20

EL CORATGE D’ÉSSER

Panikkar anomena “risc existencial” a un dels fragments del seu discurs personal, en el qual presenta l’opció per la religió a partir de la responsabilitat personal, feta amb llibertat d’esperit i assumint, sense barrejar, diferents formes d’expressió religiosa.

 Aquest títol evoca altres actituds semblants. Així, per exemple: “El coratge de ser o d’existir” de P. Tillich, o la mateix dita de Job quan declara que  La vida de l’home sobre la terra és com un treball forçat... Job 7,1

 El que veiem amb aquestes i altres expressions és que no podem definir la vida aquí a la terra com un descans... més aviat se l’ha definida com una tasca, un treball, un servei, una responsabilitat i que tot això comporta un risc...

Tillich en el seu llibre: “El coratge d’ésser” té, segons un comentarista, una concepció dinàmica de l’ésser. L’ésser no és per a ell una identitat estàtica i fixada, sinó un poder i una possibilitat d’ésser que resisteix i supera el no-ésser. El no-ésser és la tendència al mínim esforç, a acceptar per mandra, sense sentit de superació, la mediocritat del moment actual en el qual hom viu... és l’anar vegetant... i això, en realitat no és viure plenament... és el fet de no fer res per superar les contradiccions de la vida...

Des d’aquest context mental Panikkar veu la religió d’aquesta manera: Per religió entenc no tant allò que ens relliga al que ens importa incondicionalment, sinó allò que ens regala la llibertat i la joia d’una despreocupació incondicionada, última, allò que ens deslliga.

Per complementar i entendre millor aquestes paraules recordem les que el mateix Panikkar va dir en un altre indret: Per religió entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos.

Panikkar descriu més en detall el risc del qual hem parlat. I ho fa d’aquesta manera: Les meves circumstàncies personals... em conduïren a “acceptar” el risc de la conversió sense estranyament, de l’apropiació sense refús, de la síntesi sense sincretisme, de la simbiosi sense eclecticisme.

Abans de considerar més detingudament el sentit d’aquestes expressions escoltem una mica més el desenvolupament del seu pensament.

A través del meu naixement, de la meva educació... “he esdevingut” un home que viu alhora d’experiències originàries de la tradició occidental i alhora de l’Índia, i que en participa, en un cas tant en l’àmbit cristià com en el secular, en l’altre, tant en l’hinduista com en el budista...

I conclou el seu pensament així: Si no sento o pateixo dintre meu les tensions doloroses i les polaritats del real, si només veig una cara des de dins i l’altra la veig des de fora, no estaré en condicions de comprendre veritablement, és a dir, d’encarar la realitat sota la influència de les dues visions i ser equitatiu respecte de totes dues.

Mirarem de copsar el sentit d’aquests fragments que hem destriat sobre el pensament de Panikkar referent a la religió. Ho podríem fer partint del principi bàsic i fonamental de tota filosofia  i que és el de saber comprendre el contingut essencial de les coses i diferenciar-lo de les seves formes d’expressió. Amb llenguatge evangèlic diríem que hem de saber distingir “el vi dels bots”...

I d’acord amb aquest principi, hem de saber veure la religió com una virtut i al mateix temps com una institució religiosa i copsar la diferència entre un significat i l’altre de la mateixa paraula religió.   

Panikkar que viu i veu les coses des d’un nivell alt de consciència, és a dir, des de l’essència i no des de les formes, és capaç de ser cristià quan viu a occident i de ser budista o hinduista quan viu a l’Índia. Ser cristià o ser hinduista són dues formes de viure la realitat. I recordem que l’ordre de les coses, d’acord amb Francesc de Sales és viure la unitat en la diversitat.  

Ara podem entendre millor el sentit de les paraules de Panikkar que fa uns moments hem recordat. El nostre pensador parla d’acceptar el risc de la conversió sense estranyament, és a dir de viure la conversió, que és canvi de mentalitat, com una cosa normal, sense quedar desorientat ni perplex; parla de l’apropiació sense refús, cosa que implica fer seu allò nou que ha descobert sense deixar allò d’abans que ja coneixia, també diu de viure la síntesi sense sincretisme, això és: viure d’una manera coherent les dues o més formes d’expressió cultural, respectant les diferencies, però no d’una manera barroera, barrejant-ho tot sense solta ni volta, com si fos una sola cosa; i finalment diu de viure la simbiosi sense eclecticisme, és a dir, de viure la unitat mental en allò que és essencial i alhora assumint i respectant les diverses formes d’expressió cultural.

Panikkar amplia el seu pensament fent servir les paraules: mite i logos. (recordem que les dues paraules estan en el diccionari). Escoltem-lo: El mite m’ha conduït... a configurar una espiritualitat nova que intenta un diàleg amb el fonament de la natura humana, que no descansa només i ni tan sols primàriament en el “logos”, sinó que contempla l’esperit com a tan fonamental com el “logos”.

