( 1 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS

I la veritat us farà lliures. Aquestes paraules de Jesús marquen el camí que porta a la vida, perquè sense veritat no hi ha llibertat i sense llibertat no hi ha Home Nou.

Però, el fragment complet que defineix i dóna sentit a la vida del creient (que després s’ha anomenat cristià) el trobem en l’Evangeli de Joan (Jo 8,32). En aquests versets hi podem veure quatre conceptes essencials que defineixen l’home nou. Són: Fe, Acceptació, Veritat i Llibertat. La frase completa de l’Evangelista és la següent: Jesús digué als que havien cregut: Si us manteniu ferms en la meva paraula, realment sereu deixebles meus; coneixereu la veritat , i la veritat us farà lliures.   

Aquestes paraules estan escrites des del tercer nivell de consciència. I, per tant, és des d’aquell lloc de la fe que han de ser llegides, ja que el fet de llegir o interpretar les paraules espirituals amb categories racionals o legals implica una tergiversació i manipulació del llenguatge i, de retruc, una ofensa al Crist de qui rebem aquelles paraules.

Recalquem això perquè entenem que el fet de parlar amb categories espirituals no solament és una opció, sinó també una capacitat. Seria bo que féssim un acte d’humilitat i ens preguntéssim si tal vegada no estem inclosos en aquells dels qual Isaïes va dir: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu......                                                                              

Aquesta capacitat per entendre la Paraula ens ve del cor. Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Puresa de cor que és sinònim de sinceritat existencial, de fidelitat a si mateix, de ser home sense engany.

Tanmateix, no tenim més remei que balbucejar unes paraules comentant el text esmentat. Per començar hem de parlar de la fe, ja que Jesús va dirigir les seves paraules als qui havien cregut. I és que sense fe no és possible comprendre la vida de l’esperit. Crec per poder entendre, deia sant Anselm.

I per saber què vol dir creure, sobretot per als qui hem viscut i crescut en un context religiós, el primer que hem de fer és distingir la fe de la creença. Sovint no tenim un concepte clar del que significa creure i quina cosa volem dir quan esmentem la paraula “fe”.

La fe forma part de la naturalesa humana que ens ha estat donada: La fe és un constituent existencial de l’home. Tot home, pel fet de ser home, té fe; de la mateixa manera que tot home, pel fet de ser-ho, té us de raó i sentits. Se’n pot ser més o menys conscient; se’n pot saber donar raó o no, però és quelcom que hem rebut. I per tant, expressions com tenir o no tenir fe no són les més adequades en aquest nivell de consciència. La fe no es pot perdre. Es perden les creences. Panikkar.

També es diu que la fe és una opció. I és veritat. Però la veritable opció comença per ser acceptació. La fe és opció a favor de la vida, que vol dir, a favor de la veritat i de l’amor. Déu és Amor, Déu és Veritat. Però, aquest dur a terme l’opció és do de Déu: Què tens que no hagis rebut?  Déu obra en nosaltres tant el voler com el fer.  És cert que sóc jo qui opto, el qui decideixo fer o deixar de fer. Però, aquesta capacitat per decidir no he estat jo qui l’he creada. L’he rebuda. La trobo dintre meu. Des d’un principi està a la meva disposició.

Per tant, el primer acte conscient que haig de fer en la meva vida espiritual és l’acte d’acceptar, d’una manera positiva, l’existència amb totes les seves possibilitats il·limitades de creixement. És un acte d’obediència. Obediència no a una llei feta pels homes, sinó a l’energia vital que em dóna vida i pel qui accepta creure, és a dir, pel  qui accepta la fe com la capacitat d’obertura a alguna cosa més,  és obediència a la Voluntat de Déu. Per l’obediència... tots seran fets justos.  

I si és cert que un pot fer l’opció de creure en Déu o de no creure-hi, això és una facultat que tenim, però, aquesta facultat encara no és llibertat. La llibertat és acceptació de la Realitat, és fruit de la veritat: La veritat us farà lliures. Només la veritat ens pot fer lliures. Només sóc lliure si opto, és a dir, si faig descansar el meu esperit en el misteri que està més enllà de la meva comprensió i que puc simbolitzar amb el nom de Déu. Déu entès no com un concepte, sinó com un símbol. Panikkar. Si opto només per allò que jo comprenc, em faig esclau de la meva comprensió.   

La fe és una opció, entesa com un acte que exerceixo lliurement. No és fruit d’una reflexió. En tot cas la reflexió pot ajudar a enfortir la fe: Crec per poder entendre i miro d’entendre per creure, deia sant Agustí. La fe és do de Déu. I a partir d’aquest do que resideix en el més íntim de la nostra intimitat cal estar atent, ja que la fe ve d’escoltar la paraula.      

Creure és optar a favor de la vida, és a dir, a favor del bé, de l’amistat. La frase de Hans Urs Von Balthasar: Només l’amor és digne de fe, es pot invertir dient Només la fe pot fer possible el misteri de l’amor. Creure és tenir el coratge d’existir.

La fe que és acceptació és la primera baula de la cadena que ens porta a l’última que és la llibertat, és a dir: a la salvació. Si guardeu les meves paraules sereu de debò deixebles meus. És a dir, sereu l’home nou, hereu de vida eterna. Aquesta disposició implica l’acceptació de si mateix, no solament quant a la dimensió física i mental, sinó l’acceptació de totes les possibilitats de creixement que Déu ha dipositat en el nostre cor. 

 

La disposició incondicional a favor del bé obre les portes a la veritat: ...coneixereu la veritat... La “veritat” és una paraula que forma part fonamental de l’argot propi del món religiós de la nostra cultura, però que ha tingut poca incidència en la praxi de la vida cristiana en el món occidental, malgrat que és l’objectiu principal i bàsic de la vida que anomenem cristiana, perquè, en definitiva es tracta de fer la veritat en l’amor. El mateix Jesús es va presentar com aquell que ha vingut a aquest món a donar testimoni de la veritat. Gandhi donava més valor a la veritat que a l’amor. En general l’Orient ha apreciat més el valor espiritual de la veritat.

La Veritat és paradoxal. És el gran Misteri, i al mateix temps, és la força: l’alè de l’esperit, l’energia vital que d’una manera amagada però real, ens fa moure com el principi i la fi de les nostres accions. La vida era la llum dels homes. Un poble que vivia en les tenebres ha vist una gran Llum.

