dilluns, 17 de novembre de 2014

SOBRE LA VIRTUT

Intentem anar dient coses al voltant de la virtut...
Entenem que la virtut és energia vital que esdevé realitat en la relació. En tota classe de relacions: amb Déu, amb els homes, amb les coses...
El tercer nivell de consciència és el “lloc” de la virtut.
La vida de l’esperit és vida de virtut. 
Sempre que parlem de virtut hem de tenir present el caràcter paradoxal. Un caràcter paradoxal que no és un fruit natural, sinó resultat de l’esforç.

Entenem nosaltres per caràcter paradoxal la unió de dues actituds que semblen oposades, com per exemple: la humilitat i la fortalesa; la bondat i la rectitud; la unitat i la diversitat; la llibertat i la responsabilitat; la fe religiosa i la secularitat ...
Quan només hi ha un dels dos pols, més aviat el que hi ha és l’expressió d’un complex temperamental.

Estem parlant, doncs, de la vivència, en una mateixa persona, d’una virtut formada per dues actituds que semblen oposades. Així hauríem d’entendre la dita dels romans: in medio stat virtus: la virtud està en el mig. D’altra manera es podria titllar “aquest centre” de mediocritat. I així s’ha fet algunes vegades. I, si tenim en compte les paraules de l’Apocalipsi, hauríem de donar la raó als qui pensen així. El profeta diu: Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.  Però, la unitat dels dos pols que semblen oposats és una altra cosa. No és mediocritat, ans el contrari demana el màxim esforç. I si no hi ha aquest esforç no hi ha veritable virtut. La veritable virtut té un caràcter paradoxal.

Les paraules de P. Tillich que parlen del coratge d’existir o de ser, ens poden ajudar a entendre la importància i la necessitat del esforç. Glossaria els seu pensament dient que el coratge de ser és virtut (i no merament impuls natural) quan hom té el coratge de ser, malgrat tot. És a dir, a pesar de les dificultats que presenta la vida. 

Aprofitem l’ocasió per proposar el coratge de ser, la saviesa i la comunió (comunicació) com els tres valors sobre els quals descansa el vertader dinamisme espiritual i que es fan efectius gràcies a la llibertat. Entenem aquí per llibertat l’acceptació de la Realitat (Realitat amb majúscula).
   
Fe, esperança i amor, són tres paraules que per sabudes han perdut el seu dinamisme espiritual i el seu poder salvador de la dignitat humana i que donen sentit als tres valors ara esmentats. Fe és coratge de ser i de viure amb plenitud el do de la vida, l’esperança representa la més gran saviesa. Saviesa és pietat, diu Panikkar. I què més pietat que esperar de Déu tot allò de bo que podem desitjar! I amor és la màxima expressió de comunió amb Déu i els germans... 

L’home pot dir: “jo sóc”. quan és lliure. I és lliure quan en ell no manen ni els sentits ni la raó, sinó la fe. És l’esperit el que fa viure el creient. El creient és el nascut no de la carn, ni del voler carnal, ni del voler d’home, sinó de Déu. 

La societat actual no posa el màxim exponent d’autenticitat en la virtut, sinó en la llei. Ho estem veient aquests dies. Pels poderosos d’aquest món la llei és l’únic punt de referència vàlid. Malgrat els romans que (segons es diu, el seu dret és la base de la jurisdicció occidental) ja deien allò de: summum jus, summa injuria: l’aplicació rigorosa de la llei representa la màxima injustícia contra l’home i, per tant, contra els pobles. Per tant, això de preferir la virtut a la llei no és cap esnobisme. Ja ho deien els antics i sant Pau i Jesús...  En qüestió de tècnica hem avançat molt, però en el tema de la virtut encara ens guanyen els antics.

Una altra de les virtuts fonamentals incompresa i maltractada pels savis i entesos és el temor de Déu. Malgrat que la Sagrada Escriptura el presenta com el principi de la saviesa, per inòpia espiritual s’ha confós moltes vegades amb la por. Josep Calassanç l’espiritualitat del qual no era de fireta, sinó d’una solidesa i humanitat evidents, recomanava el temor de Déu com una de les virtuts que s’havien d’inculcar als joves. I en recordar aquesta virtut em ve a la memòria un fet de quan era rector d’un poble del Penedès. Estava conversant amb una veïna del poble i fèiem esment dels mals d’aquest món... Llavors va exclamar amb aquella dita tan coneguda a casa nostra: “No hi ha temor de Déu”. A mi em va impactar aquella paraula i em vaig sentir protagonista de la saviesa popular tan menystinguda pels nostres savis encarregats, per més ironia, d’ensenyar la doctrina sòlida i actualitzada als pobres laics ignorants... I és que aquella humil creient podria molt bé anar als grans parlaments de les nacions i a les il·lustres facultats de teologia dels nostres seminaris i dir: Però, senyors, per què colen el mosquit i s’empassen el camell ? Amb les seves lleis i les seves doctrines en el fons el que busquen és evadir-se de la veritat que, acceptada, els obligaria a canviar de vida i de sistema d’ensenyança. Senyors, no hi ha temor de Déu, això és tot.


Temor de Déu és pietat filial i respectuosa, és acceptació de si mateix i de la vida que ens ha tocat viure, és realisme pur, és creure que Déu existeix, és responsabilitat enfront de la vida, és respecte a l’Home com el principal representant de Déu aquí a la terra, és compliment de la voluntat del Pare del cel, aliment de la vida de Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i portar a terme la seva obra... Sense el temor de Déu estem construint una casa sense fonament o un edifici de grans aparences, però fonamentat sobre l’arena...