dilluns, 17 de novembre de 2014

LECTURA DE LA PARAULA

Estem acostumats a llegir paraules i ens hem d’avesar a menjar paraules. Panikkar.

L’Evangeli està escrit des del tercer nivell de consciència que és el nivell de l’esperit. El nivell on les paraules es mengen i es fan carn de la pròpia carn. El nivell de la llibertat. Quan nosaltres llegim o interpretem l’Evangeli des del nivell de la raó, ho fem des dels nostres prejudicis i demostrem així que encara no som lliures i que  tergiversem inconscientment el seu significat original. Només des de la llibertat ens podem connectar amb l’esperit de la veritat.

L’Evangeli distingeix dues classes d’oients: els qui poden entendre i els qui no entenen gairebé res. Per què els parles en paràboles? Van preguntar els deixebles a Jesús. I ell va respondre: A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però ni hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S’ha fet insensible el cor d’aquest poble!... Mt 13.

Comparem aquest text amb aquell altre del final del cap. 9 de Joan, que diu: ... Llavors Jesús afegí: -Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: -¿És que nosaltres també som cecs? Jesús els contestà: -Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix.

Els dos textos, tant el de Mateu com el de Joan (com tots els de la Bíblia) no es poden entendre, si no és llegint-los amb llenguatge simbòlic. És el llenguatge que fa referència a la vida de l’esperit. És el llenguatge propi del tercer nivell de consciència. És el llenguatge del cor, però del cor net. Per això Jesús, recordant les paraules d’Isaïes diu, com donant explicació dels mots precedents del text esmentat: S’ha fet insensible el cor d’aquest poble. És a dir: Miren bé, però no hi veuen perquè el seu cor no està ben disposat, perquè no estan lliures de prejudicis. I aquests que no hi veuen, tan poden ser la gent ignorant del poble com els savis i entesos.        

Els prejudicis són els que donen una seguretat enganyosa i fan creure, als qui els tenen, que ja hi veuen. Però, de fet, en les coses de l’esperit, no hi veuen gens. Per això Jesús els adverteix, dient: com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix, és a dir, persisteix la vostra ignorància culpable de les coses de l’esperit, perquè us refieu només en la llei i no sabeu distingir l’aigua del vi, el vi dels bots, la fe de la llei.

Quan el mateix Jesús, en Mateu, diu allò de: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda, està dient el mateix que diu en el text de Joan, encara que sembli contradictori, però ho diu des d’una altra perspectiva. Jesús aquí ve a dir: Aquell que ja viu la vida de l’esperit i hi és fidel, cada pas que faci endavant serà com augmentar la seva vida espiritual. En canvi aquells que es refien de la llei i dels seus prejudicis que, en principi haurien d’estar al servei de l’esperit, arribarà un dia que fins i tot això se’ls prendrà, perquè la llei no té el poder de salvar ningú, diu sant Pau.

Els sagraments de la Institució religiosa són signes de la vida humana viscuda per l’home creient en aquest món. Només així poden ser signes de la gràcia de Déu. El Déu de Jesús no es manifesta a través de miracles, sinó a través dels fets de la vida de cada dia. La gran missa és la vida del creient. Si la nostra vida no és una missa, les misses que celebrem en les esglésies són mers ritus sense contingut espiritual. Porten una càrrega ritual de la qual ens veiem incapaços de despendre’ns i evoquen un fet històric més que la vida humana de cada dia. Quan celebrem d’acord amb l’esperit de la veritat, celebrem la nostra vida, i tot celebrant-la, recordem el que va fer Jesús. L’home Jesús no pot substituir cap home ni cap dona d’aquest món. Jesús no ens substitueix. Ell va complir el seu deure, ara l’hem de complir nosaltres. Ser cristià vol dir viure com el Crist va viure.

De la virtut en neix un coneixement que és propi de la naturalesa íntima de l’home.
El que salva els pobles no és la llei, sinó la virtut. L’arma de les democràcies modernes és la llei. L’arma dels pobles amb nom és la virtut. La llei domina les masses. La virtut triomfa en el silenci i posa ordre en l’escala de valors. Són els valors allò que dóna nom i edifica la vida dels pobles i de les persones.

Només la llibertat, que inclou les actituds de responsabilitat i de respecte, fa possible la vida de l’esperit. Llibertat és capacitat per compartir la vida divina. La llei no té aquest poder, ni els sagraments, ni les institucions... tot això només són mitjans de salvació que ens poden ajudar.

Les diferents virtuts són diferents noms d’una mateixa realitat que és l’amor. La virtut té una dimensió infinita. ¿Qui sap on arriba l’amor, la veritat, la humilitat d’un creient? El finit connecta amb l’infinit.. Schleiermacher. 