Fer la veritat vol dir que les nostres vides no són fantasia o desig fatu, sinó la pura realitat. La veritat és la realitat de les coses. Balmes.

Què és la Veritat? Va preguntar Pilat. No va obtenir resposta. És que no n’hi ha de resposta. Malgrat això, tots, d’una manera o altra anem darrere de la veritat. Som cercadors eterns de la veritat, perquè per més que caminem darrere seu, mai no acabarem de copsar-la del tot.

Per això tots aquells sistemes que pretenen posseir la veritat i lligar-la ben lligada a base de conceptes doctrinals o d‘ideologies polítiques, a més de fer el ridícul, no saben el que diuen. La veritat s’escapa d’aquell qui la vol posseir. La Veritat és objecte de fe. Això vol dir que està més enllà dels límits on pot arribar la raó, perquè la fe és posar confiança en allò que no veiem. No obstant això, quelcom ens arriba de la veritat. Nosaltres mateixos i el món que ens envolta som esclats de la veritat. Passa però, que no ens acceptem. L’acceptació de si mateix (Guardini) no solament en la forma física i intel·lectual, sinó en la seva dimensió transcendent, acceptació que comporta la fidelitat a allò que estem destinats a ser, a l’home nou, és la pau. 

La veritat no pot prescindir del cor. La doctrina en té prou amb el cap, però no la veritat. El cor té raons que la raó no és capaç d’entendre. Pascal. Aquest és el motiu que sovint quedi al marge de la nostra consideració la relació entre el contingut i les formes; entre l’ésser i la seva expressió. Perquè en la relació està la vida i la vida es viu no solament amb el cap, sinó amb el cor, amb els sentits amb tota la persona. I no oblidem que persona és relació.

La història ens mostra que, globalment considerada, s’ha menystingut la veritat de la religió, és a dir, la veritat entre fe: entre el contingut essencial i les seves formes d’expressió: les creences. En aquest context, veritat és sinònim de coherència, d’holisme, de fidelitat als orígens, d’unitat en la diversitat, de sinceritat existencial, de rectitud d’intenció... És a dir, d’aquelles coses que toquen al nucli essencial de la vida. Allà on es cou l’autenticitat de l’existència. Hi ha moltes existències buides de contingut. Són les que pertanyen a l’home vell. Cal néixer de nou si volem trobar-nos amb la veritat i gaudir de llibertat.   

( 2 ) – AXIOLOGIA FONAMENTAL

      Entorn de la Paraula

Estem reflexionant des d’un context espiritual i simbòlic, no purament científic o gramatical. I en aquest context, la paraula és més que un fonema o una grafia. És més que un terme gramatical. Quan parlem de la paraula, parlem de l’home, perquè El qui és la Paraula s’ha fet Home. I en contemplar l’Home com la Paraula estem contemplant la seva vessant divina. L’Home forma part de la Trinitat cosmoteàndrica que és Déu, Home, Cosmos. Panikkar.

Podríem dir que l’essència de l’home és ser expressió. Si es diu que home és un ésser donada, Guardini, Jaspers, vol dir que la seva naturalesa és expressió d’aquell qui l’ha donat. En definitiva: És paraula. I el seu destí consisteix en ser fidel a aquell qui l’ha creat a semblança seva. Si no és fidel deixa de ser paraula, deixa de ser veritat i es converteix en mentida, en aparença de realitat. Així, doncs, l’home és expressió i s’expressa a través d’una cultura. I dins d’aquesta cultura manifesta la seva vessant religiosa.

La paraula autèntica és manifestació de la veritat i la veritat forma part de la naturalesa divina: Déu és Llum, i per tant, de la naturalesa humana ja que som creats a imatge de Déu. Per això, hem d’anar molt amb compte amb les paraules que diem perquè està en joc la veritat i, per tant, la nostra pròpia naturalesa humana i la nostra salvació. Si som conscients d’aquesta realitat no trobarem exagerades les paraules de Jesús quan diu: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici. 

En començar aquestes reflexions, i encara que ens hàgim de repetir en el que diem, recordem que és de fonamental importància no confondre la veritat amb la doctrina.  No podem confondre el fonament de l’edifici espiritual posat per Déu, amb l’edifici construït pels homes. Aquí val la pena transcriure les paraules de la primera carta als corintis: Que cadascú miri bé com construeix! De fonament ningú no en pot posar cap altre fora del que està posat, que és Jesucrist. Sobre aquest fonament es pot construir amb or, amb plata, amb pedres precioses, o bé amb fusta, amb herba seca o amb palla, i ja es veurà què val l’obra de cadascú: el dia del judici la posarà en evidència...

Aquestes reflexions, i moltes altres de semblants, se les ha de fer cada creient i també cada comunitat i cada església. A vegades sembla talment, per la manera de comportar-se, que les grans institucions estiguin exemptes, per gràcia de Déu, d’aquest judici. Una presumpció  que és bastant il·lusòria i ridícula . 

 

Tinguem present, també, que la nostra ment està condicionada per les idees o conceptes que hem rebut del passat i de la nostra tradició i que, sovint, ens impedeixen descobrir la veritat eterna amagada en el fon del cor. Actuem d’acord amb les idees que tenim i degut a això, sovint escrivim amb renglons torçats. Ara bé, no obstant això, i d’una manera misteriosa però real, aquella veritat eterna és la força espiritual que ens impulsa a seguir caminant cap al cim del nostre destí etern.  

La paraula s’ha fet home des de sempre. Es manifesta en el temps, però és de sempre que s’ha fet home. Les paraules de la Revelació parlen de coses espirituals expressades amb categories espirituals. I per tant amb categories d’eternitat. La fe ens invita a viure l’etern present de la vida divina que portem dins. La Revelació no és cosa del passat, ni s’ha de donar per acabada, ni s’acabarà mai: El qui és la Paraula està amb nosaltres tots els dies fins a la fi del món. Cada dia és una nova revelació. Ens passa, però, com als fariseus que no sabem descobrir els signes dels temps.  

