divendres, 29 d’abril de 2016

36--40 – LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Aquests són les 5 últimes estrofes del Càntic Espiritual. Les posem juntes perquè fan referència a la Vida Eterna, i com que aquesta Vida sembla que encara ens queda una mica lluny i per altra banda una visió de conjunt també va bé tenir-la, optem per aquesta unitat de conjunt. Aquestes cançons són com una informació de com és, o com serà, la Vida Eterna pels qui estimen. No són paraules que sant Joan de la Creu s’hagi tret de la butxaca pel seu compte, sinó que recullen la tradició doctrinal acceptada en el seu temps. Sant Joan de la Creu tenia un nivell intel·lectual seriós i estava al dia en els corrents humanistes del seu temps...

36 - Gocémonos, Amado,
y vámonos a ver en tu hermosura
al monte y al collado,
do mana el agua pura;
entremos más adentro en la espesura.

37- Y luego a las subidas
cavernas de la piedra nos iremos
que están bien escondidas,
[y] allí nos entraremos
y el mosto de granados gustaremos.
38- Allí me mostrarías
aquello que mi alma pretendía,
y luego me darías
allí tú, vida mía,
aquello que me diste el otro día.

39 - El aspirar de el aire,
el canto de la dulce filomena,
el soto y su donaire
en la noche serena,
con llama que consume y no da pena.
40 - Que nadie lo miraba…
Aminadab tampoco parecía;
y el cerco sosegaba,
y la caballería
a vista de las aguas descendía.

Tanmateix, les paraules de sant Joan de la Creu no són copia literal d’algun llibre, són experiència pura i viscuda, expressada amb llenguatge teològic. En aquestes estrofes, destaca la felicitat i la glòria de les ànimes santes que ja han arribat a la unió perfecte amb Déu. Posa de relleu tres coses que són pròpies de l’amor: la primera és rebre el goig i el sabor de l’amor... ; la segona, fer-se semblant a l’Estimat...; i la tercera saber les coses i els secrets del mateix Estimat.
Les paraules de tots els grans místics són semblants en la seva radicalitat quan ens parlen de la unió amb Déu, encara que uns ens poden sorprendre més que altres per la seva manera d’expressar aquests misteris. I uns, més que altres, porten el segell del seu temps, o millor dit, el segell de l’escola més influent del seu temps. Aquí el nostre místic, comentant el verset de la seva cançó: en la teva bellesa anem a veure’ns, exposa allò que l’ànima diu al seu Estimat d’aquesta manera: que jo estigui transformada de tal manera en la teva bellesa que, assemblant-me a tu en bellesa, ens vegem tots dos en la teva bellesa, tenint jo i tu la mateixa bellesa; talment que, mirant l’un a l’altre, cadascun vegi en l’altre la seva bellesa, perquè la de l’un i la de l’altre és sols la teva bellesa, absorbida jo en la teva bellesa... Aquesta és l’adopció dels fills de Déu, que diran a Déu el que el mateix Fill va dir al Pare Etern segons sant Joan: “Totes les meves coses són teves, i les teves, meves. (Jo 17,10)... Ell va dir això no sols per ell, que és el Cap, sinó també per tot el seu cos místic, que és l’Església. (De la cançó 36)
Les mateixes coses, o semblants, dites d’una altra manera, produeixen ressonàncies diferents. Per això posem aquí unes paraules del Mestre Eckhart que ens parla de temes semblants: De què em serviria tenir un germà ric essent jo un home pobre? De què em serviria si no pogués dir també jo: Sóc fill, filla de Déu igual que Jesús? I continua dient: Si vols conèixer Déu, no sols has d’ésser igual al Fill, sinó que has d’ésser el Fill mateix... Déu no podria fer que jo fóra fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu, igual que Déu no podria fer que fóra savi si no tingués ja l’ésser de savi. De quina manera som fills de Déu? Encara no ho sabem: “Encara no s’ha manifestat el que serem (1 Jo 3,2.); només sabem el que ens diu: “Serem semblants a ell”.
I, un altre místic: Angelus Silesius, diu: Déu viu en una llum a la qual no hi porta cap camí; qui no es converteixi en aquella llum no la veurà en l’eternitat.
La cançó 37 posa l’atenció en el misteri de l’Encarnació. Aquestes són les seves paraules: Una de les coses principals per què l’ànima desitja de ser deslligada i veure’s amb Crist (Fl 1,23), és per veure’l allà cara a cara i comprendre de soca-rel les vies profundes i els misteris eterns de la seva Encarnació, que no és pas la part més petita de la seva felicitat; perquè, com diu el mateix Crist per sant Joan, parlant amb el Pare: “La vida eterna és aquesta, que et coneguin a tu, únic Déu veritable, i el teu Fill Jesucrist que has enviat. (Jo 17,3).
I aquest és el seu discurs en tota la cançó. En l’últim verset que parla de les magranes, repeteix: Les “magranes” signifiquen els misteris de Crist i els judicis de la saviesa de Déu i les virtuts i atributs que hom veu en ell pel coneixement d’aquells misteris i judicis, que són innombrables.
Després de llegir aquestes reflexions del sant carmelita, hauríem de concloure, des de la humilitat, que una sola interpretació dels Evangelis no és acceptable. Qui pot conèixer tota la riquesa espiritual que amaguen les paraules dels Evangelis? Aquí, l’ànima devota reconeix que no pot capir tot el seu significat i espera arribar a la vida eterna per poder gaudir a plena llum del misteri de l’Encarnació.

