dijous, 10 de març de 2016

16 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

Arribats a aquest punt extrem en el llarg camí de la unió amb Déu, podem tenir la impressió de posseir-nos en grau suprem, més lliures i més actius que mai.

De totes maneres en aquest pou tan profund del nostre cor, pot quedar un raconet on encara no hi hagi arribat la llum que ens ve del cel.

Encara, però, no hem franquejat la frontera crítica de la nostra excentració, del nostre retorn a Déu. Cal fer un pas més: aquell que ens farà perdre tot suport en nosaltres mateixos: Convé que Ell creixi i que jo disminueixi. 

Una vegada més recordem l’Evangeli que resumeix tota aquesta doctrina dient: Si algú vol venir amb mi, que es negui ell mateix...

Considerada en si mateixa, la Mort és una feblesa incurable dels éssers corporals... La Mort és el tipus i el resum d’aquestes disminucions contra les quals ens cal lluitar, sense esperar del combat una victòria personal directa i immediata. Doncs bé, el gran triomf del Creador i del Redemptor en les nostres perspectives cristianes, consisteix en haver transformat en factor essencial de vivificació allò que és, en si mateix, una força universal de minvament i de desaparició. Déu, a fi de penetrar definitivament en nosaltres, ha d’enfondir-nos, buidar-nos, fer-se un lloc. Per anar-nos assimilant en ell, li cal retocar-nos, refondre’ns, desintegrar les molècules, del nostre ésser...

Pensem en el que Jesús va dir: Si el gra de blat, quan cau a la terra, no mor, queda ell tot sol, però si mor, dóna molt de fruit.

Hem de recordar, també, que aquesta transformació en Déu de la qual ens parla Teilhard, succeirà sense perdre res de la nostra individualitat. Però, és cert que si volem arribar a gaudir de la plenitud de l’home, hem de ser capaços de dir: les nostres mans són les mans de Déu, els nostres ulls són els ulls de Déu, els nostres desigs són els desigs de Déu.

La comunió per la disminució

Déu meu, fes que, desprès d’haver descobert la joia d’utilitzar qualsevol creixement per a fer-te o per a deixar-te créixer en mi, entri sense temença en aquesta darrera fase de la comunió en el curs de la qual et posseiré disminuint en Tu.

Teilhard va a fons en els temes que tracta i, per això, va donant voltes, va matisant, a fi d’esgotar totes les possibilitats d’enteniment del tema i ho fa des d’un nivell molt alt de consciència.

Sí, estic convençut que, com més incrustat està el mal en el fons de la meva carn i és més incurable, allò que estic allotjant és més Tu, com a principi amant i actiu, principi de depuració i de deseiximent. Com més s’obre davant meu el futur a manera d’una esquerda vertiginosa o d’un obscur passadís, més confiança puc tenir, si m’hi aventuro atent a la teva paraula, de perdre’m o d’abismar-me en Tu i de ser, Jesús, assimilat pel teu Cos.

Repetim la paraula de Pau: Visc, però no visc jo, és Crist qui viu en mi. I Jesús ens diu: Allí on hi tens el teu tresor hi tens també el teu cor.

Concedeix-me alguna cosa encara més preciosa que la gràcia per la qual tots els fidels et preguen. No n’hi ha prou que jo mori combregant. Ensenya’m a combregar morint.

La veritable resignació

Per a posar en pràctica íntegrament la perfecció del seu cristianisme, el cristià no ha de desertar del deure de la resistència al Mal. Al contrari. En un primer terme ha de lluitar sincerament i amb totes les seves forces, en unió amb el poder creador del Món, per fer que tot el mal vagi retrocedint...

Teilhard va en contra d’aquella resignació cristiana mal entesa com una submissió passiva que fa dir: “Déu ho ha volgut així...” sense fer res més... No és això, diu: hem de lluitar contra tota classe de mals. La vera resignació ve al final de la lluita.

Que lluny estem, en realitat, que cristianament lluny estem d’aquella, massa justament criticada, submissió a la voluntat de Déu, que tindria el perill de reblanir, de destrempar el noble acer de la voluntat humana, brandat contra totes les forces de les tenebres i de l’afebliment!
Déu lluita amb nosaltres contra tota classe de mals.

Si no faig tot el que puc per avançar o resistir, no em trobaré en el punt volgut, no trobaré Déu tant com jo podria i ell anhela. En canvi, si el meu esforç és coratjós, perseverant, llavors m’uneixo a Déu a través del Mal, a Déu que és més profund que el Mal: llavors m’abraço amb ell; i en aquest instant el màxim de la meva “comunió de resignació” resulta coincidir necessàriament (per construcció) amb el màxim de la meva fidelitat al deure humà.

El “deure humà” ben entès i en el context en el qual estem parlant, és a dir, entès no legalment sinó espiritualment, és el valor fonamental de la vida espiritual. Jesús ho expressa amb el terme: la voluntat del Pare del cel: El meu aliment és dur a terme la voluntat del meu Pare....“L’amor veritable” que entenem com el resum de tot l’Evangeli, no és fruit d’un sentiment personal, sinó d’una fidelitat a la voluntat del Pare del cel. Si no entenem bé això, els nostre fonaments trontollen.

Alguns punts de vista sobre l’ascètica cristiana

Compromís i deseiximent

“Ningú no dóna el que no té”. No hi ha fum olorós sense encens. No hi ha sacrifici sense víctima. Com es podria donar l’home a Déu si ell no existia? Quina possessió sublimaria l’home per mitjà del seu deseiximent si tenia les mans buides?

Teilhard recorda als cristians: El vostre deure i el vostre desig essencials consisteix a estar units a Déu. Però, per unir-vos, primer cal que sigueu, i que sigueu vosaltres mateixos al més completament possible. Doncs bé, desenrotlleu-vos, preneu possessió del Món per a ser. I, un cop fet això, renuncieu-vos, accepteu de disminuir per a ser d’un altre. Vet aquí el doble i únic precepte de l’ascètica cristiana sencera.
Aquest aspecte positiu i actiu del perfeccionament i de la plenitud de la vida humana, diu Teilhard, ha estat poc desenvolupat en els ensenyaments clàssics de l’ascètica i mística cristianes.