                                                                           

La fe descansa en el misteri. No en el concepte doctrinal, ni en el ritus, ni en la llei perquè la fe és conèixer realitats que no veiem i que no poden ser apreheses per cap concepte. El lloc on podem trobar Déu és el silenci. I només la fe ens permet descansar en el silenci. Per això el Mestre Eckhart diu a aquell que es creu saber coses de Déu: Què estàs xerrant sobre Déu? Qualsevol cosa que tu diguis de Déu és falsa. El qui actua segon la llei es creu segur perquè ha complert amb totes les normes establertes. El qui actua segons la fe sap que l’última paraula de tot el que fa i pensa la té Déu. El creient té intenció de viure i de fer comunitat i, per tant, d’estar en la presència del Crist, però és conscient que això només ho sap Déu. Aquesta és la diferència entre viure de la llei o viure de la fe. El qui viu del compliment de la llei posa la confiança en la llei que no salva, el qui viu de la fe posa la confiança en Déu. I aquest se salvarà.

Estem acostumats a veure i a judicar les coses per les seves aparences o pel que sempre se’ns ha dit, no per la seva realitat essencial. Confonem la perla fina amb les peces de bijuteria. Preferim la brillantor del que és artificial, a la naturalesa nua del que és autèntic. La brillantor amaga i dissimula l’engany de les aparences. L’excessiva erudició i brillantor de certes doctrines amaga la buidor del seu contingut espiritual. Heidegger. I a l’hora de fer un judici sobre les coses que atenyen a la religió, sovint colem el mosquit i ens empassem el camell. Mateu.

Cada paraula evoca un aspecte de la realitat. Una mateixa paraula ens diu més d’una cosa. Depèn del context. Per això, quan es presenta un text, cal tenir present el context, el pretext i l’ordit. Panikkar. És relativament fàcil dir paraules boniques i essencials. No és tan fàcil viure (ser) paraules essencials i expressar-les en el seu context adequat i amb formes coherents i des d’un nivell superior de consciència. I les paraules que no són ressonància del qui les diu, són com la palla que s’emporta el vent. 

La veritat ha esdevingut la gran absent en el transcurs de la nostra història occidental. Se’ns ha predicat i ens hem esforçat en ser exemple de bones obres, però la veritat de la qual Crist ha vingut a donar testimoni  ha esdevingut la gran desconeguda. Ens referim a la veritat existencial. I del que es tracta és de fer la veritat en l’amor. Efesis

No ens hem desempallegat del paternalisme o de la ideologia amb les quals hem tenyit les nostres obres. Hem fet prevaldre la llei per damunt de la virtut, malgrat que contra la virtut no hi ha llei. La virtut està per damunt de la llei com diu sant Pau després d’enumerar unes quantes virtuts, que anomena fruits de l’Esperit Sant, diu: Contra aquestes coses no hi ha llei. La virtut és una manera de ser paraula. Déu és amor. I si Déu és amor, l’home serà amor, quan les seves relacions amb els altres siguin paraula de Déu, és a dir, siguin fetes d’acord amb la Voluntat del Pare del cel.

NADAL

En començar la reflexió sobre el significat de la festa de Nadal em ve a la memòria aquella cançó que diu: No busqueu Déu en les estrelles, ni el busqueu en els plecs de la mà. Molt a prop el tens, un xic amagat, ell t’espera en el teu germà.

Ara bé, la lletra de la cançó no és cap novetat. És l’Evangeli qui ens parla de Déu enmig dels homes. Hi ho fa de tal manera que es pot dir que aquest és el missatge nuclear de la fe cristiana. Els Mags d’Orient en són testimonis. Ells van trobar Déu, no en un palau, no en una església, no a les estrelles... Els Mags van veure Déu en aquell nen petit de família humil...  

Els fets i les paraules del Nou testament ens parlen d’aquest missatge. L’Evangeli ens diu taxativament: Déu s’ha fet Home. I amb això està dit tot. Totes les altres paraules i tots els altres fets de l’Evangeli són comentari. I Déu s’ha fet Home, no solament en Jesús de Natzaret sinó en tots els homes. Tots els homes som temple de Déu. I per tant, és en l’home on hem de buscar Déu.

Cada nen que neix és una nova presència de Déu. Heus aquí la fe cristiana i el missatge de Nadal. Però, han passat vint segles d’història i sembla que no n’estem gaire convençuts. La llarga història del cristianisme dóna testimoni del poc convenciment i comprensió d’aquesta realitat espiritual. No ens referim ara a la societat de consum que és el que se sol esmentar com allò que és contrari a l’esperit de Nadal, sinó a la nostra manera de pensar el fet religiós i a les nostres actituds anomenades cristianes. Quantes guerres, creuades, excomunicacions, colonialisme religiós, cismes grans i petits en el si de la comunitat que en diem església per motius doctrinals i culturals, per no esmentar altres interessos emmascarats, donen peu perquè ens preguntem si en realitat hem entès bé el missatge, com a mínim de semblant manera a com ho va entendre aquella gent que escoltava els apòstols en el dia de la Pentecosta. Aquella gent que, segons Lluc, venia de tot arreu, ja que hi havia pars, medes, elamites, jueus o prosèlits, cretencs o àrabs... entenien com si fos la pròpia llengua, el missatge dels apòstols... És a dir, entenien bé el missatge i se’l feien seu, tot i essent forasters, perquè si bé les cultures eren diferents, com a homes, eren iguals. I ells entenien que el missatge anava dirigit a l’home, no a unes estructures religioses determinades ni a una cultura concreta, i que l’home és el punt de referència adequat per trobar Déu i la salvació, sigui quina sigui la cultura de la qual formi part.

Al cap de més de dos mil anys constatem que la superficialitat ens ha atrapat i ens hem deixat portar per la rutina de les formes externes que ens impedeix veure el contingut essencial de la fe. I si bé hem deixat moltes desviacions traumàtiques del passat d’inquisicions i de normes més pròpies d’aquest món que de l’Evangeli, malgrat això, encara les nostres celebracions religioses estan marcades més per la llei que pels valors humans. El representant de Déu no és el sacerdot com a sacerdot. El representant de Déu és l’home, perquè Déu s’ha fet Home. Déu no s’ha fet llei, ni sagrament, ni institució. Encara no és l’home el qui consagra el pa o el qui perdona els pecats, sinó el sacerdot, és a dir, el representant de la llei. El poble senzill del temps de Jesús ho va veure més clar. Quan veien les obres que feia Jesús es meravellaven i glorificaven Déu per haver donat tal poder als homes. Sembla que encara nosaltres no hem acabat d’entendre el missatge de Jesús ni el  significat del Nadal.

