30

EL LLENGUATGE

Recordem que l’estil d’aquests escrits és el d’allò que se’n diu “retalls de calaix”. La intenció és anar a fons. Degut a això algunes repeticions es fan inevitables...

 

La distinció entre essència i forma –que Panikkar també posa de relleu-  ha estat i serà el tema recurrent, de fons, d’aquests escrits. Creiem que aquesta és la mare dels ous: Repetim la frase d’aquest pensador: La distinció entre essència i forma és avui en dia vital per a tota la consciència religiosa. Remarquem la frase: per a tota la consciència religiosa. Es tracta de formar i il·luminar les pròpies conviccions al servei de la veritat que cadascú ha de descobrir per si mateix a fi de trobar el dinamisme propi de l’ésser humà. Aquell dinamisme, quasi sinònim de fe, que el fa ser imatge de Déu.  

Insistim en aquest afer perquè hi veiem el punt neuràlgic de la nostra cultura i de la nostra religió institucional, personal i comunitària i també el pressupòsit per a la nova era axial que es pronostica.  

 

La nostra tasca aquí a la terra és existir com a éssers humans. I la dimensió que ens fa humans és la dimensió espiritual. Cf. Viktor Frankl. Ara bé, això està per fer, aquest és el nostre destí. Déu ens ha donat la possibilitat de ser i la llibertat per a poder dur-ho a terme. Recordem la dita d’alguns pensadors: no som ésser, som esdevenir.

 

Al voltant d’aquest tema i des del punt de vista del llenguatge ens diu L. Lavelle: D’entrada estem cridats a situar-nos al nivell de l’essència; es tracta de trobar l’ús pur de la paraula i de l’escriptura.

 

I la paraula, feta llenguatge, és el mitjà que tenim per dur a terme aquesta tasca: Per mitjà de la Paraula tot ha començat d’existir i sense ella res no existiria. De tot allò que existeix, la Paraula n’era la vida i la vida era la llum dels homes. Jo 3,3-4.

Gràcies al llenguatge som el que som, de bo o de no tan bo, d’acord amb l’ús correcte o incorrecte que fem de les paraules. El llenguatge ens configura amb el que som. Els grans mestres sempre han dit que la voluntat segueix la intel·ligència.

 

El pensament ens va modelant i ens va fent en cada moment de la nostra vida temporal. Penso, per tant, existeixo. Ara bé, el pensament s’alimenta del que oïm i escoltem. A semblança del que diu Pau sobre la fe: la fe ve d’escoltar, Rm 10,17, Rahner ens recorda que, per definició, els humans som oients de la paraula.  

 

El nostre pensament està afaiçonat, estructurat per les tradicions, la cultura, els llibres, la història... en una paraula: per la comunicació entre els humans durant molts segles, però d’una manera especial per la pròpia cultura. I podem gaudir d’aquesta comunicació gràcies a la paraula.

 

I, parlant de la paraula, pot ser oportú tenir present la diferència entre els mots: paraula i concepte. El concepte és refereix a les doctrines, a la ciència, a les formes... La paraula fa al·lusió a la vida, a l’ésser, a l’essència. Escoltem una vegada més Lavelle: A mesura que el llenguatge esdevé més perfecte, cerca evocar estats d’ànim en lloc de representar coses.

 

Hem de cuidar, doncs, el nostre llenguatge, perquè com diu el mateix pensador: La corrupció de la paraula i de l’escriptura és la marca de totes les altres corrupcions: ella n’és a la vegada efecte i causa. I hom no pot pensar en purificar una o l’altra sense purificar primerament la seva ànima. Una bona reflexió a l’hora de disposar-nos a llegir els evangelis.

I recordem allò que diu Pau sobre la lletra que mata: Déu ens ha fet capaços de ser servidors de la nova aliança, que no és la de la lletra de la Llei, sinó la de l’Esperit. Perquè la lletra mata, però l’Esperit dóna vida. 2Co 3,6.

Aquesta corrupció és conseqüència del fet de canviar el sentit de les paraules, materialitzant allò que és espiritual.   

La vida humana és essencialment vida espiritual que inclou la raó i els sentis. La tasca de l’ésser humà aquí a la terra és viure l’eternitat en el temps.   

 

No podem prescindir d’aquesta dimensió espiritual perquè seria com aniquilar la pròpia existència, seria com deixar de ser humans i convertir-nos en alguna classe de naturalesa diferent...

 

Hem de partir, doncs, del que és humà: ja que el qui és la Paraula s’ha fet home... tal com ho diu la nostra cultura occidental... La institució religiosa ho ha proclamat, ho celebra i ho conceptualitza amb les seves doctrines, però ser espiritual i religiós és propi de l’ésser humà. Pensadors com K.G. Jung i Viktor Frankl van en aquesta línia...

 

A partir d’aquest principi veiem que el llenguatge té un altre sentit...

La dimensió espiritual és la que dóna sentit a la vida. V. Frank. També estem d’acord amb aquest pensador quan diu que el primer valor és la responsabilitat...

Mircea Eliade, descriu la saviesa dels poblats antics quan recorda la vida de l’home arcaic (concretada en la repetició d’actes arquetípics, és a dir, a les categories i no als esdeveniments, a la incessant represa dels mateixos mites primordials... Nosaltres hi veiem en aquestes paraules una altra manera de parlar de l’essència i de les formes, valorant l’essència com el motor de la vida. 

A través de diferents estils i punts de vista hem de saber veure allò que és essencial per a la vida de l’ésser humà, a fi de no absolutitzar les formes, esclavitzant-nos en la lletra que mata... Hem d’apreciar i estimar les cultures... i la millor manera de fer-ho és posant-les al seu lloc en el conjunt del dinamisme humà. El pitjor mal que podem fer a l’Església és atribuir-li facultats que no li corresponen...

Continuarem...