dijous, 10 de març de 2016

18 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

La vida té un termini i, per tant, imposa una direcció de marxa, orientada de fet envers la més alta espiritualització mitjançant el més extraordinari esforç.

No sembla que vagi per aquí el discurs dels qui propugnen una societat del benestar, perquè si ens atenim, no a les paraules, sinó als fets, es veu que el benestar que es defensa és un benestar purament material, com si l’home fos solament un tros de carn, per beneïda que sigui, i ho és. Però, l’home és també esperit. I aquest esperit, en segons quins discursos, brilla per la seva absència. Es deixen la millor part. I, segons Teilhard,  aquella part vers la qual el desig de tot home ha de tendir, i que és considerada com el coronament de tota existència humana.

Una invectiva de sant Joan de la Creu, dirigida a certa classe de gent, pot servir de comentari a la reflexió de Teilhard. Diu així: Oh ànimes creades per a aquestes grandeses (espirituals) i cridades a elles! Què feu? En què us entreteniu? Les vostres pretensions són baixeses i les vostres possessions, misèries. Oh ceguesa miserable dels ulls de la vostra ànima, que sou cecs per a tanta llum i sords per a veus tan grans, ja que no veieu que, mentre cerqueu grandeses i glòria, resteu miserables i baixos, i esdeveniu ignorants i indignes de tants de béns!     

A partir d’aquesta opció, es verifica la separació entre els valents que triomfaran i els mollencs que fracassaran...  

Remarquem la frase: els mollencs fracassaran, i les comparem amb unes paraules de l’Apocalipsi de semblant contundència. Són les paraules dirigides al bisbe de L’església de Laodicea pel profeta, que li diu: Conec les teves obres i sé que no ets ni fred ni calent. Tant de bo que fossis fred o calent! Però, ja que ets tebi, i no fred o calent, estic a punt de vomitar-te.   
Aquestes paraules semblen demostrar que la mediocritat mereix un rebuig absolt per part de Déu.

Per la mort en creu... el cristianisme palesa a la nostra set de felicitat que el terme de la creació no s’ha de buscar en les zones temporals del nostre Món visible, sinó que l’esforç de la nostra fidelitat ha de consumar-se més enllà d’una total metamorfosi de nosaltres mateixos i de tot allò que ens envolta.

Quan parla de total metamorfosi ens vénen a la memòria les paraules de Jesús a Nicodem, quan li diu: T’ho ben asseguro: ningú no pot veure el Regne de Déu si no neix de dalt. Per la seva banda, sant Pau ens diu que hem de deixar l’home vell i viure la realitat de l’home nou. Per tant, és el mateix Evangeli qui ens parla de la necessitat d’un canvi substancial, si volem aconseguir realitzar la plenitud de l’home. No n’hi ha prou amb canviar de vestit, ni de sistema doctrinal... La paraula de la veritat, quan la deixem penetrar, arriba fins el moll dels ossos, i provoca la metamorfosi existencial.  

La força espiritual de la Matèria

Els homes, en els seus esforços cap a la vida mística, han cedit sovint a la il·lusió d’oposar brutalment l’ànima i el cos, l’esperit i la carn, com si es tractés del bé i del mal.

De fet, no podem realment ser espirituals sense el concurs de la nostra part física i sensible. Una espiritualitat angèlica no és pròpia de l’home. Aquí es rebutgen certes espiritualitats afectades que denoten una gran superficialitat.

Dels paràgrafs que segueixen no cal fer-ne cap comentari. Hi estaria de més.

La Matèria, per una banda, és el farcell, és la cadena, el dolor, el pecat, l’amenaça de les nostres vides. És allò que afeixuga, allò que fa patir, allò que fereix, allò que posa en la temptació, allò que ens envelleix. Per la Matèria ens sentim carregats, vulnerables, paralitzats, culpables. Qui ens deslliurarà d’aquest cos de mort?

Però, al mateix temps, la Matèria és l’alegria física, el contacte vivificant, l’esforç virilitzador, la joia de créixer. És allò que atrau, allò que floreix, que renova, que uneix. Per la Matèria som alimentats, enlairats, vinculats al Món, envaïts per la vida. Ser despullats de la matèria ens és intolerable. No despullats, sinó revestits. Qui ens donarà un cos immortal?

¿Què se’n faria dels nostres esperits, Déu meu, si no tenim el pa dels objectes terrenals per a nodrir-los, el vi de les belleses creades per a embriagar-los, l’exercici de les lluites humanes per a fortificar-los?

Quines energies miserables, quins cors dessagnats us oferirien les teves criatures, si arribaven a arrencar –se  prematurament del si providencial on Tu les has situades?

... la Matèria és simplement el pendís pel qual tan aviat podem pujar com baixar, el vent que tan aviat abat com aixeca, el medi que tan aviat suporta com cedeix.

Cap ànima no s’uneix amb Déu sense haver recorregut, al llarg de l’itinerari de la Matèria, un trajecte determinat, el qual, segons com ens el mirem, és una distància que separa, i segons com, un camí de reunió. No hi ha ningú que visqui tal com Déu el desitja si no arriba a determinades possessions i a determinades conquestes. Tots nosaltres tenim la nostra escala de Jacob, i una filera d’objectes en formen els esglaons.

No pretenguem, doncs, evadir-nos del Món abans de temps. Sapiguem orientar el nostre ésser dintre el flux de les coses. I aleshores, en comptes de la pesantor que ens aboca cap a l’abisme del plaer i de l’egoisme, sentirem que es desprèn de les criatures una “virtualitat” que ens dilatarà, ens arravatarà de les nostres petiteses, ens empenyerà imperiosament vers un eixamplament de perspectives, vers la mateixa renúncia de la joia assaborida, vers el gust per les belleses cada vegada més espirituals.     
    
Immersió i emersió, participació en les coses i sublimació, possessió i renúncia, travessia i arrossegament: vet aquí el doble i únic moviment que és capaç de respondre, si volem salvar-la, a les provocacions de la Matèria.

Matèria encisadora i forta, Matèria que acarones i virilitzes, Matèria que enriqueixes i destrosses –jo que confio en les celestials influències que han perfumat i purificat les teves aigües, m’abandono als teus braços poderosos. La virtut de Crist t’ha traspassat. Arrossega’m amb el teu encís. Alimenta’m amb la teva saba. Endureix-me amb la teva resistència. Allibera’m amb les teves embranzides. I, en fi, per tota tu mateixa, divinitza’m.


Amb aquests paràgrafs donem per acabat el comentari de les dues primeres parts del llibre. Ens queda la tercera i última part, la que tracta més directament del Medi Diví.