dilluns, 16 de maig de 2016

1 – EL TRESOR AMAGAT

Hi ha en l'Evangeli dues paràboles semblants que fan referència a dos aspectes de la mateixa realitat. En una paràbola destaca la dimensió objectiva i en l'altra la dimensió subjectiva. Aquesta realitat és la Vida Eterna (el Regne del cel).

La paràbola del tresor amagat destaca la part objectiva de la Realitat: El Regne del cel (la vida eterna) és semblant a un tresor amagat. En canvi, la paràbola del mercader que busca perles fines destaca la part subjectiva: El regne del cel és semblant a un mercader que busca perles fines. L'actitud de buscar forma part dels valors propis del Regne del cel, posada de relleu en aquesta paràbola. Cerqueu, i trobareu, diu Jesús en un altre indret.

Objecte i subjecte són els dos pols de la realitat posats de relleu pels filòsofs quan recorden la part nuclear de l'existència humana. En aquest sentit, la finalitat de la vida humana consisteix, segons ells, en aconseguir i viure la unitat d'aquest dos elements: l'objectiu i el subjectiu. Mentre no ho aconseguim estem com dividits interiorment, com estripats, mancats del “tot”.

Creiem necessari posar de relleu aquesta dimensió de la vida perquè, en el fons, el drama de la vida humana consisteix, des d'aquest punt de vista, en la divisió o falta d'unitat entre l'home i les coses; entre el contingut essencial i les formes d'expressió. Circumstància que es posa de manifest en el món de les religions en el fet d'haver objectivat els dogmes en l'ensenyança doctrinal. La qual cosa ha implicat el fet de menysvalorar la part subjectiva de la fe, deixant de banda la responsabilitat personal, com si només es tractés de creure en unes veritats objectives (uns conceptes), i no de viure-les.

El Regne del cel, no és una cosa que hem d'aconseguir, un premi, sinó la plenitud de la vida. Se'ns ha donat la vida com a possibilitat perquè l'aconseguim en realitat. Amb altres paraules: s'han ha donat una espurna de vida, suficient, per poder aconseguir-la en plenitud. I, dit d'una altra manera: tenim la vida en la seva dimensió temporal per aconseguir la seva dimensió eterna.

Entre una vida i l'altra no solament hi ha un grau més alt de perfecció, sinó que es tracta d'una altra dimensió de la vida: Ara hi veiem com en un mirall i de manera enigmàtica, després hi veurem cara a cara. Ara per ara, el meu coneixement és immadur; després coneixeré tal com Déu em coneix. Aquest coneixement clar, ja el tenen (encara que no d'una manera tan perfecta com en l'eternitat, diu sant Joan de la Creu) tots aquells que han aconseguit, amb el seu esforç, la gràcia d'un cor net: Benaurats els nets de cor, perquè ells veuran Déu.

Aquest salt entre la imatge i la realitat el tenim reflectit en les paràboles esmentades. En les dues paràboles, tant l'actitud del qui troba el tresor, com la del qui cerca la perla fina, és la mateixa: Un cop trobat el tresor o la perla, un i altre, van a vendre tot el que tenen. És a dir: deixen de mirar i apreciar les coses segons l'home vell i assumeixen el veure i el viure de l'home nou. Sacrifiquen el que és material i temporal pel que és espiritual i etern.

El cor humà només pot estar en un lloc: Allí on tens el tresor, allí tindràs també el cor. No podem servir dos senyors... no podem servir alhora Déu i el diner.
El cor humà s'adhereix a una sola dimensió de la realitat i, des d'aquesta dimensió abraça les altres. No exclou res. El creient estima totes les coses, però les veu i les estima amb els ulls i i amb el cor de Déu. L'ésser humà estima allò que coneix. I es fa semblant a allò que estima. Si estimes terra ets terra, si estimes Déu ets déu.

Si estem lligats a la terra estimarem només la terra a la manera de la terra. Si pugem al cim, continuarem estimant la terra baixa, però, d'una altra manera, veurem les coses des d'una altra perspectiva i com formant part d'una altra realitat superior. No absolutitzarem els sentiments que ens vénen de la terra.

