12 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Les passivitats acompanyen incessantment les nostres operacions conscients a títol de reaccions que dirigeixen, sostenen o contraresten el nostre esforç.

Els qui han arribat a un alt nivell de consciència senten i viuen amb naturalitat l’energia misteriosa que sosté el nostre esforç. Viuen en contacte amb la divinitat, amb la mateixa naturalitat que observen les flors o les estrelles. I ben mirat, això hauria de ser natural per a tots els qui ens diem cristians.

Però, la seva zona d’influència s’expandeix molt més enllà d’aquestes fronteres. En efecte, si hi parem esment, ens adonem –i, per cert, amb una mica d’esglai—que només assolim el nivell de la reflexió i de la llibertat per una finíssima punta de la nostra persona.

La realitat va molt més enllà del que en som conscients. Per això, diu sant Pau que més que conèixer, som coneguts per Déu. I no obstant això, aquesta és la gran seguretat de les nostres vides. Més val confiar en Déu que confiar en els homes, diu el salm. Som éssers donats, ens repeteixen tant els llibres Sagrats, com els grans pensadors. L’acceptació de l’energia vital que rebem i que ens acompanya tota la vida és el primer acte conscient que fa possible la nostra llibertat.

Diu R. Guardini: El camí que porta a tot allò que és bo arranca de la meva posada en joc essencial; i la valentia de l’acceptació de mi mateix significa a la vegada la confiança en aquest camí. Sóc per a mi l’ absolutament donat. Allò que per a mi és obvi que sigui: allò que forma el pressupost de tota altra cosa; allò amb què ho relaciono tot, i des del qual avenço vers tot. 

Ens coneixem i ens dirigim a nosaltres mateixos, però en una esfera increïblement reduïda.

La fidelitat a aquesta energia és la salvació. Més endavant Teilhard ens parlarà més en concret d’aquesta virtut de la fidelitat. En definitiva, si ens pregunten que, en poques paraules, diguem quina cosa important hem de fer en aquesta vida, podríem contestar: ser fidels a nosaltres mateixos. Per altra banda, és la millor manera de ser fidels a Déu. 

Més enllà, comença immediatament una nit impenetrable i tanmateix carregada de presències –la nit de tot allò que està dintre de nosaltres i al voltant de nosaltres, sense nosaltres i malgrat nosaltres.

La vida va fent el seu curs. L’Evangeli de Marc té una paràbola molt significativa al respecte. És la paràbola de la llavor que creix per si sola: Amb el Regne de Déu passa com quan un home sembra la llavor a la terra; tant si dorm com si està despert, de nit i de dia, la llavor germina i creix, sense que ell sàpiga com. La terra tota sola, dóna fruit: primer brins, després espigues, i finalment blat granat dins les espigues. I així que el gra és a punt, aquell home fa córrer la falç, perquè ha arribat el temps de la sega.

La col·laboració de l’home no fa créixer la planta, només fa possible que creixi amb l’energia que li és pròpia.  

La nostra acció, els nostres pensaments, els nostres desigs... sempre els hem de considerar “a partir de”, a partir d’allò que hem rebut. No són originals. En el fons, són divins. Ho seran si la nostra fidelitat a allò que estem destinats a ser, ho fa possible. 

A l’interior d’aquesta foscor, tan vasta, rica, tèrbola i complexa com el passat i el present de l’Univers, no ens hi trobem pas inerts; reaccionem, perquè patim.

Aquesta reacció és la que determina el nostre grau de col·laboració en l’obra de Déu. Si reaccionem amb fe, amb coratge, amb passió... la foscor es farà plena llum.

Però, aquesta reacció, que s’opera, sense el nostre control, per una prolongació desconeguda del nostre ésser, ella mateixa i tot forma part, humanament parlant, de les nostres passivitats.

Hem de contemplar diferents graus d’aquesta reacció. Primer és l’ instint, després la raó, després la fe. Diria que en aquest tercer nivell també és l’ instint, però un instint diferent del primer. Primer és l’ instint de l’home vell, després l’ instint de l’home nou: és l’ instint fruit de la llibertat.  

