dissabte, 28 de novembre de 2015

10 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

El deseiximent per l’acció.

Fins ara ens hem fixat únicament en la porció activa de les nostres vides... Observem una cosa, però: En aquesta actitud tan optimista i tan ufanosa que acabem de dissenyar, s’hi dissimula per tots els racons una veritable i profunda renúncia. Qui es lliga a un deure humà seguint la fórmula cristiana, per bé que exteriorment pugui semblar immers en els interessos de la Terra és, en el fons d’ ell mateix, un gran deseixit.

En aquest capítol Teilhard formula un tema que és com la clau de volta de tot l’edifici espiritual. Jesús de Natzaret el posa com a condició sine qua non per a tots aquells que el vulguin seguir: Qui no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu. Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix...

Cal remarcar que, en certs àmbits de la societat s’ha menystingut aquest valor fonamental de la vida espiritual que és la renúncia. El cas és, però, que s’ha confós la renúncia amb la repressió. I la repressió certament que és un valor negatiu. La renúncia, en canvi, és aquella actitud sense la qual no podem fer un pas seriós endavant, ni créixer com a persones. Sense renúncia no hi pot haver amor, ni llibertat ni responsabilitat. Qui no vol o no sap renunciar es fa esclau de si mateix i de les coses, i només en el terreny de la llibertat hi poden créixer les plantes de les vertaderes virtuts.

La repressió representa un obstacle que impedeix l’adequat desenvolupament de l’energia vital de l’ésser humà. La renúncia, en canvi, comporta l’alliberament d’aquest dinamisme de les rèmores que s’interposen en el camí de la vida. La renúncia dóna peu que l’energia vital assoleixi cotes més altes d’amor, de llibertat, de solidaritat...

Fent ara un parèntesi, voldríem remarcar en defensa del P. Teilhard de Chardin que alguns “entesos en teologia” l’han titllat de massa optimista i de no posar prou èmfasi en l’aspecte de les dificultats i de l’autoengany que es poden donar en el camí espiritual... Els fragments que ara presentarem i altres de la seva obra desmenteixen clarament aquestes opinions. Teilhard no es queda enrere, quan avisa de les dificultats, si les comparem amb les advertències que sant Joan de la Creu formula en la seva famosa Nit Obscura, i que es refereixen al perill d’enganyar-se a si mateix amb l’excusa de buscar Déu i de les dificultats que cal assumir si es vol pujar al cim de la muntanya de Déu.

Per naturalesa, el treball és en si mateix un factor múltiple de deseiximent per a tots aquells qui s’hi lliuren amb fidelitat, sense rebel·lar-se. En primer lloc, el treball implica l’esforç, la victòria sobre la inèrcia.

Això vol dir que el treball té un caràcter creatiu per naturalesa i forma part essencial de l’ésser humà creat a imatge de Déu. I que el contrari d’això, és el fet de deixar-se portar per la rutina, la inèrcia, pel que sempre s’ha fet... coses que degraden la naturalesa humana.

De tot això, a més, es deriva, que una societat a l’atur és una societat a la que li falta, no solament el pa de cada dia, sinó també aquell element que forma part essencial de l’home i sense el qual no es pot dur a terme l’acompliment del seu destí etern.

Per absorbent i espiritual que sigui (i es podria dir que com més espiritual), el treball és un dolorós infantament.

Si aquesta reflexió la traslladem a la dimensió intel·lectual, percebem que, en general, les lectures a què ens dediquem no representen un dolorós infantament. Llegim allò que ens agrada llegir o aquelles coses que necessitem per adquirir uns coneixements pràctics de la nostra vida comunitària o institucional...

El nostre inconscient ens diu que ja en tenim prou amb aquests coneixements pràctics. Ja tenim la vida feta i tornar a començar no té cap sentit...  Aquesta veu de l’inconscient diu: A mi que em deixin tranquil en el meu status ja establert per sempre. M’agrada adquirir nous coneixements, però el meu estil de vida, que no me’l toquin. Però, resulta que, segons Jesús, qui no neix de nou, no és digne del Regne de Déu.        
Ens agrada parlar de reunions i d’assistir a conferències de doctors en la matèria... i això no està malament. Però, si persistim a deixar de banda la meditació dels grans mestres, realitzada amb una actitud d’empatia amb l’autor, fent coincidir la lectura amb un nou estil de vida, tot serà com una esquella sorollosa....

L’home només escapa del terrible enuig del deure monòton i vulgar en el moment de fer front a les angúnies i a la tensió interior de la “creació”.

La vida és una ferma decisió a favor del bé. No és, de cap manera, una acceptació passiva del destí feta perquè no hi ha més remei. Això no és vida. En tot cas és anar vegetant. 

Crear o organitzar energia material, veritat o bellesa és un turment interior que arrenca el que s’hi aventura de la vida pacífica i encauada on fa niu el vici de l’egoisme i de l’afecció.

Per a ser un bon obrer de la Terra, l’home no solament ha de saber abandonar una vegada la seva tranquil·litat i el seu repòs, sinó que cal que sàpiga abandonar incessantment les primeres formes de la seva habilitat, del seu art o del seu pensament, a fi de prendre’n de millors. Deturar-se a gaudir, a posseir, seria una falta contra l’acció.

Tot el contrari del gest de fer les coses perquè “sempre s’ha fet així”. L’esperit de la veritat, demana estar disposat, sempre que calgui, a canviar d’estil de vida; demana el fet d’acceptar veure les coses d’una altra manera; el fet de deixar aparcats els prejudicis que, fins ara, han donat sentit a la nostra vida.

Si el cor és com una esponja, el coneixement de Déu va penetrant i canviant la manera de ser.. si el cor és dur com una pedra la saviesa quedarà fora de la nostra consciència.   

Es dóna la paradoxa, però, que pensar coses noves significa tornar als orígens, perquè les paraules originals (dels orígens) són paraules que contenen els elements essencials de la vida, tant aquells que el mateix profeta en tenia consciència en el moment de pronunciar-les com aquells que no, i que, segurament, més endavant, un altre profeta descobrirà en les mateixes paraules.


Un i altre cop, cal que ens superem, cal que ens arrenquem de nosaltres mateixos, que deixem enrere en cada moment els projectes més estimats.