L’esperit no pot reduir-se a “logos” ni supeditar-se-li. Una fenomenologia de l’esperit, de la realitat espiritual, és tan poc completa com un ballet sense música. L’òrgan humà per a l’esperit és el “mite”.

Mite i logos es corresponen, però llur vinculació no és dialèctica ni mítica, més aviat són creats tots dos a partir de llur pròpia vinculació... Amb altres paraules, no hi ha logos sense mite –del qual el logos és el llenguatge- i no hi ha mite sense logos – del qual el mite és el fonament. La intuïció espiritual (mite) plasmada amb paraules (logos) dóna peu al fet històric de les religions i cultures...

Les formes culturals i religioses són autèntiques quan no deriven directament de l’estudi, sinó de la vida. Per tal de ser autèntic, l’experiment ha de ser alhora una experiència, ha de sorgir dels racons més secrets de l’ésser propi. 

 

19

AXIOLOGIA

Panikkar té un capítol, en el seu llibre sobre la Saviesa, que presenta amb el títol: Filosofia com a estil de vida i en ell vol donar raó de la seva manera de ser i d’escriure. En aquest capítol va descrivint quin sentit dóna a la paraula: filosofia.

Seguint el contingut del seu discurs veiem que no es tracta d’una investigació científica que estudiï les formes i la manera d’actuar que tenen les coses i els éssers humans i de com són des del punt de vista biològic o psicològic... Els seu raonament no és una mera fenomenologia.  

Tampoc es tracta de com actuen els éssers humans des del punt de vista ètic o moral, és a dir: d’acord amb les lleis establertes per cultures diverses que donen peu a una casuística concreta o segons el que alguns anomenen: la llei natural.

I parlant d’ètica o moral és significatiu el que va dir un conegut moralista sobre el tema i és que: allò que en la Facultat de teologia, normalment s’anomena “teologia moral”, sant Tomàs en el conjunt de la seva obra ho designa com a “Tractat de les virtuts”. Títol que suggereix tot un context mental: el món de les actituds, més semblant a allò que vol descriure Panikkar quan parla de filosofia...   

Avui, més aviat es parla de valors humans, i en aquest sentit nosaltres hem escollit la paraula “axiologia” (altres també ho han fet) per designar la teoria dels valors... I entenem l’axiologia com a sinònim de filosofia en el sentit que li dóna R. Panikkar... 

Diu Panikkar: La filosofia és per a mi tant la saviesa de l’amor com l’amor de la saviesa.

En el binomi subjecte-objecte que forma l’ésser en la seva totalitat, posarem aquí l’accent en el subjecte, d’acord amb el sentit que Panikkar dóna a la filosofia expressada amb paraules que són fruit, no tant de l’estudi com de l’experiència. Veurem com es manifesta l’ésser humà i com viu les seves relacions amb si mateix, amb els altres i amb la naturalesa que l’envolta.    

Parlant de si mateix diu Panikkar: De totes maneres, puc fer ressaltar algunes vivències que poden ser punts de referència per al desenvolupament de les meves idees... Els més de deu anys de vida a la ribera del Ganges, durant els quals vaig viure la condició humana en la seva forma més nua, han influït profundament la meva vida, com és natural.

Vaig descobrir que la humanitat no és d’una sola manera,.. Vaig experimentar com pot ser de plena una vida humana quan hi ha una fe... la meva estada en va confirmar en el sentiment que la identitat humana és transcultural i no pot tenir, per tant, un únic punt de referència.

Ve a dir que es pot viure en dues o més cultures diferents des de la unitat de la vida interior, des d’un nivell alt de consciència.

Panikkar diu que el públic que té present a l’hora d’escriure es pot definir com el caràcter de tu de la realitat. També es refereix a la humanitat en general.

La persona és com un nus en la xarxa de les relacions. La xarxa arriba fins als extrems més llunyans del món, i qui pugui prendre part en l’extensió global de la xarxa depèn de la densitat (saviesa) del nus.

Cada una de les meves paraules inclou, indica, aporta, simbolitza aquell abisme mistèric, aquella divinitat, aquella buidor que és present en nosaltres i en tot el que és, per molt limitades i impotents que puguin ser les meves paraules.

I continua dient Panikkar sobre la filosofia: La filosofia és una actitud primària, no secundària. Vol dir que forma part de la nostra constitució humana. Quelcom semblant del que ha dit, en un altre indret, referent a la fe. De la fe ha afirmat: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home pel fet de ser home, té fe, de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té ús de raó i sentits. Sembla, doncs, que també podríem dir: “Tot home pel fet de ser home, és filòsof”.

La filosofia no es pot manipular, ni amb la voluntat ni amb la raó. La voluntat i l’intel·lecte són els mitjans i les eines, però no pas els mestres. Podríem dir, d’acord amb aquestes paraules, el següent: Un filòsof d’acadèmia, en el context de la dimensió intel·lectual, pot inventar un sistema filosòfic... però la filosofia de la qual ens parla Panikkar va més enllà, analitza la vida des d’un nivell de consciència més alt, que no és el purament intel·lectual, sinó l’espiritual, aquell nivell que dóna peu al llenguatge simbòlic. Diu Panikkar; la filosofia és saviesa, la saviesa de l’amor, la saviesa que és continguda en l’amor... de l’amor primordial. És la transparència i la resplendor original i que tot ho fa sorgir, de l’impuls, empenta, de l’acte de la realitat. I ve a dir que no hi ha mite sense logos, ni logos sense mite.

