dijous, 10 de març de 2016

12 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

Les passivitats acompanyen incessantment les nostres operacions conscients a títol de reaccions que dirigeixen, sostenen o contraresten el nostre esforç.

Els qui han arribat a un alt nivell de consciència senten i viuen amb naturalitat l’energia misteriosa que sosté el nostre esforç. Viuen en contacte amb la divinitat, amb la mateixa naturalitat que observen les flors o les estrelles. I ben mirat, això hauria de ser natural per a tots els qui ens diem cristians.

Però, la seva zona d’influència s’expandeix molt més enllà d’aquestes fronteres. En efecte, si hi parem esment, ens adonem –i, per cert, amb una mica d’esglai—que només assolim el nivell de la reflexió i de la llibertat per una finíssima punta de la nostra persona.

La realitat va molt més enllà del que en som conscients. Per això, diu sant Pau que més que conèixer, som coneguts per Déu. I no obstant això, aquesta és la gran seguretat de les nostres vides. Més val confiar en Déu que confiar en els homes, diu el salm. Som éssers donats, ens repeteixen tant els llibres Sagrats, com els grans pensadors. L’acceptació de l’energia vital que rebem i que ens acompanya tota la vida és el primer acte conscient que fa possible la nostra llibertat.

Diu R. Guardini: El camí que porta a tot allò que és bo arranca de la meva posada en joc essencial; i la valentia de l’acceptació de mi mateix significa a la vegada la confiança en aquest camí. Sóc per a mi l’ absolutament donat. Allò que per a mi és obvi que sigui: allò que forma el pressupost de tota altra cosa; allò amb què ho relaciono tot, i des del qual avenço vers tot. 

Ens coneixem i ens dirigim a nosaltres mateixos, però en una esfera increïblement reduïda.
La fidelitat a aquesta energia és la salvació. Més endavant Teilhard ens parlarà més en concret d’aquesta virtut de la fidelitat. En definitiva, si ens pregunten que, en poques paraules, diguem quina cosa important hem de fer en aquesta vida, podríem contestar: ser fidels a nosaltres mateixos. Per altra banda, és la millor manera de ser fidels a Déu. 

Més enllà, comença immediatament una nit impenetrable i tanmateix carregada de presències –la nit de tot allò que està dintre de nosaltres i al voltant de nosaltres, sense nosaltres i malgrat nosaltres.

La vida va fent el seu curs. L’Evangeli de Marc té una paràbola molt significativa al respecte. És la paràbola de la llavor que creix per si sola: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra; tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

La col·laboració de l’home no fa créixer la planta, només fa possible que creixi amb l’energia que li és pròpia.  

La nostra acció, els nostres pensaments, els nostres desigs... sempre els hem de considerar “a partir de”, a partir d’allò que hem rebut. No són originals. En el fons, són divins. Ho seran si la nostra fidelitat a allò que estem destinats a ser, ho fa possible. 

A l’interior d’aquesta foscor, tan vasta, rica, tèrbola i complexa com el passat i el present de l’Univers, no ens hi trobem pas inerts; reaccionem, perquè patim.

Aquesta reacció és la que determina el nostre grau de col·laboració en l’obra de Déu. Si reaccionem amb fe, amb coratge, amb passió... la foscor es farà plena llum.

Però, aquesta reacció, que s’opera, sense el nostre control, per una prolongació desconeguda del nostre ésser, ella mateixa i tot forma part, humanament parlant, de les nostres passivitats.

Hem de contemplar diferents graus d’aquesta reacció. Primer és l’ instint, després la raó, després la fe. Diria que en aquest tercer nivell també és l’ instint, però un instint diferent del primer. Primer és l’ instint de l’home vell, després l’ instint de l’home nou: és l’ instint fruit de la llibertat.  

Veritablement, a partir d’una certa distància tot se’ns fa negror, i malgrat això tot és ple d’ésser a l’entorn nostre. Vet aquí les tenebres, gràvides de promeses i d’amenaces, que caldrà que el cristià il·lumini i animi amb la Presència Divina. 

Diu Teilhard: El cristià caldrà que il·lumini les tenebres... Per tant, al costat de les passivitats de les quals en som merament receptors, cal l’acció positiva com element imprescindible i decisiu per arribar a assolir la plenitud de la vida i la Presència Divina.

Gràcia i llibertat són els dos elements necessaris per arribar al terme del camí de la vida. Tot és gràcia, s’ha dit, però també, i amb caràcter de resposta: tot és llibertat.

En aquest fons obscur de les passivitats Teilhard hi distingeix dos aspectes que cal posar de relleu:
Enmig de les confuses energies que emplenen aquesta nit inquieta, la nostra sola aportació determina immediatament la formació de dos grups que ens assalten, i que demanen de ser tractats de dues maneres ben diferents.

Ens mostra Teilhard dues classes de passivitats, unes més fàcils de comprendre i d’acceptar que les altres.

Per un costat, les formes amigues i favorables que sostenen el nostre esforç i ens menen cap a l’èxit: són les “passivitats de creixement”. Per un altre, les forces enemigues que s’interfereixen dolorosament en les nostres tendències, enfarfeguen o esgarrien la nostra marxa cap a la superació i redueixen les nostres capacitats reals o aparents de desenvolupament: són “les passivitats de disminució”.


Enfrontem-nos successivament a les unes i a les altres. I mirem-les fixament fins que, en el fons dels seus ulls seductors, inexpressius i hostils, vegem que s’hi encén l’esguard beneït de Déu.