dilluns, 17 de novembre de 2014

HOME I CULTURA

La cultura és la forma amb la qual l’home s’expressa en la societat. Els anomenats creients denominen religió a les formes amb què, dins de la seva cultura, expressen la seva fe. Ara bé, així com la fe s’ha de distingir de la creença, també hauríem de saber distingir la religió de les religions.

Dit d’una altra manera: Hi ha formes essencials i formes externes. Formes essencials són les virtuts en totes les seves manifestacions. Formes religioses externes són els sagraments, les lleis i les doctrines que regulen el comportament religiós dels qui pertanyen a la institució religiosa.  

Cada cultura té la seva manera d’entendre i d’expressar la religió. I així com hi ha l’home (Adam i Eva) també hi han molts individus: homes i dones que formen la història humana. De semblant manera hi ha la religió (virtut) i hi ha diverses religions amb els seus ritus i doctrines. Totes les religions tenen com a fi practicar la religió. Tots els homes i dones estan destinats a ser i a viure en plenitud l’home que porten amagat dins, perquè el qui és la Paraula s’ha fet home. Els actes humans practicats pel creient són el principal sagrament de la religió: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... També va dir Jesús: En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres. Els actes externs, com els sagraments i les lleis, es relacionen amb la cultura. La virtut es relaciona amb l’home. Això vol dir que l’home en qualsevol part del món pot practicar la religió. I, l’home religiós de veritat hauria de saber respectar els actes externs de la religió propis de la cultura on ell resideix. Vist en general, estem lluny encara de tenir aquest nivell de consciència. Encara les principals religions estan empeses per un esperit colonitzador. Encara els fidels de totes les religions no saben distingir (perquè ningú els ho ha ensenyat) entre el contingut i les formes de la religió. Aquesta ignorància porta a practicar una religió basada en la llei que no salva i a fer dels fidels esclaus de la llei.    

L’home sempre està més enllà de l’individu concret. L’home supera l’home, deia Pascal. Sempre podem donar un pas més en la veritat de les nostres vides i en la realitat de la nostra existència.

Generalment estem tenallats per les formes externes a través de les quals pretenem expressar-nos com a persones i com a creients. És la més gran esclavitud que podem patir. Malgrat tot, no podem deixar de manifestar-nos a través d’unes formes concretes.    

Només des de la llibertat que s’alimenta de la veritat, és a dir, de la sinceritat i de la fidelitat a allò que hi ha en el fons del nostre cor i que encara no hem arribat a descobrir del tot, podrem arribar a viure la realitat. Tot consisteix en estar madur deia Shakespeare. 

Cada creient és una nova revelació. Una religió en la qual ja està tot dit, només pot viure del record, no de la pròpia experiència. Aquesta religió no és aigua viva de vida eterna. A vegades sembla talment que no hi hagi  creients, sinó solament fidels a una doctrina. La fe només pot desenvolupar-se en el terreny de la llibertat personal.

A vegades els cristians tracten el Crist com el no ressuscitat, perquè l’esperen i el desitgen a través de categories materials com el pa i de propietats temporals i espacials, malgrat que el mateix Jesús va dir als seus deixebles: Convé que me’n vagi... com si digués: no hem retingueu per sempre de la manera com fins ara... Hem d’aprendre a viure l’eternitat en el temps. L’esperit es troba més enllà de les nostres categories temporals. La llibertat dels fills de Déu fa possible estar en el món sense ser del món, la qual cosa vol dir estimar el món amb llibertat. Qui no és lliure no sap estimar. Qui no és lliure és esclau de si mateix, de la religió i de la cultura de la qual forma part.

La veritat sempre és la mateixa. És la veritat eterna. La novetat rau en la manera d’expressar temporalment i cultural la mateixa veritat de sempre. El mateix Jesús que va dir: Abans (en la Llei antiga) es deia... ara jo us dic..., també va dir: No us penseu que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a terme. El Nou Testament o nou missatge és una nova percepció de la veritat eterna. Aquesta nova percepció és el pedaç de roba nou que cal inserir en un vestit renovat i d’acord amb el mateix teixit de l’esperit nou. Aquesta nova percepció obliga a canviar les formes, que són el vestit. La cuirassa pesada de les velles institucions no li va servir a David per a vèncer l’enemic Goliat... i tampoc ens pot servir a nosaltres. Aquesta nova percepció de la veritat mai no pot ser l’última. Si fos l’última voldria dir que hauríem esgotat la veritat. La veritat de Déu és inesgotable, va més enllà de la nostra comprensió. L’únic lloc en el qual podem descansar és en el silenci. El silenci és la matriu de la paraula. En les coses de Déu més val callar: Què estàs xerrant sobre Déu? emplaça el Mestre Eckhart, qualsevol cosa que diguis d’Ell és falsa.  


Una nova percepció de la veritat eterna expressada en un nou llenguatge i en un context diferent. Heus aquí allò que espera el món actual. Si parlem d’allò que va més enllà de la nostra comprensió hem de deixar la porta oberta que permeti donar pas a una nova expressió de la realitat i de la veritat.