22

LA PORTA DEL CONEIXEMENT

Seguint amb el tema del coneixement escoltarem les reflexions de Panikkar i Jaspers.

Tenim la convicció que el remei per a superar l’esquizofrènia antropològica del nostre temps no es troba en una síntesi dialèctica, sinó en un aprofundiment de la mateixa vida de l’home que superi la dicotomia entre teoria i praxi, entre vida intel·lectual (filosòfica i científica) i vida espiritual... Nosaltres podríem afegir: Hem de saber valorar l’estudi i la virtut; l’estudi com a acte de la raó i la virtut com a disposició o actitud de l’esperit. Dit d’una altra manera: cal viure de l’esperit, però d’aquell esperit que té en consideració tant la raó com els sentits.  

La situació del món en aquest segle precisa una superació radical dels paràmetres de consciència humana que han estat en vigor en els últims mil·lennis. La vida és una constant novetat... Hem d’aprendre a veure les coses des d’un punt de vista més elevat, que vol dir des d’un nivell de consciència més alt. Ens hauríem de preguntar on vivim. És la pregunta que van fer els deixebles a Jesús. Li van demanar: On us allotgeu? I ell va respondre: veniu i vegeu-ho.

No es tracta tant de saber el lloc que ens “identifica” com a membres de la societat, sinó de tenir consciència de la nostra “identitat” personal. (Amb aquestes paraules volem fer nostra la reflexió de Panikkar quan diu: la policia ens “identifica” segons les dades del DNI, en canvi la mare coneix la “identitat” del seu fill, és a dir el coneix per dins, coneix la seva personalitat...) Amb aquestes paraules volem suggerir que ens hem de conèixer a fons si volem gaudir d’un vertader coneixement de les coses i de la vida. Hem de viure en el mateix nivell de consciència de Jesús, si volem comprendre el seu missatge: veniu i ho veureu, els va respondre. Cf Jo 1,38-39.

El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat. Recordem que en hebreu “paraula” vol dir tant paraula com fet, cosa o esdeveniment i que en les tradicions primordials (la mesopotàmica per exemple) l’home era considerat la paraula de Déu en quant esdeveniment diví. El símbol descobreix en la “paraula” que escoltem la personalitat del qui la parla, ja que les seves paraules són fruit de la seva experiència vital.

Vegem ara el que ens diu Jaspers sobre la filosofia i la fe. Nosaltres hi veiem una semblança de fons amb el que, sobre temes semblants, diu Panikkar.

Pensem que les paraules de Jaspers pronunciades el 1947 podrien molt bé ser dites al nostre temps. El tema del seu llibre: “La fe filosòfica” vol ser una reivindicació a favor de la filosofia, i la seva connotació amb la fe ens connecta amb unes paraules de Panikkar sobre el mateix tema que recordem tot seguit abans d’escoltar Jaspers. Les de Panikkar són aquestes: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe... Per fe entenc la capacitat d’obertura a alguna cosa “més”; una capacitat que no ens ve donada ni a través dels sentits ni de la intel·ligència. Aquesta obertura es podria definir com l’obertura a la transcendència. És una apertura existencial. La fe és aquesta “facultat” pròpia de l’home d’obrir-se conscientment (no necessàriament mitjançant la reflexió) a... l’Infinit, Déu, el no Res, el Desconegut, el Buit, etc. On tot nom resulta ja excessiu... La fe és també un “coneixement”, encara que diferent del científic.

Dèiem que la finalitat de Jaspers en les seves conferències posades per escrit vol ser una reivindicació de la dignitat humana, de la seva llibertat i responsabilitat personals enfront dels poders fàctics de la religió i de la ciència. Escoltem-lo: Aquestes prematures i rudimentàries alternatives inqüestionables que la religió i la ciència gosen presentar i que són per la part de la religió: fe en la revelació o nihilisme i per part de la ciència: ciència total o il·lusió, només són mitjans de lluita per a atemorir les ànimes, per privar-les de la seva auto-responsabilitat que Déu els va donar i fer-les submises. Descomponen les possibilitats humanes en antítesis entre les quals cessa el vertader ésser humà.

Jaspers accepta i proposa la fe com el principi fonamental del qual venim i vers el qual anem, però una fe que no es limita a ser una creença en una determinada Revelació bíblica o religiosa i que, per altra banda, també va més enllà d’allò que els descobriments científics ens poden demostrar.  

Jaspers defensa una filosofia que té en compte la ciència, però que va més enllà de la ciència... La ciència no té l’última paraula en el món del coneixement. I també la defensa d’una concepció miop de certes autoritats religioses que pretenen l’exclusivitat en les paraules relacionades amb la fe.  

Defensa una filosofia que pertany a la sana tradició manifestada en el contingut dels tres mil·lenaris de la seva manifestació en Xina, Índia i Occident. Jaspers defensa la serietat des de la qual es filosofa actualment. A més, avui la filosofia ha deixat de viure com a criada de les ciències... i no ha tornat a la seva posició de criada de la teologia. Cosa de què també Panikkar se’n fa ressò.    

Enfront del reptes que ens poden venir de fora atrevim-nos a fer l’intent de mantenir obert en el filosofar el nostre ésser humà. La filosofia no deu abdicar. Avui menys que mai.

Vivim conscients de perills que els passats segles no coneixien... podem privar-nos insospitadament de la tradició: es pot enfonsar la consciència... Filosofant ens hem de preparar a tot... amb l’objecte de contribuir amb el pensament perquè l’ésser humà preservi les seves més altes possibilitats... el filosofar a Occident tornarà a tenir consciència de tota la seva independència al trobar la concòrdia amb l’origen del mateix ésser humà. 

Jaspers defensa la filosofia com a expressió de la serietat i densitat de pensament i que es presenta competent i adequada per poder parlar de la fe. Ara bé, distingeix el pensament filosòfic de la fe, fins i tot més enllà del que han fet certes institucions religioses, malgrat, en el cas de l’Església catòlica, del que diu el seu mateix Catecisme, n. 170, en el qual evoca sant Tomàs. Diu això: No creiem en les fórmules, sinó en les realitats que s’hi expressen i que la fe ens permet de “tocar”. “L’acte (de fe) del creient no s’atura en l’anunci, sinó en la realitat (anunciada)”. Jaspers estaria d’acord amb això.