21

I LA VIDA ERA LA LLUM

Paraules que corresponen al pròleg de Joan: En ell -en el qui és la Paraula- hi havia la vida, i la vida era la llum dels homes. Jo 1,4.

El tema de la llum és fonamental. Fins i tot forma part dels atributs de Déu: Déu és llum, diu Joan: 1Jo1,5. A semblança de Déu també nosaltres som llum. Així diu M. Corbí: L’home no és cos, és ull. No solament la ment comprèn i veu, també el cos i tots els aspectes de l’ésser humà són veure i comprendre.

Entenem la llum com a símbol del coneixement. Ara bé, hi ha moltes classes de coneixement. A això hi hem d’afegir la diversitat de criteris que veiem en els autors quan parlen, per exemple, de la raó, de la ment o de conceptes semblants.

El tema del coneixement és inesgotable i, per a la vida espiritual, és molt important tenir present el seu significat d’acord amb el context dintre del qual es fa servir. I diem això perquè en el món espiritual o del pensament filosòfic, notem un gran buit en referència a la qualitat semàntica de les paraules.

A això hi hem d’afegir el senti simbòlic de les paraules propi dels temes filosòfics i espirituals. El sentit simbòlic que donem a les paraules no sorgeix de l’estudi, sinó de la vida. Si no hi ha una vida autèntica és quasi impossible interpretar adequadament els textos espirituals, per més estudis que tinguem. Els textos escrits pels profetes no es poden separar de la vida dels profetes.    

El significat de cada paraula depèn del context en el qual està pronunciada o escrita. Ja sabem que això és clar, però convé repetir-ho aquí perquè paraules que fan referència al coneixement les trobem amb significats diferents segons l’autor que escriu, segons el tema de fons del seu escrit i també segons la cosmovisió del mateix autor.  

En alguns escrits sembla clar el seu sentit, en altres no tant. Posem alguns exemples...

Diu Jesús: Us deixo la pau, us dono la meva pau... Jo 14,27

I, en un altre lloc diu el mateix Jesús: ¿Us penseu que he vingut a portar la pau a la terra? Us asseguro que no...  Lc 12,51

Considerem ara el mot: raó. Hom hi veu diversos sentits d’acord no solament amb el context literari, sinó també segons l’autor que el fa servir. Posem dos exemples:

L’escola dels victorins ensenya que hi ha tres coneixements que anomena ulls: L’ull de la carn o dels sentits, l’ull de la raó i l’ull de la fe o de l’esperit. Són tres nivells de coneixement:... un el sensorial, un altre el de la raó i un altre el de la fe.

Per altra banda sant Francesc de Sales en el seu “Tractat de l’amor de Déu” ens parla de quatre diferents graus de raó... Escoltem-lo: En el temple místic hi ha també tres atris, que són tres diferents graus de raó: en el primer raonem segons l’experiència dels sentits; en el segon, segons les ciències humanes; en el tercer, segons la fe; y finalment, a més d’això, hi ha un cert grau d’eminència o suprema elevació de la raó i facultat espiritual en què aquesta no és guiada per la llum del discurs ni de la raó, sinó per una simple visió de l’enteniment i un simple sentiment de la voluntat en virtut del qual l’esperit assenteix i se sotmet a la veritat i voluntat divines.   

Veiem que a diferència dels victorins que posen en diferents nivells raó i fe, Francesc de Sales posa fe i raó en el mateix nivell del pensament. Pensem que això és perquè Francesc de Sales considera la raó no tan sols com una simple facultat, sinó com l’element que identifica la nostra naturalesa humana com a “animal racional”. K. Jaspers en els seus escrits empra la paraula “raó” en aquest sentit més profund. 

Vegem ara algunes reflexions de Panikkar sobre el llenguatge en general. Diu, per exemple: El món intel·lectual d’Occident, sobretot després de Plató i Aristòtil, amb l’excepció del llenguatge poètic i naturalment d’aquell que en to condescendent anomenem “vulgar”, quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... S’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula... en la cultura oriental les categories fonamentals del pensament no són conceptes, sinó estats de consciència...

En un altre exemple respecte a la diversitat de significat en mots que sovint s’identifiquen Panikkar diu que no pot negar-se que la història cristiana demostra que des de fa alguns segles ha estat més una religió del Llibre que de la Paraula...

En un altre lloc diu el mateix Panikkar que també la fe és coneixement, però d’una altra classe. Leon Dufour també diu que, segons Joan evangelista, coneixement de Déu i fe s’identifiquen. I un últim exemple. Panikkar diu que el mot: Déu és un símbol i no un concepte. 

Després d’aquest i altres exemples que podríem posar, veiem que s’ha de tenir molt en compte el context per entendre el text. Podríem parlar de context personal, històric, cultural, literari... i després afegir-hi la motivació que és el “pretext” del qual parla Panikkar.  

Per la nostra part podríem afegir, per facilitar la comprensió de les diferents classes de coneixement, el fet de tenir present el “mitjà” que el fa possible. D’acord amb això direm que el coneixement sensorial es suscitat per l’instint; que el coneixement racional o intel·lectual el tenim gràcies a la lectura i a l’estudi i que el coneixement espiritual és fruit de tenir un cor net: benaurats els nets de cor perquè veuran Déu.

L’acció que fa possible el coneixement intel·lectual és la reflexió i l’acció pròpia del coneixement espiritual és la intuïció. Aquesta intuïció la podem considerar com un segon instint. El primer, que podem anomenar instint elemental, és el que tenim tots per naturalesa: tots el tenim sense esforç afegit; el segon instint el tenim en potència, és a dir, el podem tenir si posem les condicions necessàries per obtenir-lo.     

Un altre exemple de coneixement és el bíblic. L’expressió bíblica: coneixement de Déu, també l’hem de situar en el context espiritual a l’hora de copsar el seu significat i no donar-li un caire intel·lectual que no li és propi. Recordem aquí el conegut text d’Isaïes: Ningú no serà dolent ni farà mal en tota la muntanya santa, perquè el país serà ple del coneixement del Senyor, com l’aigua cobreix la conca del mar. Is 11,9.