I la saviesa sorgeix quan s’uneixen l’amor del saber i el saber de l’amor.  

La filosofia original cristal·litza aleshores en una manera de ser; millor dit, és l’expressió de la vida mateixa, tal com és inscrita en la realitat o més aviat escrita amb “l’stylus” (ploma), amb l’estilet de la pròpia vida.  

L’estil és allò que ens defineix, allò que ens diu el que som en realitat. No ens defineixen tant les paraules que emprem que poden ser buides de contingut o els actes que poden amagar intencions dubtoses... L’estil defineix l’home, s’ha dit. Panikkar pren la filosofia com estil de vida que s’expressa amb paraules sapiencials.

Segueix dient Panikkar: Per a mi, una filosofia que només s’ocupi d’estructures, teories, idees i s’allunyi de la vida, que eviti la praxi i reprimeixi les sensacions, és unilateral, perquè deixa de banda altres aspectes de la realitat, i per això és una mala filosofia.

La realitat com a tal no es pot copsar, entendre ni “realitzar” només amb un sol òrgan o a partir només d’una de les seves dimensions.

Optem per una filosofia com a saviesa i la seva expressió com a estil de vida. Per això en totes les tradicions s’exigeix el cor pur, la vida autèntica com a fonament del filosofar veritable. En la nostra tradició veiem com Jesús va dir: Benaurats els nets de cor, perquè veuran Déu. Mt 5,8. Un mestre zen va dir: “només quan ets tu mateix –el teu tu pur- reconeixeràs les coses tal com són”.

 18

LA NIT FOSCA DE LA FE

Fem un parèntesi i parlarem avui de l’aspecte fosc de la vida.

No farem especulacions ontològiques sobre el mal. Només direm que, segons els entesos, és un misteri que ningú s’ha pogut explicar. Diu Panikkar: El mal en tant que mal és inintel·ligible, i, el mal manca d’intel·ligibilitat interna, no té un últim per què racional.  

En canvi començarem recordant les reaccions d’alguns creients davant del mal... La de Job, per exemple, i recordarem el que han dit d’alguns testimonis que van viure de prop les atrocitats dels camps de concentració d’Auschwitz... Segons testimonis qualificats d’aquells fets: alguns van perdre la fe, altres, en canvi, la van mantenir, i fins i tot, van augmentar la seva fe en Déu. 

Però, escoltem ara a Job: L’Acusador va afligir Job amb una úlcera maligna que l’afectà de cap a peus. Job, assegut a la cendra, s’anava gratant amb un tros de terrissa. La seva dona li deia: -¿Encara et mantens ferm en la teva integritat? Maleeix Déu o mor d’una vegada! Job li va respondre: -Parles com qui no té seny! Acceptem els béns com un do de Déu, i no hem d’acceptar els mals? Enmig de tot això, Job no va pecar amb cap paraula. Job 2,7-10. I també va dir: Vaig sortir nu de les entranyes de la mare i nu hi tornaré. El Senyor ho dóna, ell mateix ho pren. Beneït sigui el seu nom! Job 1,21.

Aquests i altres testimonis ens diuen que la foscor forma part de la vida... segons la metàfora de sant Agustí el negre és el lloc del quadre que ajuda a destacar amb més claredat i força les figures i el color.

Sant Joan de la Creu, per la seva banda, posa l’accent, quan parla del camí espiritual, en la fe obscura com d’aquell element necessari si es vol arribar a la plena unió amb Déu... parla del creient que camina segur en l’obscuritat de la fe que és com un guia de cec... es tracta d’aquella fe obscura que viu aquell que “es nega a si mateix” seguint el consell de Jesús: Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix Mt 16,24... i que és com una mort i aniquilació temporal i natural i espiritual en l’estimació de la voluntat...

Passem ara més estona recordant les reflexions que fa Teilhard de Chardin en el que ell anomena passivitats, i entre aquestes d’una manera especial, passivitats de disminució.   Aquestes són algunes de les seves paraules:

El cristià després d’haver estat sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix.

Les passivitats constitueixen la meitat de l’existència humana... allò que d’alguna manera no és obrat, és per definició patit... Aquí s’entén el verb patir com a sinònim de rebre, percebre. Ens rebem molt més que no pas ens fem.

Les passivitats de disminució, són per exemple la pedra que esgarria, o l’impediment que aclapara... el microbi invisible que mata el cos, o la paraula imperceptible que s’ajaça sobre l’esperit infectat... incidents, accidents... molèsties, xocs, amputacions, morts...

