19

AXIOLOGIA

Panikkar té un capítol, en el seu llibre sobre la Saviesa, que presenta amb el títol: Filosofia com a estil de vida i en ell vol donar raó de la seva manera de ser i d’escriure. En aquest capítol va descrivint quin sentit dóna a la paraula: filosofia.

Seguint el contingut del seu discurs veiem que no es tracta d’una investigació científica que estudiï les formes i la manera d’actuar que tenen les coses i els éssers humans i de com són des del punt de vista biològic o psicològic... Els seu raonament no és una mera fenomenologia.  

Tampoc es tracta de com actuen els éssers humans des del punt de vista ètic o moral, és a dir: d’acord amb les lleis establertes per cultures diverses que donen peu a una casuística concreta o segons el que alguns anomenen: la llei natural.

I parlant d’ètica o moral és significatiu el que va dir un conegut moralista sobre el tema i és que: allò que en la Facultat de teologia, normalment s’anomena “teologia moral”, sant Tomàs en el conjunt de la seva obra ho designa com a “Tractat de les virtuts”. Títol que suggereix tot un context mental: el món de les actituds, més semblant a allò que vol descriure Panikkar quan parla de filosofia...   

Avui, més aviat es parla de valors humans, i en aquest sentit nosaltres hem escollit la paraula “axiologia” (altres també ho han fet) per designar la teoria dels valors... I entenem l’axiologia com a sinònim de filosofia en el sentit que li dóna R. Panikkar... 

Diu Panikkar: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa.

En el binomi subjecte-objecte que forma l’ésser en la seva totalitat, posarem aquí l’accent en el subjecte, d’acord amb el sentit que Panikkar dóna a la filosofia expressada amb paraules que són fruit, no tant de l’estudi com de l’experiència. Veurem com es manifesta l’ésser humà i com viu les seves relacions amb si mateix, amb els altres i amb la naturalesa que l’envolta.    

Parlant de si mateix diu Panikkar: De totes maneres, puc fer ressaltar algunes vivències que poden ser punts de referència per al desenvolupament de les meves idees... Els més de deu anys de vida a la ribera del Ganges, durant els quals vaig viure la condició humana en la seva forma més nua, han influït profundament la meva vida, com és natural.

Vaig descobrir que la humanitat no és d’una sola manera,.. Vaig experimentar com pot ser de plena una vida humana quan hi ha una fe... la meva estada en va confirmar en el sentiment que la identitat humana és transcultural i no pot tenir, per tant, un únic punt de referència.

Ve a dir que es pot viure en dues o més cultures diferents des de la unitat de la vida interior, des d’un nivell alt de consciència.

Panikkar diu que el públic que té present a l’hora d’escriure es pot definir com el caràcter de tu de la realitat. També es refereix a la humanitat en general.

La persona és com un nus en la xarxa de les relacions. La xarxa arriba fins als extrems més llunyans del món, i qui pugui prendre part en l’extensió global de la xarxa depèn de la densitat (saviesa) del nus.

Cada una de les meves paraules inclou, indica, aporta, simbolitza aquell abisme mistèric, aquella divinitat, aquella buidor que és present en nosaltres i en tot el que és, per molt limitades i impotents que puguin ser les meves paraules.

I continua dient Panikkar sobre la filosofia: La filosofia és una actitud primària, no secundària. Vol dir que forma part de la nostra constitució humana. Quelcom semblant del que ha dit, en un altre indret, referent a la fe. De la fe ha afirmat: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home pel fet de ser home, té fe, de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Sembla, doncs, que també podríem dir: “Tot home pel fet de ser home, és filòsof”.

La filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La voluntat i l’intel·lecte són els mitjans i les eines, però no pas els mestres. Podríem dir, d’acord amb aquestes paraules, el següent: Un filòsof d’acadèmia, en el context de la dimensió intel·lectual, pot inventar un sistema filosòfic... però la filosofia de la qual ens parla Panikkar va més enllà, analitza la vida des d’un nivell de consciència més alt, que no és el purament intel·lectual, sinó l’espiritual, aquell nivell que dóna peu al llenguatge simbòlic. Diu Panikkar; la filosofia és saviesa, la saviesa de l’amor, la saviesa que és continguda en l’amor... de l’amor primordial. És la transparència i la resplendor original i que tot ho fa sorgir, de l’impuls, empenta, de l’acte de la realitat. I ve a dir que no hi ha mite sense logos, ni logos sense mite.

I la saviesa sorgeix quan s’uneixen l’amor del saber i el saber de l’amor.  

La filosofia original cristal·litza aleshores en una manera de ser; millor dit, és l’expressió de la vida mateixa, tal com és inscrita en la realitat o més aviat escrita amb “l’stylus” (ploma), amb l’estilet de la pròpia vida.  

L’estil és allò que ens defineix, allò que ens diu el que som en realitat. No ens defineixen tant les paraules que emprem que poden ser buides de contingut o els actes que poden amagar intencions dubtoses... L’estil defineix l’home, s’ha dit. Panikkar pren la filosofia com estil de vida que s’expressa amb paraules sapiencials.

Segueix dient Panikkar: Per a mi, una filosofia que només s’ocupi d’estructures, teories, idees i s’allunyi de la vida, que eviti la praxi i reprimeixi les sensacions, és unilateral, perquè deixa de banda altres aspectes de la realitat, i per això és una mala filosofia.

La realitat com a tal no es pot copsar, entendre ni “realitzar” només amb un sol òrgan o a partir només d’una de les seves dimensions.

Optem per una filosofia com a saviesa i la seva expressió com a estil de vida. Per això en totes les tradicions s’exigeix el cor pur, la vida autèntica com a fonament del filosofar veritable. En la nostra tradició veiem com Jesús va dir: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Un mestre zen va dir: “només quan ets tu mateix –el teu tu pur- reconeixeràs les coses tal com són”.