És veritat que els cristians fem obres socials de molta qualitat humana. Però, les nostres celebracions religioses estan marcades més per la legalitat que per la humanitat. La manera de fer les coses de la religió està marcada més per la llei i la norma que pels valors humans. A més: marquem distàncies entre grups religiosos de diferents tendències, perquè encara les nostres religions es distingeixen unes de les altres més per les doctrines que pels valors humans. Això és així malgrat les paraules categòriques i clares de sant Jaume i els profetes. Basta un exemple: La religió pura i agradable als ulls del Pare del cel és ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... 

La pregunta que ens hem de fer és: Hem entès el Nadal? Els cristians busquem Déu enmig dels homes de qualsevol cultura i religió? O el busquem en els nostres dogmes i ritus sagrats? No són les religions les que ens mostren Déu. No són les nostres teories i costums les que ens diuen on és Déu. Tot això, en tot cas, és allò de més a més. Allò que ens uneix en una sola fe i ens mostra on trobar Déu és l’home. I d’homes (homes i dones) n’hi ha a tot arreu i se’n troben en totes les cultures. Jesús no va crear una religió sectària. Va dir que ens estiméssim els uns als altres com Ell ens ha estimat, perquè en això coneixerà tothom que som deixebles seus. Aquest és el missatge de Nadal. La diversitat de cultures i de formes externes forma part del pla de Déu. I aquesta diversitat és condició per a la unitat de la fe i la base indispensable per poder complir amb el manament que ens fa cristians i que no és altre que el d’estimar-nos els uns als altres, perquè és aquí on podem trobar Déu.

D’ençà de Jesús, per dir-ho d’alguna manera, el Fill de l’Home és (havia de ser) el protagonista de la història.  Amb Jesús ha nascut una nova idea: la fe en l’home nou. És l’home el principi d’unitat dels cristians i de la religió. No les doctrines, ni els ritus, ni les lleis. És l’home, perquè Déu s’ha fet Home.

Avui, una vegada més, Déu ve i es fa home. Déu ha vingut i vindrà... però ve, perquè l’avui de l’Esperit és l’avui etern, no l’avui temporal. És l’avui etern en el temps. El Crist, el Fill de l’Home, l’Home Nou, és enmig nostre. Ell fou i serà, però és. Ja és abans que Abraham existís. El regne de Déu no ve per ací o per allà, perquè el regne de Déu és enmig nostre.  

La diferència de la proposta del N.T. comparada amb la de l’Antiga Aliança sacerdotal, és que d’ella en surt una religió basada en l’home i no en la llei. La Llei no és el punt de referència clau, sinó l’Home.

La unitat del poble creient no ve dels ritus ni de les doctrines, sinó que ens ve donada per Déu des d’un principi. Qui accepta (estima i respecta) l’home, el de prop i el de lluny, viu en la unitat. Tota altra cosa forma part de la diversitat. I la unitat en la diversitat és l’ordre. 

HOME I CULTURA

La cultura és la forma amb la qual l’home s’expressa en la societat. Els anomenats creients denominen religió a les formes amb què, dins de la seva cultura, expressen la seva fe. Ara bé, així com la fe s’ha de distingir de la creença, també hauríem de saber distingir la religió de les religions.

Dit d’una altra manera: Hi ha formes essencials i formes externes. Formes essencials són les virtuts en totes les seves manifestacions. Formes religioses externes són els sagraments, les lleis i les doctrines que regulen el comportament religiós dels qui pertanyen a la institució religiosa.  

Cada cultura té la seva manera d’entendre i d’expressar la religió. I així com hi ha l’home (Adam i Eva) també hi han molts individus: homes i dones que formen la història humana. De semblant manera hi ha la religió (virtut) i hi ha diverses religions amb els seus ritus i doctrines. Totes les religions tenen com a fi practicar la religió. Tots els homes i dones estan destinats a ser i a viure en plenitud l’home que porten amagat dins, perquè el qui és la Paraula s’ha fet home. Els actes humans practicats pel creient són el principal sagrament de la religió: La religió pura i sense taca als ulls de Déu Pare consisteix en això: ajudar els orfes i les viudes en les seves necessitats... També va dir Jesús: En això coneixerà tothom que sou deixebles meus, si us teniu amor els uns als altres. Els actes externs, com els sagraments i les lleis, es relacionen amb la cultura. La virtut es relaciona amb l’home. Això vol dir que l’home en qualsevol part del món pot practicar la religió. I, l’home religiós de veritat hauria de saber respectar els actes externs de la religió propis de la cultura on ell resideix. Vist en general, estem lluny encara de tenir aquest nivell de consciència. Encara les principals religions estan empeses per un esperit colonitzador. Encara els fidels de totes les religions no saben distingir (perquè ningú els ho ha ensenyat) entre el contingut i les formes de la religió. Aquesta ignorància porta a practicar una religió basada en la llei que no salva i a fer dels fidels esclaus de la llei.    

L’home sempre està més enllà de l’individu concret. L’home supera l’home, deia Pascal. Sempre podem donar un pas més en la veritat de les nostres vides i en la realitat de la nostra existència.

Generalment estem tenallats per les formes externes a través de les quals pretenem expressar-nos com a persones i com a creients. És la més gran esclavitud que podem patir. Malgrat tot, no podem deixar de manifestar-nos a través d’unes formes concretes.    

Només des de la llibertat que s’alimenta de la veritat, és a dir, de la sinceritat i de la fidelitat a allò que hi ha en el fons del nostre cor i que encara no hem arribat a descobrir del tot, podrem arribar a viure la realitat. Tot consisteix en estar madur deia Shakespeare. 

Cada creient és una nova revelació. Una religió en la qual ja està tot dit, només pot viure del record, no de la pròpia experiència. Aquesta religió no és aigua viva de vida eterna. A vegades sembla talment que no hi hagi  creients, sinó solament fidels a una doctrina. La fe només pot desenvolupar-se en el terreny de la llibertat personal.