Veritablement, a partir d’una certa distància tot se’ns fa negror, i malgrat això tot és ple d’ésser a l’entorn nostre. Vet aquí les tenebres, gràvides de promeses i d’amenaces, que caldrà que el cristià il·lumini i animi amb la Presència Divina. 

Diu Teilhard: El cristià caldrà que il·lumini les tenebres... Per tant, al costat de les passivitats de les quals en som merament receptors, cal l’acció positiva com element imprescindible i decisiu per arribar a assolir la plenitud de la vida i la Presència Divina.

Gràcia i llibertat són els dos elements necessaris per arribar al terme del camí de la vida. Tot és gràcia, s’ha dit, però també, i amb caràcter de resposta: tot és llibertat.

En aquest fons obscur de les passivitats Teilhard hi distingeix dos aspectes que cal posar de relleu:

Enmig de les confuses energies que emplenen aquesta nit inquieta, la nostra sola aportació determina immediatament la formació de dos grups que ens assalten, i que demanen de ser tractats de dues maneres ben diferents.

Ens mostra Teilhard dues classes de passivitats, unes més fàcils de comprendre i d’acceptar que les altres.

Per un costat, les formes amigues i favorables que sostenen el nostre esforç i ens menen cap a l’èxit: són les “passivitats de creixement”. Per un altre, les forces enemigues que s’interfereixen dolorosament en les nostres tendències, enfarfeguen o esgarrien la nostra marxa cap a la superació i redueixen les nostres capacitats reals o aparents de desenvolupament: són “les passivitats de disminució”.

Enfrontem-nos successivament a les unes i a les altres. I mirem-les fixament fins que, en el fons dels seus ulls seductors, inexpressius i hostils, vegem que s’hi encén l’esguard beneït de Déu. 

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Ara bé... el deseiximent no consisteix de cap manera en el reemplaçament continuat d’un objecte per un altre objecte del mateix ordre, com un quilòmetre succeeix l’altre en una carretera recta. En virtut d’una meravellosa potència ascendent inclosa dintre les coses, cada realitat aconseguida i superada fa que ens acostem al descobriment i a la prossecució d’un ideal de qualitat espiritual més elevat.

En aquests nivells de consciència allò que val no és la quantitat sinó la qualitat. Així ens ho diuen els grans pensadors com Bergson a qui Teilhard consultava i altres. Es tracta d’adquirir una densitat més gran de vida divina. I aquesta densitat es va adquirint a mesura que anem deixant a la cuneta els nostres egoismes. A mesura que creixi la nostra puresa de cor  els nostres pensaments, afectes, decisions, gaudis... seran més divins.

Per a aquell que estén convenientment la seva vela al vent de la Terra, es gira un corrent que l’empeny sempre cap a la mar més alta.

Aquestes últimes paraules evoquen les que Jesús va dir als seus deixebles que estaven a la riba del llac: Aneu mar endins.

Sovint ens acontentem a anar per la riba, que vol dir caminar per la superfície de la vida: poca profunditat en les lectures, en les decisions, en les relacions... Per això, Panikkar parla de la pandèmia de la superficialitat com del mal endèmic del món actual.

Ens quedem en les formes externes de la religió i des d’aquest lloc extern volem fer canvis... però, per més canvis que fem, si no anem a l’essència: mar endins, ens quedarem tan lluny de l’Evangeli com abans.

Si realment volem fer alguna cosa seriosa en l’arbre de la vida, hem d’anar a les arrels.

Fora d’això tot serà, com diu sant Pau, donar cops de puny a l’aire.

Com més nobles són els anhels i les accions d’un home, esdevé més àvid d’anar a l’encalç de coses grans i sublims... sentirà la necessitat d’esbrinar nous camins, de defensar causes més nobles, de descobrir veritats, d’alimentar i defensar un ideal.

De bon començament, el deure de l’home, consisteix en l’educació. Per això, als primers anys de la seva vida va a l’escola. Ara bé, en les escoles generalment s’educa la intel·ligència adquirint nous coneixements, i l’educació complerta implica l’educació de la intel·ligència, de la voluntat, dels afectes, de les relacions, de la consciència...  Una consciència i una voluntat ben formades són les que senten la necessitat de dedicar la vida a causes nobles.  