Podem dir que la Providència transforma per als creients el mal en bé... a vegades, el fracàs que hem patit farà que enfoquem la nostra activitat sobre uns objectes o cap a un marc més favorables 

El fracàs canalitza la nostra saba interior, separa els “components” més purs del nostre ésser de tal manera que ens fa saltar més enlaire i amb més rectitud.

Si estem convençuts que l’aniquilació en l’Altre ha de ser tant més completa com més ens atansem a algú més gran que nosaltres; quin no haurà de ser l’arrencament que exigeix la nostra integració a Déu? ... L’espiritualització gradual dels nostres gustos i de les nostres ambicions sota l’acció de certs contratemps, són formes molt reals de l’èxtasi que ens ha de sostreure a nosaltres mateixos, a fi de subordinar-nos a Déu.

L’efecte d’aquest primer deseiximent només consisteix a portar el centre de la personalitat als últims límits de nosaltres mateixos. Arribats a aquest punt extrem, podem tenir la impressió de posseir-nos en grau suprem, més lliures i més actius que mai.

Encara no hem franquejat la frontera crítica de la nostra excentració del nostre retorn a Déu. Cal fer un pas més: aquell que ens farà perdre tot suport en nosaltres mateixos: “convé que ell creixi i que jo disminueixi”. Jo 3,30. Paraules dites per Joan B. referint-se a Jesús.

Per posar en pràctica íntegrament la perfecció del seu cristianisme, el cristià no ha de desertar del deure de la resistència al Mal. Al contrari. En un primer terme ha de lluitar sincerament i amb totes les seves forces, en unió amb el poder creador del Món, per fer que tot el mal vagi retrocedint, perquè res no disminueixi, ni en ell ni en el seu voltant

El creient és l’aliat convençut de tots els qui pensen que la Humanitat no reeixirà si no avança treballosament fins el terme d’ella mateixa.

El  cristià es troba més lligat que ningú a la grandesa d’aquesta tasca, per tal com als seus ulls la victòria humana sobre les disminucions, fins i tot físiques i naturals, del Món, condiciona en part l’acabament i la consumació de la realitat... Mentre la resistència sigui possible, el cristià, el fill del cel, s’aixecarà contra allò que mereix ser rebutjat o destruït, i això amb tanta decisió com el més enamorat de la Terra entre els fills del Món.

La força enemiga, que l’abat i el disgrega, pot transformar-se per a ell, si l’accepta amb fe i no cessa de lluitar en contra d’ella, en un principi estimable de renovació.

Si no faig tot el que puc per avançar o resistir el mal, no em trobaré en el punt volgut, no trobaré Déu tant com jo podria i ell anhela. En canvi, si el meu esforç és coratjós, perseverant, llavors m’uneixo a Déu a través del Mal, a Déu que és més profund que el Mal, llavors m’abraço amb ell, i en aquest instant el màxim de la meva “comunió de resignació” resulta coincidir necessàriament (per construcció) amb el màxim de la meva fidelitat al deure humà.   

 17

LA NATURALESA ESPIRITUAL

El pensament sobre el món elaborat des de la dimensió espiritual no és fruit d’una doctrina, sinó d’una vivència, de com el cosmos em parla a mi. 

La persona espiritual no s’identifica d’antuvi com aquell que viu com un eremita separat de tot allò que anomenem món, sinó com aquella persona que es considera a si mateixa com formant part d’aquest món...  

Una lectura... que presta atenció completa i devota a la veritat comprendrà que queda molt per aprendre de les relacions amb el món, i que no s’arriba a conèixer per addició,  sostracció o altres operacions similars amb quantitats conegudes, sinó per les manifestacions espontànies de l’esperit, per una continua conquesta de si mateix i per la més completa humilitat.  Emerson

Quan contemplo un formós paisatge, el meu objectiu és menys recitar correctament l’ordre i la superposició dels estrats que saber per què tot pensament de la multiplicitat es perd en un seré sentiment d’unitat.

No podré puntualitzar en una gran mesura la minuciositat dels detalls, mentre no tingui clar aquell indici que expliqui la relació entre les coses i els pensaments; fins que un raig de llum il·lumini la “metafísica” de l’estudi de les petxines, la botànica o les arts, que mostri la relació de les formes de les flors, les petxines, els animals o l’arquitectura amb la ment, per poder així construir la ciència sobre les idees.

Quan Emerson diu tot això i quan diu que poques persones han vist el sol, vol dir que hi ha una relació amb la naturalesa que no ha estat cultivada i que, per això, no se sap quina cosa és...

En el llenguatge simbòlic propi de la dimensió espiritual es veu clarament el lligam estret que tenim amb la naturalesa a través de les paràboles, les metàfores, les faules...

Degut a aquesta correspondència radical entre les coses visibles i el pensament humà, els pobles primitius, que només tenen el necessari, parlen per mitjà de figures. A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric, fins a la seva infància, quan és íntegrament poesia i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals.

Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües... Aquesta dependència immediata del llenguatge respecte de la naturalesa, aquesta conversió d’un fenomen exterior en model per a la vida humana, mai no perd la capacitat de commoure’ns  

La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense rebaixes. A la corrupció de l’home li segueix la corrupció del llenguatge.

