CONCEPTES I PARAULES

Ja hem parlat d’aquest tema... En realitat el que ens interessa és tenir idees clares sobre el coneixement espiritual; aquell coneixement que no és fruit de l’estudi, sinó de la puresa de cor. La religió –la veritable religió- no es pot entendre sense aquest coneixement espiritual que sorgeix de la virtut i d’un alt nivell de consciència i és propi del cor, més que del cap. Recordem la dita de Pascal: El cor té raons que la raó desconeix...  

 

Panikkar volent posar les coses al seu lloc, va dir: El món d’Occident... quasi ha identificat la paraula amb el seu concepte... s’ha arribat a considerar la paraula com l’expressió d’un concepte i no d’una realitat... s’ha oblidat la diferència fonamental entre concepte i paraula.  Vegem la diferència: El “concepte” és propi del llenguatge doctrinal, acadèmic... és l’expressió d’una teoria. “La paraula”, en canvi, és una manifestació de l’essència de la vida humana, d’un aspecte de la Realitat.

 

En la mesura en que hom és fidel a si mateix creix en empatia amb aquesta Realitat de la qual nosaltres en som part. I qui tingui orelles que escolti, deia Jesús. Mt 13,9.  No tothom té aquesta oïda espiritual. Aquesta s’obté a costa d’escoltar amb un cor net; a costa de no posar obstacles a l’acció de Déu en nosaltres. I com deia el Mestre Eckhart: en aquest món de l’esperit no es tracta de fer, sinó de deixar fer. Es tracta de no impedir el creixement de la vida de l’esperit a fi que pugui arribar a la mesura que Déu ha disposat per a cadascú.    

 

Hom ha de saber escoltar i parar l’orella a la veu que ens ve del fons de la consciència...  D’aquest fons en parla sant Agustí amb la seva habitual profunditat. Escoltem-lo: Aquestes coses, significades pels sons (paraules), no les he vistes enlloc més que dins el meu esperit... d’on han entrat en mi, que m’ho diguin elles, si poden; perquè jo recorro totes les portes de la meva carn i no trobo per quina d’elles entraren.

 

D’on i per on penetraren aquestes coses en la meva memòria? (Hem de recordar i ho diu  Bergson, que en aquest context espiritual memòria i consciència són sinònims) No sé pas com; perquè, quan les vaig aprendre, no fou per haver donat crèdit a l’esperit d’altri, sinó que les vaig reconèixer en el meu propi esperit... hi eren, doncs, fins i tot abans que les aprengués... i quan em van ésser explicades, les vaig reconèixer i vaig afirmar: “Ben cert, això és veritat”.  Per tant, la “Veritat” no està en el llibres. Els llibres ens poden ajudar, però la Veritat està dins nostre, amagada, esperant ser descoberta. És el “Déu amagat” de qui ens parla l’Escriptura:

 

Abans que aprengués la Veritat ja era a la meva memòria, diu Agustí, però tan allunyades i sebollides, en les profunditats més recòndites, que, si no haguessin estat exhumades per un mestre, mai potser jo no hauria pogut pensar-hi.     

 

Les possibilitats de vida són dins nostre. Cal desenvolupar-les i ser-ne conscients. Hem de reconèixer que passem mitja vida adormits com a éssers humans complerts. Per això sant Pau ens diu: ja és hora de desvetllar-nos Rom 13,11. I també: Desvetlla’t, tu que dorms, aixeca’t d’entre els morts, i el Crist t’il·luminarà. Ef. 5,14.