Així, a poc a poc, l’obrer de la Terra no es pertany gens...

A aquestes altures de l’esperit el creient sent la necessitat de dir a semblança de Jesús de Natzaret: No he vingut al món per fer la meva voluntat, sinó la Voluntat d’Aquell qui m’ha enviat.    

En realitat, ell ja no compta per al seu propi esguard; ja no existeix; s’ha oblidat i s’ha perdut en el mateix esforç que el perfecciona. Ja no és més l’àtom que viu, és l’Univers en ell.

Aquestes paraules ens recorden aquelles altres de sant Pau quan diu de si mateix: Visc, però ja no visc jo, és el Crist qui viu en mi.

Segona part del Llibre

La divinització de les passivitats

L’home, al mateix temps que pel desenrotllament de les seves forces es veu portat a descobrir metes d’acció cada cop més vastes i elevades, tendeix a ser dominat per l’objecte de les seves conquestes.

És la mateixa passió per les coses i pels seus ideals allò que presenta el perill de deixar en elles la llibertat. I qui deixa la llibertat es perd a si mateix. En aquests moments de la seva vida es necessita molta sinceritat amb si mateix per no deixar-se enganyar.

El creient després d’haver estat potser primordialment sensible als atractius de la unió amb Déu per l’acció, es posa a concebre i a desitjar un aspecte complementari, una fase ulterior, a la seva comunió: aquella en la qual es perdrà més en Déu que no pas es desenrotllarà a si mateix.

Aquesta és cabalment la doctrina de tots els grans místics. El Mestre Eckhart, per exemple, diu que no es tracta tant de l’afany d’adquirir moltes coses, com de deixar les afeccions pròpies de l’home vell..

La mateixa vida de cada dia, ajudarà el creient a fer --si s’hi disposa generosament—aquest despullament de si mateix per poder omplir-se de Déu. I com més Déu sigui per participació, més home de veritat serà.

Extensió, profunditat i distintes formes de les passivitats humanes.

En començar aquest estudi hem fet remarcar que les passivitats constitueixen la meitat de l’existència humana... De fet, però, les dues parts, activa i passiva, de les nostres vides són extraordinàriament desiguals. Dintre de la nostra perspectiva, la primera ocupa el primer lloc, perquè ens és més agradable i més perceptible. Però, si ens atenem a la realitat de les coses, la segona és, sense comparació possible, la més estesa i la més profunda.

Tenim consciència de tot allò que fem durant el dia. En canvi, no som conscients de l’energia vital que, sense fer soroll, ens empeny a fer o a deixar de fer. Sant Pau ens diu que és Déu qui obra en nosaltres tant el voler com l’obrar.

Mil coses són les que durant el dia influeixen sobre nosaltres i elaboren un tarannà especial... El fred o la calor, el vent que entra per la finestra, el cants dels ocells, la salut, la malaltia, el llibre que llegim, les amistats, la influència del nostre partit o de la nostra religió... Patim, és a dir, som receptors de missatges externs i interns, que formen o deformen en nosaltres una consciència determinada de la realitat. L’autor del Medi Diví ens anirà desgranant alguns aspectes d’aquestes passivitats en les pàgines del seu llibre que ara comentem. 

10 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

El deseiximent per l’acció.

Fins ara ens hem fixat únicament en la porció activa de les nostres vides... Observem una cosa, però: En aquesta actitud tan optimista i tan ufanosa que acabem de dissenyar, s’hi dissimula per tots els racons una veritable i profunda renúncia. Qui es lliga a un deure humà seguint la fórmula cristiana, per bé que exteriorment pugui semblar immers en els interessos de la Terra és, en el fons d’ ell mateix, un gran deseixit.

En aquest capítol Teilhard formula un tema que és com la clau de volta de tot l’edifici espiritual. Jesús de Natzaret el posa com a condició sine qua non per a tots aquells que el vulguin seguir: Qui no renuncia a tots els seus béns no pot ser deixeble meu. Si algú vol venir amb mi, que es negui a ell mateix...

