dijous, 10 de març de 2016

17 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

Créixer, fins i tot davant els homes, fer fructificar els propis talents sense excloure els naturals, és un deure pròpiament cristià... És una perspectiva essencialment catòlica... una potència específica de conèixer i estimar, que té com a terme transfigurat la caritat mateixa, i com a arrels i saba elemental el descobriment i la dilecció de tot allò que és vertader i bell en el si de la Creació.

A partir d’aquesta convicció ferma que neix d’una experiència espiritual i que és fruit del coneixement sapiencial, el creient ha descobert que no són solament uns quants actes els que estan sota el sostre de la religió, sinó tota la vida.

L’esforç humà, fins en els seus límits inexactament anomenats profans, ha de ser catalogat com a operació santa i unificadora.   

Un cop arribats a aquest nivell de maduresa humana i espiritual el terme “profà” no es refereix a uns actes en oposició a uns altres anomenats “sagrats”, sinó que en tot cas, marca la distinció entre els actes realitzats pel no creient i els actes fets pel creient, els quals tots són sagrats.

I si teniu alguna cosa –diu Crist en l’Evangeli--, abandoneu-la i seguiu-me.
Fins a cert punt, el fidel que, una vegada entès el sentit cristià del desenrotllament, haurà treballat en la tasca de realitzar-se i realitzar el Món per a Déu, gairebé no tindrà necessitat de posar-se a escoltar aquest segon manament per a començar a obeir-lo.

Qui estima és un desprès per naturalesa. Qui no és capaç de desprendre’s ni de renunciar, no és capaç d’estimar. Aquest només sabrà desitjar d’una manera egoista i possessiva.

Aquell qui en conquistar la Terra només ha pretès de sotmetre una mica més la matèria a l’esperit, no s’ha desfet ja de si mateix ensems que prenia possessió de la seva persona?
Per entendre una mica més això que diu Teilhard pensem en la definició  que de l’home fa Kierkegaard i altres pensadors: L’home no és ser, sinó esdevenir. Veiem que, a mesura que anem sent més del que érem, deixem de ser allò que érem, perquè, com diu sant Agustí, l’home és allò que estima: Si estimes terra ets terra, si estimes Déu... ets Déu.

¿No ha operat un veritable deseiximent aquell qui refusant la fruïció, la llei del menor esforç, la possessió estàtica de les coses i de les idees, ha avançat coratjosament per la via del treball, de la renovació interior, de l’eixamplament i de la sublimació inesgotable del seu ideal?

Glossant el Mestre Eckhart diríem que a l’hora de pensar en la nostra divinització no es tracta tant de fer, d’adquirir... com de deixar, de desposseir-se, de disminuir... Joan Baptista ho tenia ben clar: Convé que ell creixi i que jo disminueixi

I què direm d’aquell qui ha dedicat el seu temps, o ha lliurat la seva salut o la seva vida, a quelcom de superior a ell: una família a mantenir, un país a salvar, una veritat a descobrir, una causa a defensar?

Una vida entregada amb amor a aquests ideals és religió pura o Religió amb majúscula.

Tots aquests homes, precisament perquè escalen fidelment els serrats de l’esforç humà, passen d’una manera contínua i persistent del compromís al deseiximent.

Creiem que només la fe pot fer possible plenament l’experiència espiritual de viure alhora el compromís i el deseiximent.
Potser envegem i admirem la vida dels grans místics amb les seves experiències místiques (sovint més psíquiques que espirituals) i no prenem compte que la nostra vida laïcal, familiar, professional... està plena d’aquestes filigranes espirituals de les quals ens parla Teilhard...

Hi ha actituds bàsiques, de les quals en podem ser conscients o no, que són les que qualifiquen tot el que fem. Generalment ens passen desapercebudes. Aquestes actituds bàsiques són les que fan el veritable misticisme. 

En el ritme general de la vida cristiana, desenrotllament i renúncia, compromís i deseiximent, no són termes que s’excloguin. Al contrari, s’harmonitzen tan bé com l’aspiració i l’expiració de l’aire en el joc dels nostres pulmons.
Són com els dos temps de la respiració de l’ànima o, si ho preferiu, els dos moviments de l’ impuls pel qual ella salta contínuament per damunt de les coses per a superar-les!

El sentit de la creu

La creu ha estat sempre un signe de contradicció i un principi de selecció entre els homes. La fe ens diu que, segons l’atracció o la repulsió consentides que la creu exerceix sobre les ànimes, es va realitzant la tria del bon gra del dolent, la separació dels elements escollits dels inutilitzables en el si de la humanitat.

No tothom té la vocació de pujar a l’Everest. Els qui hi pugen saben que no és gens fàcil, que han de patir, que han de renunciar... i malgrat tot, persisteixen i pensen que pujar és la millor opció que han fet en la vida...
Sant Francesc d’Assís parla de la suprema alegria de la creu. Sabia per experiència que, en la muntanya de l’esperit, hi ha quelcom d’amagat que fa superar totes les dificultats i que el goig que es troba dalt de tot és com el vi millor de l’Evangeli.   

Allà on ella compareix, l’efervescència i l’oposició són inevitables.    
Aquesta oposició la va viure sant Pau ben de prop en la seva vida apostòlica: Els jueus demanen prodigis, i els grecs cerquen saviesa, però nosaltres prediquem un Messies crucificat, que és un escàndol per als jueus i, per als grecs, un absurd. Però, és poder i saviesa de Déu per a tots els qui són cridats, tant jueus com grecs.    

La doctrina de la creu, si la prenem en el seu grau superior de generalitat, és la doctrina a la qual s’adhereix tot home convençut que enmig de la immensa agitació humana s’obre un camí cap a una sortida, i que aquest camí puja.

Aquells escaladors esforçats que pugen als pics més alts del món són com una imatge del que passa en la vida de l’esperit. Sempre hi haurà creients esforçats que maldaran per pujar als cims més alts de l’esperit. I és que l’ésser humà està cridat a les altures! Si vol ser fidel a la seva vocació d’home o de dona, sap que el coratge de ser és la virtut per antonomàsia de la vida. En una paraula: És la virtut! (Tillich). La que demana més esforç, però també la que dóna més felicitat.