A vegades els cristians tracten el Crist com el no ressuscitat, perquè l’esperen i el desitgen a través de categories materials com el pa i de propietats temporals i espacials, malgrat que el mateix Jesús va dir als seus deixebles: Convé que me’n vagi... com si digués: no hem retingueu per sempre de la manera com fins ara... Hem d’aprendre a viure l’eternitat en el temps. L’esperit es troba més enllà de les nostres categories temporals. La llibertat dels fills de Déu fa possible estar en el món sense ser del món, la qual cosa vol dir estimar el món amb llibertat. Qui no és lliure no sap estimar. Qui no és lliure és esclau de si mateix, de la religió i de la cultura de la qual forma part.

La veritat sempre és la mateixa. És la veritat eterna. La novetat rau en la manera d’expressar temporalment i cultural la mateixa veritat de sempre. El mateix Jesús que va dir: Abans (en la Llei antiga) es deia... ara jo us dic..., també va dir: No us penseu que he vingut a abolir la Llei o els Profetes; no he vingut a abolir, sinó a dur a terme. El Nou Testament o nou missatge és una nova percepció de la veritat eterna. Aquesta nova percepció és el pedaç de roba nou que cal inserir en un vestit renovat i d’acord amb el mateix teixit de l’esperit nou. Aquesta nova percepció obliga a canviar les formes, que són el vestit. La cuirassa pesada de les velles institucions no li va servir a David per a vèncer l’enemic Goliat... i tampoc ens pot servir a nosaltres. Aquesta nova percepció de la veritat mai no pot ser l’última. Si fos l’última voldria dir que hauríem esgotat la veritat. La veritat de Déu és inesgotable, va més enllà de la nostra comprensió. L’únic lloc en el qual podem descansar és en el silenci. El silenci és la matriu de la paraula. En les coses de Déu més val callar: Què estàs xerrant sobre Déu? emplaça el Mestre Eckhart, qualsevol cosa que diguis d’Ell és falsa.  

Una nova percepció de la veritat eterna expressada en un nou llenguatge i en un context diferent. Heus aquí allò que espera el món actual. Si parlem d’allò que va més enllà de la nostra comprensió hem de deixar la porta oberta que permeti donar pas a una nova expressió de la realitat i de la veritat. 

LECTURA DE LA PARAULA

Estem acostumats a llegir paraules i ens hem d’avesar a menjar paraules. Panikkar.

L’Evangeli està escrit des del tercer nivell de consciència que és el nivell de l’esperit. El nivell on les paraules es mengen i es fan carn de la pròpia carn. El nivell de la llibertat. Quan nosaltres llegim o interpretem l’Evangeli des del nivell de la raó, ho fem des dels nostres prejudicis i demostrem així que encara no som lliures i que  tergiversem inconscientment el seu significat original. Només des de la llibertat ens podem connectar amb l’esperit de la veritat.

L’Evangeli distingeix dues classes d’oients: els qui poden entendre i els qui no entenen gairebé res. Per què els parles en paràboles? Van preguntar els deixebles a Jesús. I ell va respondre: A vosaltres, Déu us dóna a conèixer els designis secrets del Regne del cel, però no a ells. Perquè al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda. Per això els parlo en paràboles, perquè miren però no hi veuen, escolten però ni hi senten ni comprenen. Així es compleix en ells aquella profecia d’Isaïes que diu: Escoltareu, però no comprendreu; mirareu bé, però no hi veureu. S’ha fet insensible el cor d’aquest poble!... Mt 13.

Comparem aquest text amb aquell altre del final del cap. 9 de Joan, que diu: ... Llavors Jesús afegí: -Jo he vingut en aquest món per fer un judici: perquè els qui no hi veuen, hi vegin, i els qui hi veuen, es tornin cecs. Ho van sentir alguns dels fariseus que eren amb ell i li digueren: -¿És que nosaltres també som cecs? Jesús els contestà: -Si fóssiu cecs, no tindríeu pecat. Però, com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix.

Els dos textos, tant el de Mateu com el de Joan (com tots els de la Bíblia) no es poden entendre, si no és llegint-los amb llenguatge simbòlic. És el llenguatge que fa referència a la vida de l’esperit. És el llenguatge propi del tercer nivell de consciència. És el llenguatge del cor, però del cor net. Per això Jesús, recordant les paraules d’Isaïes diu, com donant explicació dels mots precedents del text esmentat: S’ha fet insensible el cor d’aquest poble. És a dir: Miren bé, però no hi veuen perquè el seu cor no està ben disposat, perquè no estan lliures de prejudicis. I aquests que no hi veuen, tan poden ser la gent ignorant del poble com els savis i entesos.        

Els prejudicis són els que donen una seguretat enganyosa i fan creure, als qui els tenen, que ja hi veuen. Però, de fet, en les coses de l’esperit, no hi veuen gens. Per això Jesús els adverteix, dient: com que dieu que hi veieu, el vostre pecat persisteix, és a dir, persisteix la vostra ignorància culpable de les coses de l’esperit, perquè us refieu només en la llei i no sabeu distingir l’aigua del vi, el vi dels bots, la fe de la llei.

Quan el mateix Jesús, en Mateu, diu allò de: Al qui té, li donaran encara més, i en tindrà a vessar, mentre que al qui no té, li prendran fins allò que li queda, està dient el mateix que diu en el text de Joan, encara que sembli contradictori, però ho diu des d’una altra perspectiva. Jesús aquí ve a dir: Aquell que ja viu la vida de l’esperit i hi és fidel, cada pas que faci endavant serà com augmentar la seva vida espiritual. En canvi aquells que es refien de la llei i dels seus prejudicis que, en principi haurien d’estar al servei de l’esperit, arribarà un dia que fins i tot això se’ls prendrà, perquè la llei no té el poder de salvar ningú, diu sant Pau.

Els sagraments de la Institució religiosa són signes de la vida humana viscuda per l’home creient en aquest món. Només així poden ser signes de la gràcia de Déu. El Déu de Jesús no es manifesta a través de miracles, sinó a través dels fets de la vida de cada dia. La gran missa és la vida del creient. Si la nostra vida no és una missa, les misses que celebrem en les esglésies són mers ritus sense contingut espiritual. Porten una càrrega ritual de la qual ens veiem incapaços de despendre’ns i evoquen un fet històric més que la vida humana de cada dia. Quan celebrem d’acord amb l’esperit de la veritat, celebrem la nostra vida, i tot celebrant-la, recordem el que va fer Jesús. L’home Jesús no pot substituir cap home ni cap dona d’aquest món. Jesús no ens substitueix. Ell va complir el seu deure, ara l’hem de complir nosaltres. Ser cristià vol dir viure com el Crist va viure.