Així com hi ha metges sense fronteres, hi hauria d’haver cristians sense fronteres. Així haurien de ser els anomenats laics i religiosos: com algú que no posa límits al seu servei a l’Evangeli. No solament no posen límits en el temps, sinó i encara més en la qualitat de la seva entrega. La veritable religió no es mesura per la quantitat, sinó per la qualitat. Bergson. El creient serveix el proïsme i veu en ell el seu caràcter diví. El respecte que se’n deriva és immens. El respecte és la base de la convivència. Si donem una mirada al món en general veiem que els humans no ens respectem, a vegades ens tolerem, sovint ni això. Això és el caos.

Des que la Paraula s’ha fet home i això ha estat des de sempre, l’home hauria de ser apreciat com la cosa més sagrada. Per què, doncs, fem diferències i qualifiquem algunes coses d’objectes sagrats i la vida humana la qualifiquem de profana? Perquè el nostre nivell de consciència és baix i s’estableix en les formes externes i no viu dels continguts essencials.

Un esquema complert d’educació ha de comprendre tres elements: pietat, lletres i metodologia. Virtut, coneixement i expressió. Un dels pensadors més emblemàtics d’avui dia: en G. Gadamer, titula així la seva obra més important: “Veritat i Mètode”. L’educador Josep Calassanç posava molta cura en la metodologia. L’educació depèn d’una bona metodologia per ser eficaç. Una eficàcia que té com a punt de referència no solament el rendiment en els estudis, sinó també la plenitud de l’home. Una educació serà eficaç, doncs, si ajuda l’alumne a ser persona i, per això, l’educador ha de tenir en compte no solament la tradició i les ensenyances del passat, sinó també els descobriments científics del present i la millora i profunditat aconseguida pels grans pensadors que han estudiat l’estructura de la personalitat humana i espiritual. Una bona metodologia depèn més de la vivència dels continguts essencials que de l’estudi d’unes normes fetes pels altres. Qui coneix a fons l’home sabrà com tractar l’home. La metodologia escolàpia neix d’un respecte infinit a l’home.

L’educador escolapi té com a prioritat formar l’home. Aquesta formació implica l’educació en la virtut. Aquesta és l’opinió de Josep Calassanç i de tots els temps. El bé suprem per a l’home només pot consistir en la reciprocitat de virtut i felicitat. Cf. Descartes. És un text entre mil.
La virtut ens fa divins. Quan aquesta faceta de la vida es viu de debò no se sent la necessitat de parlar tant de Déu. Hom viu envoltat del misteri. La seva persona és com un flascó de perfum trencat que s’escampa al voltant...  

El llenguatge s’ha d’adaptar a les necessitats i als signes dels temps. Encasellar-se en el llenguatge (oral, ritual i normatiu) del passat fa mal i denota ignorància dels continguts essencials de l’existència. Quan es viuen els continguts essencials a fons, les formes d’expressió surten espontànies i cada vegada noves. La novetat en les formes denota sinceritat i fidelitat als continguts essencials. El qui s’entesta en mantenir unes formes del passat s’allunya dels valors essencials que els van donar vida.     

Som esclaus d’un llenguatge propi d’un altre temps. És un fenomen que es va repetint. En Feuerbach, titllat, pels saberuts de torn, de pare de l’ateisme, va dir textualment: Qui no sap dir de mi sinó que sóc ateu, no sap res de mi... la contraposició de teisme i ateisme pertany al segle XVII i XVIII, però no al XIX...  Així de senzill i així de profund ensems. Hi ha maneres de parlar –en el món religiós- que no són pròpies dels signes dels temps. Hem de fer servir una altra escala de valors.  Ens hem de deslliurar d’una vegada per sempre de confondre el vi amb els bots, la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica, la realitat espiritual amb les formes culturals i religioses...

Les grans transformacions religioses neixen de la coherència entre el contingut i les formes. Adquirir un grau superior de consciència és vital si no es vol morir de rutina i mediocritat. Una religió en la qual la fidelitat als ritus i cerimònies depèn només de les normes establertes i no d’una experiència profunda de vida espiritual, és una religió morta, és lletra que mata. . 


La veritable religió té un caràcter gratuït. Quan es busca un interès, encara que sigui espiritual, la religió es converteix en una religió opressora d’humanitat. La religió no afegeix ni treu res a l’acció humana. És una celebració gratuïta de la humanitat o de la vida humana creient. L’únic que salva l’home és la gratuïtat. L’amo de la vinya va donar el mateix jornal a aquells que només havien treballat una hora, per pura bondat. Aquesta pura bondat és religió. La justícia humana no arriba fins aquí. Els grans funcionaris de la religió es basen en la justícia humana i per això prohibeixen als “pecadors” de poder participar de la taula dels “justos”. Però, aquesta justícia humana no és la que va predicar Jesús de Natzaret.