diumenge, 29 de maig de 2016

3 – EL TRESOR AMAGAT

Intentem “parlar” del que sempre val la pena de balbucejar, precisament perquè essent inefable ens fa “tocar” els mateixos confins del que és real.

La “realitat” és la que, en últim terme, ens interessa saber i acceptar, per damunt, fins i tot, de l'estudi, moltes vegades arqueològic, dels textos anomenats sagrats o d'altres autors de fama mundial. I com que cada individu forma part d'aquesta realitat tots tenim contacte directe amb ella.
Diu Panikkar: No necessitem intermediaris per obrir-nos al misteri de Déu. L'única mediació possible és el nostre ésser mateix. No hi ha altra mediació que nosaltres mateixos.

Només cal tenir la disposició adequada per connectar-hi, ja que és a través de la disposició (la netedat de cor) no de l'estudi, que tenim excés directe amb la realitat, és a dir, amb la naturalesa de la vida espiritual. Tot és espiritual, en la seva essència, fins i tot allò que en diem material: La Terra era confosa i deserta i la tenebra cobria l'abisme, però l'esperit de Déu aletejava damunt les aigües.

Confio que el lector capti el que l'escriptura suggereix més enllà de la lletra i se senti inspirat pel que no es diu. Cada lector forma part de la lectura. I cada lectura és una interacció entre l'autor, el text i el lector.

Panikkar explica això mateix, en un altre indret, amb unes paraules pròpies de l'art, però que volen posar de relleu la necessitat de compenetració i implicació del lector amb el significat amagat de la lectura. Són aquestes:

Tenim el quadre al davant, la pintura es veu però la icona és invisible. Fa falta la llum de la gràcia per descobrir-la, perquè la icona sigui icona.
Però la icona és realment icona no quan s'ha fet transparent i deixa entreveure allò que hi ha al darrere (la transcendència) o allò que es troba amagat al seu interior (la immanència), sinó quan es descobreix com a símbol que embolica aquell que la contempla.
El símbol no és ni merament objectiu (no és la imatge) ni purament subjectiu (no és el que en veiem nosaltres). La consciència simbòlica no és conceptual, no és obra de la ment. Se'ns obre en l'experiència, en el toc directe en què la dicotomia subjecte/objecte s'esborra.

Per tant, no es tracta solament d'adquirir més coneixements (que també) sinó de formar la consciència a través d'un estil de lectura en el qual el propi pensament és part essencial del contingut de la lectura: del que diu o del que intenta dir l'escriptor.

El pensament és important. Recordem la dita de sant Joan de la Creu: Un sol pensament de l'home val més que tot el món. Però, no solament el pensament, sinó i sobretot, la pròpia experiència és necessària per copsar el sentit amagat de la lectura espiritual. L'Evangeli, serà per mi Evangeli quan jo en formi part. I llavors, al mateix temps, seré evangeli per als altres. No n'hi ha prou, doncs, que jo entengui les seves paraules. De fet, si no les visc, no les puc entendre. Hi ha una seqüència bellíssima en l'Evangeli de Joan que ens pot ajudar a comprendre aquesta realitat espiritual: Jesús digué als jueus que havien cregut en ell: Si us manteniu ferms en la meva paraula, sereu realment deixebles meus, coneixereu la veritat, i la veritat us farà lliures.

Un verset segueix l'altre com una derivació lògica i necessària. Comença dient el text que Jesús es va dirigir als qui havien cregut. La fe és necessària per copsar les paraules de l'esperit. Recordem la dita dels grans mestres: Crec per poder entendre. Així, doncs, a aquests que havien cregut i que, per tant, eren capaços d'entendre, els diu: Si us manteniu ferms en la meva paraula. No els diu: si obteniu el doctorat en tal matèria, sinó que els ve a dir: si compliu el meu manament... Això us mano, els va dir en una altra ocasió: que us estimeu... Qui no fa la paraula no la pot entendre. Per això també Pau, ens diu: Que hem de fer la veritat amb amor. Aquesta és la condició que els posa al davant: fer. I segueix Jesús: llavors sereu deixebles meus. Formareu part de la mateixa escola, de la mateixa comunitat de fe. I en aquest context existencial, segueix dient: coneixereu la veritat. Aquest és el destí de tota vida humana. Jesús mateix va dir a Pilat: Jo he nascut i he vingut al món per donat testimoni de la veritat. Jung va dir que la tasca principal de l'home aquí a la terra era conèixer la veritat. La veritat obre les portes per poder viure la realitat de la vida en plenitud. I finalment Jesús acaba dient: I la veritat us farà lliures. I al final la llibertat! La llibertat és joia, és plenitud, és vida... és tot. I sense llibertat no som res, humanament parlant. La paradoxa és que tots parlem de la llibertat i volem la llibertat, tots la reivindiquem... però, en el fons, la rebutgem, hi anem en contra... Quan parlem de llibertat, no som conscients de què parlem.

