dijous, 10 de març de 2016

EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

Ara bé... el deseiximent no consisteix de cap manera en el reemplaçament continuat d’un objecte per un altre objecte del mateix ordre, com un quilòmetre succeeix l’altre en una carretera recta. En virtut d’una meravellosa potència ascendent inclosa dintre les coses, cada realitat aconseguida i superada fa que ens acostem al descobriment i a la prossecució d’un ideal de qualitat espiritual més elevat.

En aquests nivells de consciència allò que val no és la quantitat sinó la qualitat. Així ens ho diuen els grans pensadors com Bergson a qui Teilhard consultava i altres. Es tracta d’adquirir una densitat més gran de vida divina. I aquesta densitat es va adquirint a mesura que anem deixant a la cuneta els nostres egoismes. A mesura que creixi la nostra puresa de cor  els nostres pensaments, afectes, decisions, gaudis... seran més divins.

Per a aquell que estén convenientment la seva vela al vent de la Terra, es gira un corrent que l’empeny sempre cap a la mar més alta.

Aquestes últimes paraules evoquen les que Jesús va dir als seus deixebles que estaven a la riba del llac: Aneu mar endins.
Sovint ens acontentem a anar per la riba, que vol dir caminar per la superfície de la vida: poca profunditat en les lectures, en les decisions, en les relacions... Per això, Panikkar parla de la pandèmia de la superficialitat com del mal endèmic del món actual.
Ens quedem en les formes externes de la religió i des d’aquest lloc extern volem fer canvis... però, per més canvis que fem, si no anem a l’essència: mar endins, ens quedarem tan lluny de l’Evangeli com abans.

Si realment volem fer alguna cosa seriosa en l’arbre de la vida, hem d’anar a les arrels.
Fora d’això tot serà, com diu sant Pau, donar cops de puny a l’aire.

Com més nobles són els anhels i les accions d’un home, esdevé més àvid d’anar a l’encalç de coses grans i sublims... sentirà la necessitat d’esbrinar nous camins, de defensar causes més nobles, de descobrir veritats, d’alimentar i defensar un ideal.

De bon començament, el deure de l’home, consisteix en l’educació. Per això, als primers anys de la seva vida va a l’escola. Ara bé, en les escoles generalment s’educa la intel·ligència adquirint nous coneixements, i l’educació complerta implica l’educació de la intel·ligència, de la voluntat, dels afectes, de les relacions, de la consciència...  Una consciència i una voluntat ben formades són les que senten la necessitat de dedicar la vida a causes nobles.  

Així, a poc a poc, l’obrer de la Terra no es pertany gens...

A aquestes altures de l’esperit el creient sent la necessitat de dir a semblança de Jesús de Natzaret: No he vingut al món per fer la meva voluntat, sinó la Voluntat d’Aquell qui m’ha enviat.    

En realitat, ell ja no compta per al seu propi esguard; ja no existeix; s’ha oblidat i s’ha perdut en el mateix esforç que el perfecciona. Ja no és més l’àtom que viu, és l’Univers en ell.

Aquestes paraules ens recorden aquelles altres de sant Pau quan diu de si mateix: Visc, però ja no visc jo, és el Crist qui viu en mi.

Segona part del Llibre

La divinització de les passivitats

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes.

És la mateixa passió per les coses i pels seus ideals allò que presenta el perill de deixar en elles la llibertat. I qui deixa la llibertat es perd a si mateix. En aquests moments de la seva vida es necessita molta sinceritat amb si mateix per no deixar-se enganyar.

El creient després d’haver estat potser primordialment sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix.

Aquesta és cabalment la doctrina de tots els grans místics. El Mestre Eckhart, per exemple, diu que no es tracta tant de l’afany d’adquirir moltes coses, com de deixar les afeccions pròpies de l’home vell..

La mateixa vida de cada dia, ajudarà el creient a fer --si s’hi disposa generosament—aquest despullament de si mateix per poder omplir-se de Déu. I com més Déu sigui per participació, més home de veritat serà.

Extensió, profunditat i distintes formes de les passivitats humanes.

En començar aquest estudi hem fet remarcar que les passivitats constitueixen la meitat de l’existència humana... De fet, però, les dues parts, activa i passiva, de les nostres vides són extraordinàriament desiguals. Dintre de la nostra perspectiva, la primera ocupa el primer lloc, perquè ens és més agradable i més perceptible. Però, si ens atenem a la realitat de les coses, la segona és, sense comparació possible, la més estesa i la més profunda.

Tenim consciència de tot allò que fem durant el dia. En canvi, no som conscients de l’energia vital que, sense fer soroll, ens empeny a fer o a deixar de fer. Sant Pau ens diu que és Déu qui obra en nosaltres tant el voler com l’obrar.


Mil coses són les que durant el dia influeixen sobre nosaltres i elaboren un tarannà especial... El fred o la calor, el vent que entra per la finestra, el cants dels ocells, la salut, la malaltia, el llibre que llegim, les amistats, la influència del nostre partit o de la nostra religió... Patim, és a dir, som receptors de missatges externs i interns, que formen o deformen en nosaltres una consciència determinada de la realitat. L’autor del Medi Diví ens anirà desgranant alguns aspectes d’aquestes passivitats en les pàgines del seu llibre que ara comentem.