1 – SILENCI

Si Volem anar a fons en les coses de l’esperit la paraula més adequada és el silenci. Imitant a Marià Corbí diríem que es tracta de “conèixer des del silenci”.

Teilhard en el seu llibre expressa una experiència pròpia dels que en diem “místics”, però descrit amb un estil humà... d’aquell ésser humà que entreveu la gran profunditat on rau l’origen de la seva vida. Recordem les seves paraules: A cada esglaó que baixava, notava que s’anava descobrint en mi un altre personatge al qual no podia donar un nom exacte i que ja no m’obeïa.   

Recordem, una vegada més, la importància del llenguatge. Ens hem d’alliberar (no diem suprimir) del llenguatge que fem servir, si no volem que la fe es converteixi en creença.

Paraules com Déu, divinitat, unitat, fe... dites en el context espiritual no són conceptes, ni signes convencionals, sinó símbols... això vol dir que són paraules que són fruit de l’experiència, no tant de l’estudi. Dit d’una altra manera: En aquest món espiritual les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència. Cf. Panikkar.

Als jueus els estava prohibit pronunciar el nom de Déu. Per això Mateu -que escriu per als jueus- quan descriu les “paràboles” no parla del “Regne de Déu”, sinó del “Regne del cel”. I el salmista ens parla del “Déu amagat”.

Recordem també les paraules de Jahveh a Moisés: No pots veure la meva faç, perquè l’home no pot veure la meva faç, i viure. Ex 33,20.

També hem de fer silenci davant de l’ésser humà ja que: l’home és, per principi, més que allò que ell pot saber de si mateix. Jaspers.

D’acord amb aquesta actitud de l’esperit procurem mirar i entendre una mica els diversos aspectes de la Vida humana. Així, per exemple, de la paraula: “Unitat”, Plotí ens en parla d’aquesta manera segons el seu comentarista: La Unitat és per a Plotí expressió de la perfecció, el fonament últim de l’ésser, allò que constitueix la seva realitat vertadera, superior a tota determinació i a tota forma.

Plotí no identifica la Unitat amb el Ser, perquè la Unitat és més ben dit: Super-ser... L’U és la font primordial de la qual es deriva tota pluralitat. Les derivacions pràctiques d’aquest principi són immenses: Hom no pot fer el que ell vol... La Vida no és allò que nosaltres volem que sigui, sinó allò que hem rebut i que sobrepassa la nostra comprensió...

Panikkar quan ens parla de la divinitat i del terme Déu, fa servir un llenguatge semblant. Escoltem-lo: Quan es tracta de parlar de l’experiència suprema, la mateixa paraula “Déu” ja és tendenciosa, o no necessària –tot i que bé cal fer servir un mot o altre.

I de la “divinitat” diu La divinitat ni és ni existeix, no perquè la negui, sinó perquè el seu “ésser” es troba més enllà de l’Ésser. L’apofatisme és absolut.