dijous, 10 de març del 2016

14 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

En aquell instant, corprès del meu propi descobriment, vaig voler enlairar-me fins a l’alba, oblidar-me d’aquell enigma angoixós en el confortable embolcallament de les coses familiars; en una paraula, recomençar a viure en la superfície, sense sondejar imprudentment els abismes. 

Els ulls humans acostumats a les coses de la terra no estan preparats per a tanta llum. El sol no ens deixa veure les estrelles que brillen en la foscor de les nostres nits, del nostre silenci espiritual, silenci de les coses de la terra que veiem quan voluntàriament ens endinsem a fer desert. Amb les llums de la terra ens hi sentim més familiars, però mai no ens deixen satisfets del tot.  

Però vet aquí que, enmig del mateix espectacle de les agitacions humanes, vaig veure que tornava a comparèixer davant els meus ulls desperts el Desconegut que jo volia defugir.

Tanmateix, Déu és tot en totes les coses. Déu és a prop dels qui saben i volen veure.  És lluny per als qui, amb la raó, el volen abastar, però és a prop per als qui, per la fe, el saben veure i sentir.

Aquest cop no se m’amagava pas al fons d’un cingle: ara se’m dissimulava sota la multitud dels atzars entrecreuats que teixeixen la malla de l’Univers i la de la meva petita individualitat. 
Sant Pau, va resumir semblant experiència espiritual, amb les paraules: En ell vivim, ens movem i som, que són com el compendi i fonament de tota la vida de l’esperit.     

Però era ben bé el mateix misteri: el vaig reconèixer clarament. El nostre esperit es neguiteja quan intentem de mesurar, sota de nosaltres, la  profunditat del Món.

De la mateixa manera que rebem la vida del misteri que anomenem Déu, continuem vivint del mateix misteri. I ens hi hem d’acostumar. Hem de fer nostre la manera de veure de Déu.   

Un text de R. Panikkar pot servir d’excel·lent comentari als textos tan profunds de Teilhard: La divinitat representa, en tant que símbol, el vèrtex de  l’home, per a descobrir la pròpia identitat confrontant-la amb els límits de l’Univers. La divinitat és el símbol del que transcendeix l’ésser humà, juntament amb el que està amagat en la seva essència més profunda... L’home existeix com a tal només si percep tant la solidaritat amb l’Univers com la seva distinció respecte a ell. En el seu recorregut cap a la identitat l’home troba la divinitat. En un ampli context pluricultural la divinitat representa la transcendència de tots els límits de la consciència humana i el moviment de l’esperit humà adreçat cap a la pròpia identitat a través de la trobada amb la realitat última. La divinitat és la consciència de l’ésser humà de no estar sol, i de no ser amo absolut del propi destí. I aquesta consciència, per vaga que pugui ser, apropa l’home a la divinitat. La divinitat transcendeix i alhora envolta l’home, resulta inseparable de la consciència de l’ésser humà de la pròpia identitat i, tot i així, roman sempre inaferrable, amagada i, per a alguns, aparentment inexistent.     

També Bergson té intuïcions molt profundes sobre la religió. Les seves paraules ens poden ajudar a llegir amb més profit les de Teilhard de Chardin: A l’ànima li bastarà sentir que la penetra, sense absorbir la seva personalitat, un ésser que pot immensament més que ella, com penetra en el ferro el foc que el torna roent. D’ara endavant la seva afecció a la vida consistirà en la seva inseparabilitat d’aquest principi, serà alegria en l’alegria i amor d’allò que no és sinó amor. 

En aquest moment –com qualsevol que es decideix a fer la mateixa experiència interior—vaig sentir que planava sobre meu l’angoixa essencial de l’àtom perdut dintre l’Univers, l’angoixa que diàriament enfonsa voluntats humanes sota el nombre aclaparador dels vivents i dels astres.

És l’experiència de la solitud del Crist en el desert enmig de les feres  i que també experimenta tot aquell creient que es vol assemblar al Crist. És la llavor que es podreix a la terra i de la qual en neix una nova planta. De l’abandó mortal però acceptat amb amor, que va sentir Jesús a la creu, en va sorgir la glòria de la resurrecció. Per la seva banda, sant Pau va dir d’ ell mateix: Quan em sento més feble és quan sóc més fort.

I si alguna cosa em salvà, va ser escoltar la veu evangèlica, garantida per èxits divins, que des de la més pregona nit em deia: Sóc jo, no tinguis por.

Si ens mantenim ferms en la fe, enmig de la tempesta sempre podrem escoltar la veu que ens diu: No tinguis por.  Job és un gran exemple d’aquesta fe, quan diu: Encara que em mati, jo creuré en ell.  També Isaïes reconforta els fidels amb les paraules: En el silenci i l’esperança obtindreu la salvació.

Sí, Déu meu, ho crec: ets tu qui estàs a l’origen d’aquesta embranzida i al terme de l’atracció de la qual jo no faig més que seguir l’ impuls primer i les successives evolucions, al llarg de la meva vida.

És increïble la fortalesa que adquireix el creient quan actua amb plena consciència que és Déu qui fa, a través seu, totes les obres bones que fa i de les quals també ell se’n pot sentir autor, perquè com diu Bergson Déu actua sense absorbir la personalitat del creient.  

I ets tu qui per mi, vivifiques de la teva omnipresència les miríades d’influències de les quals jo sóc a cada instant l’objecte.

Un principi de saviesa grega resa així: En totes les coses cal tenir en compte la finalitat. La finalitat de Déu en tota la creació és el bé de tots i de cada un dels seus fills. La força creadora és una força benèfica i amorosa, malgrat les circumstàncies adverses que ens trobem pel camí. Al final tot coopera pel bé dels qui estimen. 

En aquesta vida que brolla en mi, i en aquesta matèria que em sosté, hi trobo quelcom millor que els teus dons: t’hi trobo a tu mateix, a tu que em fas participar del teu Ésser i que em vas esculpint.

Aquí Teilhard sembla tenir en compte el consell que donaven els mestres espirituals del seu temps, quan deien: Hem de tenir la mirada fita en el Déu dels dons i no tant en els dons de Déu.  

El veritable amant estima la persona més que els seus regals...