Dues coses destacarem en la cançó 38: una, el desig de l’ànima d’estimar Déu com Déu l’estima a ella, i l’altra és renunciar posar nom a “allò” de l’últim verset de la cançó, perquè no hi ha cap paraula humana, ni cap concepte que puguin expressar bé la realitat espiritual de la qual l’ànima en té experiència: El fi per què l’ànima desitjava d’entrar en aquelles cavernes era per arribar a la consumació de l’amor de Déu, que havia estat sempre la seva pretensió, o sia, estimar Déu amb la puresa i perfecció amb què ell l’estima a ella... i és que l’amant no pot restar satisfet si no sent que estima tant com és estimat... i vol experimentar allò que va dir sant Pau: “l’ànima coneixerà com és coneguda de Déu. (1Co 13,12).
Finalment comentant l’últim verset de la cançó: allò que pretenia la meva ànima, s’esforça en portar a consideració diversos textos bíblics per acabar dient que cap d’ells no diu ni descobreix totalment la realitat de la vida eterna en Déu, I, per això, acaba dient, referint-se a la paraula “allò”... De manera que no hi ha nom que quadri justament a “allò” de què parla aquí l’ànima, que és la felicitat a què Déu l’ha predestinada. Quedem-nos, doncs, amb el nom d’”allò” , que li posa aquí l’ànima...

La cançó 39 que ens parla de la dolça filomela, que el mateix poeta diu que és el rossinyol, és com el cant final, en el qual recorda, una vegada més, la unió inefable de l’ànima amb Déu. I comentant el verset que parla de l’aire l’aspirar, diu: En la transformació que l’ànima té en aquesta vida, passa molt sovint aquesta mateix aspiració de Déu a l’ànima i de l’ànima a Déu... I penso que és allò que volia dir sant Pau: “Perquè sou fills de Déu, ell ha enviat en els vostres cors l’esperit del seu Fill, que clama al Pare (Gal 4,6). Així passa en els benaurats de l’altra vida i en els perfectes d’aquesta... I que l’ànima pugui fer una cosa tan alta , d’aspirar per participació en Déu com Déu aspira en ella, no s’ha de considerar impossible. Perquè, posat que Déu faci a l’ànima el do d’unir-la amb la Santíssima Trinitat, amb la qual unió esdevé deïforme i Déu per participació, ¿és potser increïble que també ella faci la seva obra d’enteniment, notícia i amor o, més ben dit, la tingui feta en la Trinitat, juntament amb ella i com la mateixa Trinitat, però de manera comunicada i participada, fent-ho Déu en l’ànima?
Continua comentant aquest verset i fa servir dos textos de Joan Evangelista que ens pot fer veure que aquelles coses que anem a cercar en els místics, les tenim i amb més autoritat, en els mateixos Evangelis. Així diu: I, per a dir com és això, no hi ha saviesa ni poder que basti; només es pot fer entendre que el Fill de Déu ens ha aconseguit aquest alt estat i ens ha merescut aquesta alta dignitat de “poder ser fills de Déu” (Jo1,12), com diu sant Joan, i que va demanar-ho així al Pare, com ens diu també sant Joan: “Pare, vull que els qui m’has donat estiguin amb mi on jo estic, perquè vegin la claredat que m’has donat” (Jo 17,24); a saber, que per participació facin en nosaltres la mateixa obra que jo faig per naturalesa, que és aspirar l’Esperit Sant. I diu encara més: “Pare, no prego tan sols pels presents, sinó també per aquells qui per llur ensenyament creuran en mi; que tots siguin una sola cosa a la manera que tu, Pare, estàs en mi i jo en tu, que així siguin ells una sola cosa en nosaltres. I Jo els he donat a ells la glòria que m’has donat, a fi que siguin una sola cosa, com nosaltres som una sola cosa, jo en ells i tu en mi, perquè siguin perfectes en u; perquè el món conegui que tu m’has enviat, i que els has estimat, com m’has estimat a mi. (Jo 17,20-23).

I per acabar totes aquestes reflexions ho fa amb un paràgraf que bé podríem presentar com a corol·lari de tot el seu Càntic i que és com un toc d’atenció seriós i punyent dirigit a tots aquells que no fem gaire cas d’aquestes meravelles que Déu guarda als qui l’estimen: Diu així:
Oh ànimes creades per a aquestes grandeses i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions, misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants de béns!

Malgrat aquest corol·lari encara queda una cançó, la 40. Representa una pregària de l’ànima al seu Espòs dient-li que, ja que està ben disposada, i té ben dominats tots els sentits i ordenades a Déu les quatre passions, que no tardi més en endur-se-la a la vida eterna. Aquestes quatre passions dels antics que sant Joan de la Creu fa servir com a punt de referència bàsic i que hem vist anomenades per ell moltes vegades, recordem aquí que són: Goig – dolor – esperança – temor.

Però, millor acabar amb les paraules amb les quals el mateix mestre espiritual conclou el seu poema: L’esposa presenta a l’Estimat, el Fill de Déu, totes aquestes perfeccions i disposicions, desitjant que ell la traslladi del matrimoni espiritual en què Déu ha volgut que arribés en l’Església militant al matrimoni gloriós de la triomfant, al qual plagui de dur tots els qui invoquen el seu nom el dolcíssim Jesús, Espòs de les ànimes fidels, a qui és donada honra i glòria juntament amb el Pare i l’Esperit Sant, in saecula saeculorum. Amén.