Per això, és bo tenir reunions no solament per preparar i organitzar accions i muntar estructures, sinó també per compartir pensaments i experiències. Certament que això és la cosa més inútil en aparença i per la qual mai no tenim prou temps, però en el fons és la més útil a curt i sobretot a llarg termini si volem descobrir un món nou ple de possibilitats i esperances prenyades de realitat i de vida, tant per a si mateix com per als altres.

En el món de la filosofia, els “grans” en aquesta matèria diuen que no es pot ensenyar filosofia, sinó a filosofar. Això és aplicable amb escreix al món espiritual, axiològic i vivencial. No es pot ensenyar l'Evangeli. Es pot compartir la seva recerca, és a dir, la recerca d'allò que ja tots tenim dins. La veritat, tu i jo busquem-la junts, diu el poeta. Sí, però, fem-ho a través de la pròpia veritat amagada en el fons del propi cor. Cada creient és una espurna de la veritat, no un tros de veritat, sinó una espurna de tota la veritat. La veritat no es pot dividir, però cadascú la manifesta a la seva manera que és finita, certament.

Hi ha textos que per un nexe misteriós tant amb el lector com, potser principalment amb l'autor, sembla que només convidin a una lectura banal, o almenys literal, i no permetin remuntar-se fins a allò no dit, potser perquè aquesta dimensió apofàtica de tota paraula autèntica (allò que queda amagat) no ha estat suficientment “soferta” o per l'autor o pel lector. Soferta en el sentit de compartida, assumida, acceptada, volguda conscientment a través de la fe.

La paraula, encara que sigui l'escrita, posseeix vibracions i ressonàncies poc menys que infinites.
Cal només tenir oïdes per escoltar... Generalment sentim però no escoltem! És un text carregat de silenci, d'un silenci silenciós, buit, lleuger, com el que es pot sentir al cim de la muntanya...

El moment actual de la història ens demana no tant llegir més del que solem llegir, sinó fer més silenci. Demana pujar el nivell de consciència a fi d'escoltar i sentir altres aires, altres perfums, altres sintonies...

Es tracta del silenci dels desigs, fins i tot, del desig de ser bons, de voler arribar a ser grans sants... un silenci total que deixi en llibertat allò que resta esperant l'oportunitat en el fons del fons del cor i que és el voler de Déu. És Déu qui ha posat en mi aquest voler. Deixem-lo lliure! No l'ofeguem amb els nostres desigs!

Sovint, quan ens disposem a meditar, ens atrauen les formes esotèriques, la indumentària fora del corrent... tot això és molt respectable, però, no necessari. Basta la disposició interior. De totes les formes d'oració, tant orientals com occidentals, potser l'anomenada “Lectio divina”: lectura divina, pròpia dels antics monjos, és la més senzilla i la que invita a experimentar aquell silenci silenciós del qual ens parla Panikkar. La “Lectio divina” comença per la pregària, a la qual segueix la lectura, una lectura que es fa meditació i acaba en contemplació. I finalment una contemplació que conclou en el silenci.

El silenci ambiental ajuda a la concentració, però en definitiva, el silenci necessari és l'espiritual. És un silenci fet de senzillesa i netedat de cor, és l'acceptació de si mateix i de la vida que Déu ens ha donat. Una acceptació fins a les últimes conseqüències de generositat. S'ha de tenir el coratge d'existir. Aquesta actitud no fa soroll, però és poderosa amb el poder de Déu.

El silenci és l'atmosfera del nostre esperit. El silenci és un homenatge que la paraula rendeix a l'esperit. Déu “crea” en un perfecte silenci i tot acte que mereix aquest nom és un acte silenciós. L'únic soroll que hi ha és la resistència de la matèria... Així el Verb creador és ell mateix una paraula silenciosa que encén el cor no pas l'orella.
El silenci no és pas de la terra: és del cel. És la virtuts dels astres.
El silenci ens posa en relació amb Déu, de la mateixa manera que la paraula ens posa en relació amb els homes. Lavelle.

La matriu de la paraula és el silenci. Ireneu.
S'ha deixat el “món” a baix, i no obstant el mateix cim descansa a la seva falda. El silenci humà ve al final, després d'haver pujat a la muntanya.

El creient està fet de tota la muntanya, però, viu dalt. I des de dalt, des d'aquella experiència, coneix i estima amb llibertat totes les coses. Déu meu i totes les coses. Sant Francesc.

Estem avesats a llegir paraules. Ens hem desavesat una mica de “menjar” paraules i encara estem menys avesats a deixar que les paraules esdevinguin carn, que se'ns incorporin...

No hi estem avesats i malgrat tot: la paraula s'ha fet carn, diu l'Escriptura. El que diem, brolla del que som. Som paraula de Déu. Ha de ser així i mentre no ho sigui, les nostres paraules no seran “paraula”, seran mots, fonemes, termes gramaticals... Mentre no siguem paraula, no serem expressió, imatge, semblança de Déu. De fet, si quan llegim entenem alguna cosa sobre la vida és que allò que copsem està ja dins nostre, encara que potser d'una manera inconscient. Si no fos així, no entendríem res. Seria com si se'ns parlés en un idioma desconegut.