De la virtut en neix un coneixement que és propi de la naturalesa íntima de l’home.

El que salva els pobles no és la llei, sinó la virtut. L’arma de les democràcies modernes és la llei. L’arma dels pobles amb nom és la virtut. La llei domina les masses. La virtut triomfa en el silenci i posa ordre en l’escala de valors. Són els valors allò que dóna nom i edifica la vida dels pobles i de les persones.

Només la llibertat, que inclou les actituds de responsabilitat i de respecte, fa possible la vida de l’esperit. Llibertat és capacitat per compartir la vida divina. La llei no té aquest poder, ni els sagraments, ni les institucions... tot això només són mitjans de salvació que ens poden ajudar.

Les diferents virtuts són diferents noms d’una mateixa realitat que és l’amor. La virtut té una dimensió infinita. ¿Qui sap on arriba l’amor, la veritat, la humilitat d’un creient? El finit connecta amb l’infinit.. Schleiermacher. 

Així com hi ha metges sense fronteres, hi hauria d’haver cristians sense fronteres. Així haurien de ser els anomenats laics i religiosos: com algú que no posa límits al seu servei a l’Evangeli. No solament no posen límits en el temps, sinó i encara més en la qualitat de la seva entrega. La veritable religió no es mesura per la quantitat, sinó per la qualitat. Bergson. El creient serveix el proïsme i veu en ell el seu caràcter diví. El respecte que se’n deriva és immens. El respecte és la base de la convivència. Si donem una mirada al món en general veiem que els humans no ens respectem, a vegades ens tolerem, sovint ni això. Això és el caos.

Des que la Paraula s’ha fet home i això ha estat des de sempre, l’home hauria de ser apreciat com la cosa més sagrada. Per què, doncs, fem diferències i qualifiquem algunes coses d’objectes sagrats i la vida humana la qualifiquem de profana? Perquè el nostre nivell de consciència és baix i s’estableix en les formes externes i no viu dels continguts essencials.

Un esquema complert d’educació ha de comprendre tres elements: pietat, lletres i metodologia. Virtut, coneixement i expressió. Un dels pensadors més emblemàtics d’avui dia: en G. Gadamer, titula així la seva obra més important: “Veritat i Mètode”. L’educador Josep Calassanç posava molta cura en la metodologia. L’educació depèn d’una bona metodologia per ser eficaç. Una eficàcia que té com a punt de referència no solament el rendiment en els estudis, sinó també la plenitud de l’home. Una educació serà eficaç, doncs, si ajuda l’alumne a ser persona i, per això, l’educador ha de tenir en compte no solament la tradició i les ensenyances del passat, sinó també els descobriments científics del present i la millora i profunditat aconseguida pels grans pensadors que han estudiat l’estructura de la personalitat humana i espiritual. Una bona metodologia depèn més de la vivència dels continguts essencials que de l’estudi d’unes normes fetes pels altres. Qui coneix a fons l’home sabrà com tractar l’home. La metodologia escolàpia neix d’un respecte infinit a l’home.

L’educador escolapi té com a prioritat formar l’home. Aquesta formació implica l’educació en la virtut. Aquesta és l’opinió de Josep Calassanç i de tots els temps. El bé suprem per a l’home només pot consistir en la reciprocitat de virtut i felicitat. Cf. Descartes. És un text entre mil.

La virtut ens fa divins. Quan aquesta faceta de la vida es viu de debò no se sent la necessitat de parlar tant de Déu. Hom viu envoltat del misteri. La seva persona és com un flascó de perfum trencat que s’escampa al voltant...  

El llenguatge s’ha d’adaptar a les necessitats i als signes dels temps. Encasellar-se en el llenguatge (oral, ritual i normatiu) del passat fa mal i denota ignorància dels continguts essencials de l’existència. Quan es viuen els continguts essencials a fons, les formes d’expressió surten espontànies i cada vegada noves. La novetat en les formes denota sinceritat i fidelitat als continguts essencials. El qui s’entesta en mantenir unes formes del passat s’allunya dels valors essencials que els van donar vida.     

Som esclaus d’un llenguatge propi d’un altre temps. És un fenomen que es va repetint. En Feuerbach, titllat, pels saberuts de torn, de pare de l’ateisme, va dir textualment: Qui no sap dir de mi sinó que sóc ateu, no sap res de mi... la contraposició de teisme i ateisme pertany al segle XVII i XVIII, però no al XIX...  Així de senzill i així de profund ensems. Hi ha maneres de parlar –en el món religiós- que no són pròpies dels signes dels temps. Hem de fer servir una altra escala de valors.  Ens hem de deslliurar d’una vegada per sempre de confondre el vi amb els bots, la comunitat de fe amb la institució eclesiàstica, la realitat espiritual amb les formes culturals i religioses...

Les grans transformacions religioses neixen de la coherència entre el contingut i les formes. Adquirir un grau superior de consciència és vital si no es vol morir de rutina i mediocritat. Una religió en la qual la fidelitat als ritus i cerimònies depèn només de les normes establertes i no d’una experiència profunda de vida espiritual, és una religió morta, és lletra que mata. . 

La veritable religió té un caràcter gratuït. Quan es busca un interès, encara que sigui espiritual, la religió es converteix en una religió opressora d’humanitat. La religió no afegeix ni treu res a l’acció humana. És una celebració gratuïta de la humanitat o de la vida humana creient. L’únic que salva l’home és la gratuïtat. L’amo de la vinya va donar el mateix jornal a aquells que només havien treballat una hora, per pura bondat. Aquesta pura bondat és religió. La justícia humana no arriba fins aquí. Els grans funcionaris de la religió es basen en la justícia humana i per això prohibeixen als “pecadors” de poder participar de la taula dels “justos”. Però, aquesta justícia humana no és la que va predicar Jesús de Natzaret. 

SOBRE LA VIRTUT

Intentem anar dient coses al voltant de la virtut...

Entenem que la virtut és energia vital que esdevé realitat en la relació. En tota classe de relacions: amb Déu, amb els homes, amb les coses...

