2 – LA DIMENSIÓ ESPIRITUAL

Comencem recordant unes paraules de Panikkar que ens ajudin a pensar i a fer consciència i a fer una lectura espiritual dels textos bíblics,.. Les paraules de Panikkar són aquestes: El llenguatge de la fe és fonamentalment simbòlic amb intencionalitat dirigida a la realitat... hem oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat...

La veritable paraula no és aquell signe convencional amb el qual designem o ens referim a les coses o a les activitats de la nostra vida... la veritable paraula, en el llenguatge espiritual, és expressió del que som.... i què som? Escoltem que ens diu Pau: Si jo parlés el llenguatge dels homes i dels àngels però no estimés, seria com les campanes que toquen o els címbals que dringuen. 1Co 13,1. 

Dins de la nostra cultura cristiana el mot: “paraula” té un significat profund que no podem ni hem de deixar perdre si no volem menystenir l’essència de la nostra religió, quedant-nos només en les formes buides de contingut de vida eterna.

Recordem ara uns textos bíblics: Al principi existia el qui és la Paraula. La Paraula estava amb Déu i la Paraula era Déu... per mitjà de la Paraula tot ha començat d’existir i sense ella res no existeix...  I la Paraula s’ha fet home. Jo 1.

Els humans que participem de la naturalesa divina..  hem de saber treure’n les conseqüències per a la nostra vida de fe.

 

Nosaltres també som, millor dit, podem esdevenir paraula, diguem en minúscula, comparats amb Jesús, però paraula... d’axó es desprèn que les paraules que diem o escrivim han de ser expressió del que som. Si no és així, els nostres mots seran conceptes o signes convencionals, però no paraules. Jesús no podrà dir de nosaltres allò que va dir de Natanael: Heus aquí un israelita de debò, un home sense engany. És a dir: un home que ha arribat a la plenitud del que estava destinat a ser.  

 

Si volem participar en la construcció del bé universal el primer pas que hem de fer és un acte de sinceritat amb nosaltres mateixos... L’actitud de Panikkar, que és exemplar, ens pot ajudar al respecte. Quan fa referència a la reforma de l’església diu: Si em preguntessin, en un nivell més profund, per la meva preocupació personal, contestaria que la meva finalitat, en primer lloc i abans que res, no és la reforma de l’església, sinó la meva pròpia transformació, la transformació del meu jo, malgrat que sóc conscient que una cosa porta a l’altra i que no es poden separar.