Cal remarcar que, en certs àmbits de la societat s’ha menystingut aquest valor fonamental de la vida espiritual que és la renúncia. El cas és, però, que s’ha confós la renúncia amb la repressió. I la repressió certament que és un valor negatiu. La renúncia, en canvi, és aquella actitud sense la qual no podem fer un pas seriós endavant, ni créixer com a persones. Sense renúncia no hi pot haver amor, ni llibertat ni responsabilitat. Qui no vol o no sap renunciar es fa esclau de si mateix i de les coses, i només en el terreny de la llibertat hi poden créixer les plantes de les vertaderes virtuts.

La repressió representa un obstacle que impedeix l’adequat desenvolupament de l’energia vital de l’ésser humà. La renúncia, en canvi, comporta l’alliberament d’aquest dinamisme de les rèmores que s’interposen en el camí de la vida. La renúncia dóna peu que l’energia vital assoleixi cotes més altes d’amor, de llibertat, de solidaritat...

Fent ara un parèntesi, voldríem remarcar en defensa del P. Teilhard de Chardin que alguns “entesos en teologia” l’han titllat de massa optimista i de no posar prou èmfasi en l’aspecte de les dificultats i de l’autoengany que es poden donar en el camí espiritual... Els fragments que ara presentarem i altres de la seva obra desmenteixen clarament aquestes opinions. Teilhard no es queda enrere, quan avisa de les dificultats, si les comparem amb les advertències que sant Joan de la Creu formula en la seva famosa Nit Obscura, i que es refereixen al perill d’enganyar-se a si mateix amb l’excusa de buscar Déu i de les dificultats que cal assumir si es vol pujar al cim de la muntanya de Déu.

Per naturalesa, el treball és en si mateix un factor múltiple de deseiximent per a tots aquells qui s’hi lliuren amb fidelitat, sense rebel·lar-se. En primer lloc, el treball implica l’esforç, la victòria sobre la inèrcia.

Això vol dir que el treball té un caràcter creatiu per naturalesa i forma part essencial de l’ésser humà creat a imatge de Déu. I que el contrari d’això, és el fet de deixar-se portar per la rutina, la inèrcia, pel que sempre s’ha fet... coses que degraden la naturalesa humana.

De tot això, a més, es deriva, que una societat a l’atur és una societat a la que li falta, no solament el pa de cada dia, sinó també aquell element que forma part essencial de l’home i sense el qual no es pot dur a terme l’acompliment del seu destí etern.

Per absorbent i espiritual que sigui (i es podria dir que com més espiritual), el treball és un dolorós infantament.

Si aquesta reflexió la traslladem a la dimensió intel·lectual, percebem que, en general, les lectures a què ens dediquem no representen un dolorós infantament. Llegim allò que ens agrada llegir o aquelles coses que necessitem per adquirir uns coneixements pràctics de la nostra vida comunitària o institucional...

El nostre inconscient ens diu que ja en tenim prou amb aquests coneixements pràctics. Ja tenim la vida feta i tornar a començar no té cap sentit...  Aquesta veu de l’inconscient diu: A mi que em deixin tranquil en el meu status ja establert per sempre. M’agrada adquirir nous coneixements, però el meu estil de vida, que no me’l toquin. Però, resulta que, segons Jesús, qui no neix de nou, no és digne del Regne de Déu.        

Ens agrada parlar de reunions i d’assistir a conferències de doctors en la matèria... i això no està malament. Però, si persistim a deixar de banda la meditació dels grans mestres, realitzada amb una actitud d’empatia amb l’autor, fent coincidir la lectura amb un nou estil de vida, tot serà com una esquella sorollosa....

L’home només escapa del terrible enuig del deure monòton i vulgar en el moment de fer front a les angúnies i a la tensió interior de la “creació”.

La vida és una ferma decisió a favor del bé. No és, de cap manera, una acceptació passiva del destí feta perquè no hi ha més remei. Això no és vida. En tot cas és anar vegetant. 

Crear o organitzar energia material, veritat o bellesa és un turment interior que arrenca el que s’hi aventura de la vida pacífica i encauada on fa niu el vici de l’egoisme i de l’afecció.