P. Tillich està convençut que no totes les paraules són “signes convencionals”. Hi ha paraules, segons ell, que són “signes naturals”.

Quan la simplicitat del caràcter i la sobirania de les idees es destrueix pel predomini de desigs secundaris –el desig de riquesa, plaer, poder o lloança- , i la duplicitat i la falsedat ocupen el lloc de la senzillesa i la veritat, es perd en gran mesura el poder sobre la naturalesa com a intèrpret de la voluntat; es deixa de crear imatges noves, i les paraules antigues es perverteixen per a significar coses que no són, s’empren com a paper moneda quan en les arques públiques no hi ha cap lingot.

L’home que parla amb seriositat descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt a cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell.  

Tant de bo que en el món anomenat religiós sabéssim veure, viure i expressar amb  paraules adequades la relació que hi ha d’haver entre el contingut essencial de la fe tal com l’entén i la vol viure la comunitat de fe i la formulació doctrinal i dogmàtica professada per la Institució religiosa.

Continua dient Emerson: Sembla ser una necessitat de l’esperit manifestar-se en les formes materials; i dia i nit, riu i tempesta, quadrúpede i ocell, àcid i àlcali, preexisteixen com Idees necessàries en la ment de Déu, i són el que són en virtut d’afectes precedents en el món de l’esperit. Tot fet és la culminació o emissió última de l’esperit.

Aquesta perspectiva des de la qual Emerson veu les coses no sembla gaire lluny d’alguns punts de vista de científics que K. Jaspers posa a la consideració del lector. Són aquests: El món és una vida única enorme... l’home ha existit des de sempre, ha viscut en diverses formes del món animal, d’una manera totalment diferent a les formes animals que, tot i essent en aparença les més afins a la seva espècie morfològicament parlant, són, malgrat tot, les que més discrepen de la seva essència; va viure com a peix, com a rèptil, etc. Cabria seguir dient que l’home fou des de sempre la genuïna forma de la vida, i tota la resta de la vida desfetes seves; i per últim, no és que l’home vingui del simi, sinó més aviat el simi de l’home. L’home no pot derivar-se d’un altre ésser, sinó que està directament en el fons de totes les coses. Percebre això, significa la llibertat de l’home.

Seguim ara amb Emerson: Una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin arribar a comprendre els textos dels autors espirituals. 

I tornem, per acabar, amb el text de Panikkar...: Cada llengua és un món en ella mateixa. Potser es correspon d’alguna manera amb un altre món, però mai no el cobreix totalment. Cada paraula té una llar.  Cada una de les meves paraules inclou, indica, aporta, simbolitza aquell abisme mistèric, aquella divinitat, aquella buidor que és present en nosaltres i en tot el que és, per molt limitades i impotents que puguin ser les meves paraules. 

 16

EL PENSAMENT I LA VIDA

Continua dient Panikkar sobre si mateix: ... Cada paràgraf que escric, en el possible, cada frase, hauria de reflectir la meva vida sencera i ser una expressió del meu ésser. A partir d’una sola frase caldria poder reconèixer tota la meva vida, igual com es pot reconstruir l’esquelet complet d’un animal prehistòric a partir d’un sol os. Es tracta de la interdependència simbòlica de tot el vivent.

Es tracta, penso, de viure la unitat essencial i de no estar dividit, com sovint ho solem estar, els humans que no hem arribat a aquest grau de perfecció o de maduresa humana. Aquesta unitat de pensament reflectida en la diversitat d’expressió de la qual ens parla Panikkar només es pot fer realitat en el context personal d’un nivell alt de consciència. 

Una sola paraula, “el logos” expressa tot l’univers. Cada paraula meva hauria de ser, de la mateix manera, un símbol de tota la meva vida. Les vinculacions d’aquest símbol són de tipus vital. És a dir, un símbol que és fruit de la vida, de l’experiència, no merament de l’estudi.

Escriure és per a mi vida intel·lectual, que vol dir també existència espiritual. La culminació de la vida és, per a mi, la participació en la vida de l’univers, prendre part en la simfonia còsmica i divina a què també som convidats els mortals.

No es tracta només de viure, sinó també de permetre a la vida, al do de la vida que ens és donat. De sostenir-se i d’aprofundir-se. Per això, escriure és per a mi un acte religiós. Per “religió” entenc aquella activitat mitjançant la qual els homes alliberem l’univers, el deslliurem, en participem, l’embellim i el perfeccionem. Ho fem en tant que alliberem, deslliurem o perfeccionem el microcosmos que som nosaltres mateixos –alguns dirien “divinitzem”.

Veiem que aquí es considera la religió com una actitud que s’expressa a través d’uns actes humans i espirituals.

Veiem una actitud semblant en les paraules que segueixen de Teilhard de Chardin en les quals parla de descobrir la força espiritual de la Matèria. Escoltem-lo:

Pel fet de la nostra inserció en l’Univers, cadascú de nosaltres està col·locat en un punt particular de la Matèria determinat alhora per l’instant present del Món, el lloc humà del nostre naixement i la pròpia vocació individual.

