31

LA PRESÈNCIA DE L’ETERN

Continuem... Recordem la frase de R. Panikkar que volem comentar en aquests escrits: La distinció entre “essència i forma” és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa.

 

Per què és tan important distingir l’essència de les formes? Pensem que és per clarificar el nostre inconscient (l’inconscient imprimeix a les accions lliures la seva identitat: Schelling) i prendre consciència de la unitat del nostre desig fonamental que és el que ens fa ser el que som com a éssers humans i ens fa capaços de viure la vida en plenitud.

 

Perquè allà on hi tenim el tresor hi tenim també el cor... Mt 6,23. I el cor, en llenguatge bíblic és la persona, és l’ésser en la seva essència, és la vida. Recordem aquí la frase de sant Agustí: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu que haig de dir sinó que ets déu, ¿no diu l’Escriptura: vosaltres sou déus? Jo 10,34. Som allò que estimem, allò que desitgem des del racó més pregon del nostre ésser.

 

Considerades les coses en el món de l’esperit, el pitjor que ens pot passar és el fet de quedar-nos atrapats, encadenats o esclavitzats en el món de les lleis, de les normes, dels ritus, de les doctrines... Ens pot passar allò de “quedar-nos fixats mirant el dit que assenyala la lluna”.

 

Parem esment a una cosa: en el temps de Jesús el pitjor enemic de l’evangeli va ser el legalisme de “la gent bona” i religiosa d’aquell temps: el fariseus i els mestres de la Llei. És el mateix Jesús que en parla, i ho fa d’una manera contundent... En recordem uns fragments:   Els mestres de la Llei i els fariseus s’han assegut a la càtedra de Moisès. Feu i observeu tot el que us diguin, però no actueu com ells, perquè diuen i no fan.... Ai de vosaltres, mestres de la Llei i fariseus hipòcrites, que pegueu el delme de la menta, del fonoll i del comí, però heu abandonat les coses més fonamentals de la Llei: la justícia, la misericòrdia, la fidelitat! Calia complir això, sense deixar allò altre. Mt 23.

 

Després de més de vint segles d’història cristiana, les manifestacions i expressions religioses i culturals han canviat, però el fons del missatge espiritual és el mateix. Tenint present ara la frase que hem subratllat, podríem dir també: Cal posar l’atenció en el que és essencial, sense deixar les formes d’expressió. Les formes d’expressió poden i han de canviar amb el temps, però el que és essencial és sempre el mateix: la bondat, la veritat, la justícia i és d’això que hem de viure.

 

El llenguatge que d’una manera sistemàtica fan servir les institucions religioses, civils i polítiques (no jutgem nosaltres les intencions conscients o inconscients de les autoritats respectives a l’hora de programar i legalitzar les formes i les lleis...) és el d’absolutitzar les formes, els mitjans... a l’hora de posar i fomentar l’ordre, de prescriure drets i obligacions, de reglamentar les relacions... deixant per un temps indefinit o com un assumpte privat, l’essència de la convivència humana...  No es parla de justícia, sinó de lleis que s’han de complir... Així en relació a fomentar els drets de les diverses cultures d’un poble i de dir el que és bo o el que és dolent, no és diu això és just o no ho és, sinó que es diu això és legal o no és legal. Aquest fet indica el nivell de maduresa humana d’una comunitat, d’un poble, d’una institució. I recordem el que diu Kant: tot consisteix en ser madur.

 

Fa més de vint segles que Jesús ens va advertir d’aquesta anomalia vital i social i encara no ho hem après...  Recordem quan va dir a les autoritats religioses: No és l’home per a la llei, sinó la llei per a l’home. I nosaltres podríem afegir: “no és la cultura al servei dels drets polítics, sinó la política al servei de la cultura dels pobles”.

 

Sempre hi ha hagut grans pensadors que ens han advertit, però, qui n’ha fet cas?

 

Posem un exemple: Sant Tomàs fa diferència entre formes doctrinals i fe. Ho recorda el mateix Catecisme de l’Església Catòlica en el nº 170: No creiem en les fórmules (els dogmes), sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada). Però arribem a trobar aquestes realitats a través de les formulacions de la fe, que ens permeten d’expressar-la... de celebrar-la en comunitat...

Personalitats espirituals com R. Panikkar o l’abat de Montserrat Cassià Just, per exemple,  han destacat la importància d’aquest nº del Catecisme, la qual cosa és ben significativa...

 

No podem menystenir les fórmules: Ho diu el mateix Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació. Escriure és tenir en compte l’essència i la forma al mateix temps...

 

La educació del poble creient que s’ha dut a terme durant segles, des del punt de vista intel·lectual i a través de l’estil o manera de fer les coses, (no ens fixem ara si s’ha fet d’una manera interessada, incoherent o superficial) ha format una consciència col·lectiva que ha ajudat a posar el “pes”, la seguretat de la salvació... en el compliment d’uns ritus, d’unes normes, a l’adhesió a unes doctrines...  i no tant en la bondat, la sinceritat i l’autenticitat... això havíeu de fer sense deixar allò altre, va dir Jesús... De fet, l’única cosa que importa per salvar-se és ser bo. El mot “pes” el fem servir aquí amb el significat que li dóna sant Agustí quan parla del “pondus”­= “pes”, diu així: “el meu amor és el meu pes”, allò que m’arrossega, que m’implica totalment...

Es pot viure sense una màquina, sense una llaminadura, sense un vestit especial... no es pot viure sense desitjar, sense estimar... tal vegada podem vegetar, però no viure.  

En l’educació espiritual no es tracta tant de coneixements tècnics com de disposicions anímiques.

 

Continuarem