El tercer nivell de consciència és el “lloc” de la virtut.

La vida de l’esperit és vida de virtut. 

Sempre que parlem de virtut hem de tenir present el caràcter paradoxal. Un caràcter paradoxal que no és un fruit natural, sinó resultat de l’esforç.

Entenem nosaltres per caràcter paradoxal la unió de dues actituds que semblen oposades, com per exemple: la humilitat i la fortalesa; la bondat i la rectitud; la unitat i la diversitat; la llibertat i la responsabilitat; la fe religiosa i la secularitat ...

Quan només hi ha un dels dos pols, més aviat el que hi ha és l’expressió d’un complex temperamental.

Estem parlant, doncs, de la vivència, en una mateixa persona, d’una virtut formada per dues actituds que semblen oposades. Així hauríem d’entendre la dita dels romans: in medio stat virtus: la virtud està en el mig. D’altra manera es podria titllar “aquest centre” de mediocritat. I així s’ha fet algunes vegades. I, si tenim en compte les paraules de l’Apocalipsi, hauríem de donar la raó als qui pensen així. El profeta diu: Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.  Però, la unitat dels dos pols que semblen oposats és una altra cosa. No és mediocritat, ans el contrari demana el màxim esforç. I si no hi ha aquest esforç no hi ha veritable virtut. La veritable virtut té un caràcter paradoxal.

Les paraules de P. Tillich que parlen del coratge d’existir o de ser, ens poden ajudar a entendre la importància i la necessitat del esforç. Glossaria els seu pensament dient que el coratge de ser és virtut (i no merament impuls natural) quan hom té el coratge de ser, malgrat tot. És a dir, a pesar de les dificultats que presenta la vida. 

Aprofitem l’ocasió per proposar el coratge de ser, la saviesa i la comunió (comunicació) com els tres valors sobre els quals descansa el vertader dinamisme espiritual i que es fan efectius gràcies a la llibertat. Entenem aquí per llibertat l’acceptació de la Realitat (Realitat amb majúscula).

   

Fe, esperança i amor, són tres paraules que per sabudes han perdut el seu dinamisme espiritual i el seu poder salvador de la dignitat humana i que donen sentit als tres valors ara esmentats. Fe és coratge de ser i de viure amb plenitud el do de la vida, l’esperança representa la més gran saviesa. Saviesa és pietat, diu Panikkar. I què més pietat que esperar de Déu tot allò de bo que podem desitjar! I amor és la màxima expressió de comunió amb Déu i els germans... 

L’home pot dir: “jo sóc”. quan és lliure. I és lliure quan en ell no manen ni els sentits ni la raó, sinó la fe. És l’esperit el que fa viure el creient. El creient és el nascut no de la carn, ni del voler carnal, ni del voler d’home, sinó de Déu. 

La societat actual no posa el màxim exponent d’autenticitat en la virtut, sinó en la llei. Ho estem veient aquests dies. Pels poderosos d’aquest món la llei és l’únic punt de referència vàlid. Malgrat els romans que (segons es diu, el seu dret és la base de la jurisdicció occidental) ja deien allò de: summum jus, summa injuria: l’aplicació rigorosa de la llei representa la màxima injustícia contra l’home i, per tant, contra els pobles. Per tant, això de preferir la virtut a la llei no és cap esnobisme. Ja ho deien els antics i sant Pau i Jesús...  En qüestió de tècnica hem avançat molt, però en el tema de la virtut encara ens guanyen els antics.

Una altra de les virtuts fonamentals incompresa i maltractada pels savis i entesos és el temor de Déu. Malgrat que la Sagrada Escriptura el presenta com el principi de la saviesa, per inòpia espiritual s’ha confós moltes vegades amb la por. Josep Calassanç l’espiritualitat del qual no era de fireta, sinó d’una solidesa i humanitat evidents, recomanava el temor de Déu com una de les virtuts que s’havien d’inculcar als joves. I en recordar aquesta virtut em ve a la memòria un fet de quan era rector d’un poble del Penedès. Estava conversant amb una veïna del poble i fèiem esment dels mals d’aquest món... Llavors va exclamar amb aquella dita tan coneguda a casa nostra: “No hi ha temor de Déu”. A mi em va impactar aquella paraula i em vaig sentir protagonista de la saviesa popular tan menystinguda pels nostres savis encarregats, per més ironia, d’ensenyar la doctrina sòlida i actualitzada als pobres laics ignorants... I és que aquella humil creient podria molt bé anar als grans parlaments de les nacions i a les il·lustres facultats de teologia dels nostres seminaris i dir: Però, senyors, per què colen el mosquit i s’empassen el camell ? Amb les seves lleis i les seves doctrines en el fons el que busquen és evadir-se de la veritat que, acceptada, els obligaria a canviar de vida i de sistema d’ensenyança. Senyors, no hi ha temor de Déu, això és tot.

Temor de Déu és pietat filial i respectuosa, és acceptació de si mateix i de la vida que ens ha tocat viure, és realisme pur, és creure que Déu existeix, és responsabilitat enfront de la vida, és respecte a l’Home com el principal representant de Déu aquí a la terra, és compliment de la voluntat del Pare del cel, aliment de la vida de Jesús: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i portar a terme la seva obra... Sense el temor de Déu estem construint una casa sense fonament o un edifici de grans aparences, però fonamentat sobre l’arena...

AXIOLOGIA FONAMENTAL

L’axiologia fonamental o espiritual hauria de ser avui dia la disciplina estrella, perquè és la disciplina que parla dels valors humans i, per tant, de les virtuts. És a dir, de les relacions humanes, perquè en el fons tota virtut indica una relació o una faceta o aspecte de la relació, entesa aquesta com l’expressió essencial de la vida, perquè la vida és relació, (la pericoresi), l’home és un ésser relacional. 

La vida espiritual no l’hem d’ubicar en uns actes específics dits espirituals –aquests són l’expressió externa d’aquella vida-,  sinó en una actitud interior alimentada per la fe i que informa tot allò (qualsevol cosa) que fem i que diem.

Diuen que sant Tomàs d’Aquino anomena “Tractat de les virtuts”, aquella part de la Summa Teològica que se sol denominar teologia moral. De semblant manera podríem dir que l’Evangeli és el tractat fonamental de les virtuts per a tots aquells que volen ser deixebles de Jesús de Natzaret.  