I a partir d’aquest punt, en situació i elevació diversa, la tasca assignada a la nostra vida consisteix a pujar cap a la llum, flanquejant, per a arribar a Déu, una sèrie donada de criatures, que no són pas precisament obstacles, sinó punt de suport a depassar, intermediaris a utilitzar, aliments a prendre, saba que cal depurar, elements que ens hem d’associar i ens hem d’emportat darrere nostre.

Cap ànima no s’uneix amb Déu sense haver recorregut, al llarg de l’itinerari de la Matèria, un trajecte determinat... No hi ha ningú que visqui tal com Déu el desitja si no arriba a determinades possessions i a determinades conquestes.

Sapiguem orientar el nostre ésser dintre el flux de les coses. I aleshores, en comptes de la pesantor que ens aboca cap a l’abisme de l’egoisme, sentirem que es desprèn de les criatures una “virtualitat” que, seguint un procés, ens dilatarà, ens arravatarà de les nostres petiteses, ens empenyerà imperiosament vers un eixamplament de perspectives, vers la mateixa renúncia de la joia assaborida, vers el gust per les belleses cada vegada més espirituals. 

Immersió i emersió, participació en les coses i sublimació, possessió i renúncia, travessia i arrossegament, vet aquí el doble i únic moviment que és capaç de respondre, si volem salvar-la, a les provocacions de la Matèria.

Matèria encisadora i forta, Matèria que acarones i virilitzes, Matèria que enriqueixes i destrosses –jo que confio en les celestials influències que han perfumat i purificat les teves aigües, m’abandono als teus braços poderosos. Arrossega’m amb el teu encís. Alimenta’m amb la teva saba. Endureix-me  amb la teva resistència. Allibera’m amb les teves embranzides. I, en fi, per tota tu mateixa, divinitza’m.   

Seguim ara amb les reflexions personals de Panikkar: L’escriure em permet d’aprofundir el misteri de la realitat i m’obliga a fer-ho. Això demana pensament, contemplació, però al mateix temps hi he d’aportar la forma, la figura, la bellesa, l’expressió, la revelació.

Escriure implica pensar, però també forjar pensaments, polir-los, guarnir-los... donar-los força i moviment. És un procés d’encarnació de “la paraula, que esdevé carn”.

Per al creient es tracta de realitzar allò a què estic cridat, la vocació que em porta a la plenitud de la meva existència.

L’autèntic pensament no segueix els camins, sinó que els fa.

Al cim de la muntanya del Carmel sant Joan de la Creu diu: per aquí no hi ha camí...   i Pau diu: L’home que es deixa guiar per l’Esperit pot jutjar-ho tot, mentre que a ell no el jutja ningú. 1C 2,15.l

El pensament sobre el món no és fruit d’una doctrina, sinó d’una vivència, de com el cosmos em parla a mi. 

Els meus oients, el meu públic, aquell per a qui escric és el mateix que aquell per a qui visc: la humanitat en general... He definit la persona com un nus en la xarxa de les relacions. La xarxa arriba fins als extrems més llunyans del món. I qui pugui prendre part en l’extensió global de la xarxa depèn de la densitat (saviesa) del nus.  

 

15

EL LLENGUATGE

Contemplades les coses des de la dimensió espiritual: des del “tercer ull”, les paraules no són expressió d’un “concepte” doctrinal o d’un sistema de pensament, sinó que són expressió del propi “si mateix”, és a dir: de la personalitat de qui les diu.

 

Parlem de “concepte” quan el mot fa referència a la doctrina d’un sistema o a la forma doctrinal a través de la qual una institució o una acadèmia, proposa els seus principis doctrinals. Parlem de “paraula” quan el mot que s’empra és una expressió vital de la persona que parla, ja que, segons la nostra cultura cristiana, l’Home és definit com a Paraula. Així diu l’Escriptura: Al principi existia el qui és la Paraula.., i el qui és la Paraula s’ha fet home.  Jo 1,1-14.

En aquest mateix sentit espiritual hem d’entendre també el terme “filosofia”. Panikkar encapçala un capítol del seu llibre sobre “la saviesa” amb les següents paraules autobiogràfiques: La filosofia com a estil de vida. Així, doncs, entenem aquí la filosofia no com una disciplina acadèmica, sinó com una actitud personal.

El llenguatge ens marca; incideix d’una manera sovint inconscient en la nostra manera de pensar, d’actuar i de relacionar-nos amb els altres. Sovint som esclaus del significat que donem al llenguatge que fem servir, perquè la voluntat s’adhereix a allò que li presenta l’enteniment i, en aquest sentit, pot succeir allò que deia Pau als seus deixebles. Els deia: la lletra mata, és l’esperit el qui dóna vida. Sovint la interpretació que fem de la lectura espiritual és lluny de la realitat objectiva i subjectiva del qui escriu, i això passa per incapacitat o per interessos emmascarats. En definitiva, per falta de maduresa personal.  

