emerson: El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament... 1) Les paraules són signes de les realitats naturals. 2) Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars. 3) La naturalesa és el símbol de l’esperit.

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Qualsevol aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural pres com a representació.

Si quan llegim l’Evangeli tinguéssim en compte aquestes reflexions més fàcilment entendríem el seu significat espiritual. Unes paraules de Teilhard sobre la fe ens poden ajudar en aquest sentit. Escoltem-lo:

... si no creiem, llavors les onades ens engoleixen, el vent ens arravata, ens manca l’aliment... la força divina resta impotent o és massa lluny. I, al contrari, si creiem, les aigües es fan acollidores i dolces, el pa es multiplica, els ulls s’obren, els morts ressusciten... O bé, s’ha de glossar l’Evangeli minimitzant-lo arbitràriament, o bé hem d’admetre la realitat d’aquests efectes, no com a cosa transitòria i passada, sinó com a perenne i actual realitat.

La fe opera. Què vol dir això? ¿Vol dir que l’acció divina, en sentir-se sol·licitada per la nostra fe, ha de venir a substituir-se a si mateixa en el joc normal de les coses que ens rodegen? ¿Ens posarem a esperar que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques?

Evidentment que no. Ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pels preceptes de la fe... Sota l’acció transformadora de la “fe que opera”, tots els lligams naturals del Món romanen intactes... que la fe opera no vol dir que Déu operi directament, sobre la Matèria o sobre els cossos, els resultats obtinguts fins al present per les nostres treballoses recerques... ni els encadenaments del Món material o psíquic ni el deure humà del màxim esforç no són amenaçats, ni de cap manera minimitzats, pel precepte de la fe... se’ls superposa un principi, una finalitat interna...

El llenguatge simbòlic propi dels Evangelis és tan natural –no forçat- com el llenguatge que en diem literal. La diferència només està en el fet que, fent servir els mateixos fonemes o mots, un: el simbòlic, es refereix a la dimensió espiritual i l’altre: el literal, a la dimensió física o corporal de l’ésser humà.

El gènere literari propi, quan es parla del món espiritual, és el parabòlic, al·legòric, anagògic.