Fent un parèntesi recordem que els autors de la vida espiritual de l’Edat mitjana solien distingir entre virtuts i dons de l’Esperit Sant sense oblidar els fruits del mateix Esperit recordats en la carta als gàlates... Són maneres convencionals de distingir certes qualitats més pròpies de certs nivells de consciència o de l’evolució en el camí espiritual... De fet però, el sentit més profund de virtut ho engloba tot, tenint present que tot és do de Déu. Què tens que no hagis rebut? diu l’Apòstol.

Quan parlem de vida espiritual cal recordar la diferència entre actes i actituds i la relació que existeix o ha d’existir entre els actes i les actituds. A part de la diferència de significat, cal tenir present la diferència ontològica entre els actes i les actituds. Quan Jesús, advertint del perill de ser enganyats pels falsos profetes, diu: pels fruits els coneixereu, pensem que aquests fruits no són les obres externes, no són els actes, sinó les actituds, ja que només per les obres externes no tenim prou criteri per conèixer a fons la persona que les fa. Recordem l’advertència de sant Pau: Si ho dono tot als pobres i em deixo cremar viu... però no tinc amor, no em serveix de res. De passada entenem que això vol dir que no és fàcil distingir els vertaders dels falsos profetes, ja que per conèixer les actituds interiors s’ha de tenir un cert discerniment espiritual, el qual sempre ha estat considerat com una disciplina pròpia dels grans mestres de l’esperit.   

Els actes són allò que està fora. I allò que està fora no fa impur l’home, diu també Jesús. Allò que el fa impur (o pur) és el que surt del cor. És a dir, la intenció. Això ho tenien clar els mestres del passat quan recomanaven als creients que la primera cosa que havien de fer en llevar-se era fer un acte explícit de puresa d’intenció que impliqués totes les activitats del dia. La intenció és l’energia inicial que mou totes les coses. És l’acte de fe que està més enllà de tota creença... La intenció fa que l’actitud, que finalment deriva en un acte, sigui considerada una virtut o un vici.

Nosaltres parlem d’axiologia fonamental, perquè de la mateixa manera que hi ha una psicologia profunda, també creiem que és bo distingir entre aquells valors que fan referència a les formes externes de la religió, d’aquells altres que posen més de relleu el contingut essencial. I preferim el terme fonamental al terme espiritual per dues raons: si diem espiritual tenim el perill de cosificar aquest concepte presentant-lo com una part, al costat de les altres (la  racional i la sensorial) de l’estructura de la personalitat. I encara que també es pot presentar així, preferim entendre la dimensió espiritual com la manifestació essencial de l’home. En el fons tot és espiritual, és a dir: tot és obra de l’esperit, ja que com diu l’Escriptura: L’Esperit de Déu aletejava sobre les aigües... I si som imatge de Déu, vol dir que participem de la mateixa naturalesa divina, i si Déu és esperit (Jo,4) també nosaltres som esperit...  En segon lloc preferim el terme fonamental, perquè aquest concepte ens evoca la metàfora de Jesús que parla dels fonaments de la casa. Fixem-nos que Jesús no posa tant de relleu la casa com el seus fonaments... És a dir, els continguts essencials de la vida espiritual. Jesús aconsella fonamentar la nostra casa sobre la roca ferma.

En el primer nivell de consciència la llum ens ve dels sentits, en el segon ens ve de la raó i en el tercer, la llum ens ve de les virtuts, més encara: de la intenció: Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu.

No ens ha d’interessar una espiritualitat que només parli de “coses espirituals”. Això crea una separació entre el llevat i la massa. I, separats, el llevat no fa l’efecte que deuria. Avui dia viem que totes les grans religions tenen grups que viuen l’espiritualitat d’una manera molt intensa. Són els místics. Ara bé, observant de lluny la manera com van les coses, hom es pregunta quina influència tenen, aquest grups, en la gran massa de creients en cada una de les religions i, per tant, quina influència exerceixen en les formes amb les quals s’expressen les assemblees dels fidels. En general, sembla que molt poca. Per una banda tenim els grans místics o mestres de l’esperit i per l’altra el fanatisme religiós o la religiositat popular de caire bastant primitiu. Això fa pensar que un punt nuclear de primera importància a l’hora de fomentar una renovació en profunditat de la religió és el fet de donar el màxim de relleu al caràcter holístic de la vida i de la realitat. El concepte holístic no és nou. És nova l’expressió. Però, quan els antics parlaven de l’ U . o quan ens parlaven de la unitat en la diversitat, o quan sant Agustí posava de relleu la importància de l’ordre interior de les coses... tots, d’una manera o altra, ens parlaven del mateix. Més encara, quan Jesús ens ensenya que el vi nou ha d’anar en bots nous i que no podem apedaçar un vestit vell amb un retall de roba acabada de teixir, ens està dient el mateix i assenyalant que una cosa depèn de l’altra, que hi ha una connexió interior que és la que dóna sentit i valor a les coses...

Sovint, durant el curs de la vida hem sentit dir, per exemple: En tal, des de la seva càtedra o des de la seva ensenyança intel·lectual es mostra molt obert i d’idees progressistes, en canvi en el seu tarannà i en la praxi és conservador. O també al revés. Què vol dir això? Això vol dir que aquí falla el caràcter holístic. No hi ha unitat entre els continguts essencials i les formes d’expressió. Aquí falla la pedra angular de tot l’edifici. Jesús va ser considerat com la pedra angular... Jesús va ser coherent. La coherència és una de les virtuts que més es troben a faltar. Si falla aquesta virtut tot se’n va en orris. Aquesta virtut demana ser home sense engany, demana fidelitat a si mateix, sinceritat existencial, puresa de cor... Per això deu ser tan rara!!    

Per tant, la coherència no és quelcom accidental com un adorn extern que només fa bonic. La coherència entre el contingut i les formes, tant en el cas individual com en el col·lectiu és allò que dóna veracitat a les coses. És fer la veritat en l’amor. És la veritat de la qual Jesús va venir a donar-ne testimoni. Una altra cosa, que ara no toca, és indagar el perquè de la incoherència o de la contradicció interna que patim la majoria dels humans. Només des d’un nivell de consciència superior podrem ser coherents.