El significat dels mots –d’un text- depèn en cada cas del context a partir del qual es parla o s’escriu.

Nosaltres en el context d’aquests escrits considerem la persona com a paraula, és a dir: com a imatge de Déu. És des d’aquesta perspectiva que Panikkar ens diu d’ell mateix quan adopta la filosofia com a estil de vida: No escric sobre mi mateix, sinó que m’escric jo mateix. No puc escriure sobre mi mateix... sóc massa conscient que, si ho provava, el jo de què escriuria no fóra el que jo sóc, ja que sóc un subjecte i no pas un objecte... i tanmateix escric. No escric sobre mi mateix, sinó que m’escric jo mateix. Tot el que jo escric és, almenys, una part del meu jo. Tot és de naturalesa autobiogràfica. Només poso per escrit pensaments que jo mateix ja he pensat com a paraules. Jo mateix sóc allò de què escric i escric com un que parla.

Estic particularment atent a deixar parlar la “paraula”, a permetre a la llengua mateixa que es desplegui. El jo, que “també” viu en la llengua (i que és diferent de l’ego), parla i es revela a “ell mateix”, en tant que diu allò que “té” per dir. Per això el jo no s’expressa completament, i el procés de l’esdevenir llenguatge tampoc no és automàtic, sinó que el jo té necessitat de mi com d’un mitjancer necessari.

Sóc un element actiu d’aquesta revelació, i moltes coses depenen de la meva transparència, a més de la meva atenció i d’altres factors.

Aquestes últimes paraules m’animen a recordar algunes de les reflexions suggeridores de sant Agustí sobre la memòria. Són aquestes: Depassant la força de la meva natura... arribo als dominis i als amplis palaus de la memòria, on hi ha els tresors de les innombrables imatges aportades per les percepcions polimorfes dels sentits. Allí són guardades igualment totes les representacions que formen, augmentant, disminuint o modificant comsevulla allò que els nostres sentits han captat...

És allí que es conserven, acondiciades per gèneres, totes les impressions que s’hi introduïren, cadascuna per la seva pròpia entrada, com la llum i tots els colors i les formes corporals pels ulls, per les orelles totes les varietats des sons... 

Tot això passa dins de mi mateix, en l’ingent palau de la meva memòria. És allí, en efecte, que tinc a l’abast el cel i la terra i el mar i totes les impressions que n’he pogut rebre... És allí que em trobo també a mi mateix, que em torno a recordar de mi mateix, de les coses que he fet, del temps i del lloc en què les he fetes i de la sensació que provava en fer-les.

Gran és aquesta puixança de la memòria, ben gran, Déu meu, i ample i infinit el seu penetral. Qui ha pervingut mai al seu fons? I és, així i tot, una puixança del meu esperit, i pertany a la meva natura, però jo mateix no puc copsar íntegrament allò que sóc.

És que l’esperit, doncs, per a contenir-se ell mateix, és massa estret? I, aleshores, on rau allò que no pot contenir d’ell mateix? Potser és fora d’ell, i no en ell? Com és, doncs, que no ho conté? Aquesta pregunta fa néixer en mi una gran admiració, i em sento agafat per l’espaordiment. 

Així i tot, quan sento dir que hi ha tres gèneres de qüestions, és a dir, si una cosa existeix, quina n’és l’essència, quina n’és la qualitat, retinc ben bé la imatge dels sons que integren aquests mots i sé que aquests sons han travessat l’aire amb un brogit i que ja no existeixen. Però les coses mateixes, significades per aquests sons, no les he ateses per cap sentit corporal i no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit, i he tancat, nogensmenys, en la meva memòria, no pas llur imatges, sinó les coses mateixes.

D’on han entrar en mi, que m’ho diguin elles, si poden. Perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren...

D’on i per on penetraren, doncs, aquestes coses en la meva memòria? No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit, i les vaig aprovar com a veres, i les hi vaig confiar com en dipòsit, d’on les pogués treure quan volgués.

Hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués, però no eren encara en la meva memòria...

Aquest petit resum de les reflexions de sant Agustí sobre la memòria ens mostra com és d’inabastable el fons del fons de la nostra naturalesa humana. Només ens coneixem una mica i hauríem de ser més humils a l’hora de fer judicis de tot allò que ens envolta i de nosaltres mateixos.

 

14

LA TERCERA DIMENSIÓ

Seguint el pensament de Panikkar, parlem des de “la tercera dimensió”, és a dir: a partit dels paràmetres propis de la dimensió espiritual de l’ésser humà.

En l’ésser humà hi contemplem tres dimensions: la sensorial, la intel·lectual i l’espiritual.

L’ésser humà conscient i madur té en compte les tres dimensions en la seva manera de pensar i d’actuar, però viu i, en conseqüència, valora les coses i els esdeveniments de la vida d’acord i des d’un dels tres nivells. No podem estar, al mateix temps, a dalt i a baix de la muntanya...