El creient estima les coses amb llibertat. No depèn de les coses tot i tenir-les. El seu cor no és esclau de les coses. Perquè el seu cor està captivat per l'esperit, que és la dimensió eterna de la vida, allò que fa que les altres coses inferiors tinguin també vida eterna. Una vida amagada en el seu embolcall temporal.

Si estem dalt de la muntanya, tenim tota la muntanya, perquè el cim no pot existir sense la falda i la base de la muntanya. I per arribar a dalt hem hagut de passar i conèixer la part baixa i la del mig. I, un cop a dalt, ho veiem tot des de dalt. Però, si ens quedem a baix, només gaudirem de la part de baix. Només podrem estimar les coses en sentit limitat, en la seva versió més terrenal i, pel mateix fet, quedarem esclaus de les coses de la terra. I en el món de la religió, això vol dir que serem esclaus de les normes, dels ritus i de les tradicions... i el veritable Evangeli ens quedarà vetat: Us convé que me'n vagi, perquè si no me'n vaig, el Defensor no vindrà a vosaltres.

El tresor amagat és la virtut. La virtut és una paraula desprestigiada que se sol substituir per l'expressió: valors humans i que fa referència a l'axiologia, que és la teoria filosòfica dels valors. Fins i tot el món clàssic de la mística no ha donat la importància que es mereix a la paraula virtut, tot i anomenar-la sovint.

La virtut no és una cosa al costat de les altres en el conjunt de l'organisme religiós, sinó que representa el món del contingut essencial de la vida al costat del món de les formes d'expressió i dels fenòmens psíquics que poden acompanyar l'experiència espiritual.

El qui estima les coses des de l'esperit, les transforma en esperit. Les veu i les estima d'una altra manera. Quina? Posem exemples: Una mare que ha tingut problemes greus, físics o morals, amb el seu fill, l'estima d'una altra manera; uns esposos que malgrat totes les adversitat, perseveren junts i s'estimen, el seu amor és d'una qualitat superior. Sinònim d'espiritual és humà. Per tant: més espiritual és igual a més humà, en el sentit propi i profund de la paraula. I, al mateix temps: més diví.
Certament que també hi ha coses que deixa aquell qui es vol dedicar a l'esperit: Les hores que destinava a una cosa determinada a favor seu, ara les dedica a una altra activitat a favor dels altres, per exemple.

La paraula clau és la virtut. Aquella frase de Plotí: Sense virtut el Déu de qui es parla és un mer nom, es podria aplicar al que diem i dir: sense virtut la mística o espiritualitat és quelcom aparent sense ànima.

El terme: adhesió és allò que ens qualifica. Allò que determina el que som. Creure és adherir-se.
La part de dalt de la muntanya de Déu, no és solament aquella part que està al costat de les altres però més alta, sinó que és tant diferent que es pot anomenar com nova. La tradició l'ha qualificat com Nou Testament. En la part de dalt resideix l'home nou. Per arribar-hi cal deixar l'home vell, cal deixar, “vendre”, tot el que es té, cal néixer de nou. L'home nou és l'home nascut, no de la carn ni de la sang, sinó del voler de Déu. Ara bé, per poder néixer del voler de Déu, cal haver nascut de la carn i de la sang. Per això se'ns diu que cal néixer de nou.

Podem comprendre les coses des de tres nivells diferents de coneixement. Podem veure les coses amb l'ull de la carn, amb l'ull de la raó i amb l'ull de l'esperit. L'ull dels sentits i l'ull de la raó són els ulls propis de l'home vell. L'ull de l'esperit és l'ull de l'home nou. L'home nou és una realitat diferent. No rebutja les realitats terrenals, però les transforma. És la diferencia entre el vi i els bots. És l'aigua convertida en vi. Sovint amb els nostres esforços de renovació aconseguim aclarir una mica l'aigua, purificar-la de residus, però no aconseguim convertir-la en vi. Hem millorat la llei, però no l'hem transformada en fe.

Si volem gaudir d'una comunitat segons l'Evangeli, hem de vendre tot el que tenim: tradicions, costums, doctrines, ritus... Sense un canvi radical de mentalitat, no serem capaços de ser deixebles de Jesús.