 

Repetim: “les paraules” adquireixen un significat concret i determinat d’acord amb la dimensió humana des de la qual han estat dites o escrites.

Aquí hem de recordar una vegada més el problema del llenguatge. Més que la diferència d’idiomes i gramàtiques, allò que causa les divisions entre els pobles i cultures és el significat que donem a les paraules. Per altra banda hom mateix pot quedar estancat en una etapa del camí de la llum si interpreta i entén de manera absoluta les paraules pròpies de la seva cultura.

La voluntat s’adhereix a la veritat que li presenta la ment. Això genera una actitud que, en termes no acadèmics, es pot anomenar: fe.

... per aprofundir en aquest aspecte del llenguatge a partir de la naturalesa, les reflexions del filòsof Emerson ens poden ser de gran utilitat... I per introduir-les recordem les paraules de R. Panikkar sobre el tema de la naturalesa: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Escoltem ara, doncs, Emerson:

El llenguatge és el tercer ús que la naturalesa posa a disposició de l’home.

La naturalesa és el vehicle del pensament i ho és en grau simple, doble i triple.

1. Les paraules són signes de les realitats naturals.

2. Les realitats naturals particulars són símbols de realitats espirituals particulars.

3. La naturalesa és el símbol de l’esperit.

El sentit de la creació exterior és el d’oferir-nos un llenguatge per a les entitats i els canvis de la creació interior... si es busca la seva arrel es descobrirà que cada paraula emprada per expressar un fet moral o intel·lectual ha estat presa d’algun fenomen natural. Correcte significa recte; equivocat significa recargolat. Esperit significa originalment vent... Parlem del cor per expressar l’emoció, del cap per designar el pensament...

Hem de veure en la naturalesa també el sentit espiritual de les paraules...

Tot fet natural és símbol d’algun fet espiritual. Tot aspecte de la naturalesa correspon a algun estat mental, i aquest estat mental només es pot descriure per mitjà de l’aspecte natural com la seva representació. L’home enfurismat és un lleó; l’astut, una guineu; l’home ferm és una roca, i el savi, una torxa. L’anyell és innocència; la serp, el rancor sibil·lí; les flors expressen per a nosaltres els afectes delicats. Llum i obscuritat són la nostra expressió familiar pel coneixement i la ignorància; i la calor per l’amor...

L’home és conscient d’una ànima universal en l’interior o per darrere de la seva vida individual i allà, com en el firmament, sorgeixen i brillen la naturalesa de la Justícia, la Veritat, l’Amor i la Llibertat.

El cel blau en el qual està envoltada la terra de cadascú, el firmament amb la seva calma perpetua i la seva plenitud d’orbes eterns, és el model de la raó.

Oh, de quina manera ha afectat la llavor d’una planta la naturalesa de l’home per mitjà de l’analogia! Aquest petit fruit s’ha utilitzat en tota mena de discursos, fins arribar a la veu de Pau que compara la llavor amb el cos humà: “Se sembra un cos natural, ressuscita un cos espiritual”.

A mesura que ens remuntem en la història, el llenguatge es va fent més pictòric... i tots els fets espirituals es representen per símbols naturals. Es descobreix que uns mateixos símbols constitueixen els elements originals de totes les llengües. 

La capacitat d’un home per vincular el seu pensament amb el símbol apropiat, i expressar-lo, depèn de la senzillesa del seu caràcter, és a dir, del seu amor a la veritat i del seu desig de comunicar-la sense minvament.    

Les lleis de la naturalesa moral responen a les de la matèria de la mateixa manera com respon un rostre a la seva imatge reflectida en l’espill. “El món visible i la relació de les seves parts entre sí és el quadrant en el que es plasma l’invisible”.

De la mateixa manera, les sentències memorables de la història i els proverbis dels pobles consisteixen habitualment en un fet natural pres com a imatge o paràbola d’una veritat moral. Així, per exemple, “val més un pardal a la mà que una perdiu en l’aire”; “al cant del gall”; “de tal buc, tal eixam”; “l’última gota que fa vessar el vas”; “arbre a terra, tothom li fa guerra”...

Aquesta relació entre la ment i la matèria no és el caprici de cap poeta, sinó que està en la voluntat de Déu, i per això pot ser coneguda lliurement per tots els homes.

Sembla ser una necessitat de l’esperit el fet de manifestar-se en formes materials; i dia i nit, riu i turmenta, colom i serpent... preexisteixen com Idees necessàries en la ment de Déu, i són el que són en virtut d’afectes precedents en el món de l’esperit. Tot fet és la culminació o emissió última de l’esperit.    

Cada escriptura ha de ser interpretada amb el mateix esperit amb el qual va ser escrita.

Una vida en harmonia amb la naturalesa, l’amor a la veritat i la virtut, purificarà els ulls perquè puguin comprendre un text espiritual.

Gradualment, podem conèixer el sentit primitiu dels objectes permanents de la naturalesa, de manera que el món es transformi per a nosaltres en un llibre obert, i en cada forma se’ns mostri un signe de la seva vida oculta i de la seva causa final...