Per a ser un bon obrer de la Terra, l’home no solament ha de saber abandonar una vegada la seva tranquil·litat i el seu repòs, sinó que cal que sàpiga abandonar incessantment les primeres formes de la seva habilitat, del seu art o del seu pensament, a fi de prendre’n de millors. Deturar-se a gaudir, a posseir, seria una falta contra l’acció.

Tot el contrari del gest de fer les coses perquè “sempre s’ha fet així”. L’esperit de la veritat, demana estar disposat, sempre que calgui, a canviar d’estil de vida; demana el fet d’acceptar veure les coses d’una altra manera; el fet de deixar aparcats els prejudicis que, fins ara, han donat sentit a la nostra vida.

Si el cor és com una esponja, el coneixement de Déu va penetrant i canviant la manera de ser.. si el cor és dur com una pedra la saviesa quedarà fora de la nostra consciència.   

Es dóna la paradoxa, però, que pensar coses noves significa tornar als orígens, perquè les paraules originals (dels orígens) són paraules que contenen els elements essencials de la vida, tant aquells que el mateix profeta en tenia consciència en el moment de pronunciar-les com aquells que no, i que, segurament, més endavant, un altre profeta descobrirà en les mateixes paraules.

Un i altre cop, cal que ens superem, cal que ens arrenquem de nosaltres mateixos, que deixem enrere en cada moment els projectes més estimats. 

9 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentari)

Tot increment que jo em doni, o que jo doni a les coses, es xifra en un augment del meu poder d’estimar i en una mica de progrés en la benaurada conquesta de l’Univers per Crist.

S’aprèn a estimar estimant. La veritable estimació s’aprèn amb el temps. No n’hi ha prou amb voler-ho. Cal un aprenentatge que dura tota la vida. I en la mesura que jo vaig creixent, creix també tot l’Univers.

Normalment, el nostre treball ens apareix més que res com una manera de guanyar el pa de cada dia. Tanmateix, la seva virtualitat definitiva és de bon tros més elevada: mitjançant el treball realitzem en nosaltres el propòsit de la unió divina...

El creient viu immers en el mar immens de la divinitat. No solament en uns moments específics de pregària, sinó sempre i en tot moment. Com el peix viu dins l’aigua i sense aigua no podria viure; com els humans necessitem l’aire per respirar i sense l’aire no podríem viure, de la mateixa manera el creient viu immers en l’atmosfera de l’Esperit que és com la brisa suau que el fa viure.

En el primer nivell de consciència els sentits són els que ens mouen a actuar i a desitjar. L’enamorament que sentim de joves és nodrit pel sentiment i pel desig que ens ve del fons del cor. En el segon nivell de consciència hi trobem els qui viuen immersos en els seus pensaments i en les idees i conceptes que bullen en la seva ment i que són com l’ambient que omple i alimenta de sentit les seves vides. Els qui estan en el tercer nivell de consciència són els qui viuen embolcallats en la divinitat i que és com la saba que amara el teixit del seu esperit. 

Així, artistes, obrers, savis, sigui quina sigui la nostra funció humana podem... precipitar-nos envers l’objecte del nostre treball com cap a una sortida oberta a la suprema compleció dels nostres éssers.

Si tenim ben clar el fons essencial de la nostra vida, llavors les formes d’expressió que provenen d’una cultura religiosa determinada no seran tan incisives en la ment ni en l’obrar... Per un creient la compleció del nostre ésser és la màxima aspiració. I això ha de passar pel damunt de les formes a través de les quals volem expressar la nostra identitat. 

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

Veiem com Teilhard repeteix de mil maneres (en el seu temps calia fer-ho) aquest aspecte de la nostra fe i posa de relleu la realitat espiritual de la presència de Déu en tots els moments de la nostra vida. En aquest context recobren tot el seu sentit les paraules de sant Pau: En Ell vivim, ens movem i som.   

També sant Pere ens recorda que som: participants de la naturalesa divina. Frase que durant molt temps es va fer servir per encapçalar els tractats de teologia sobre la gràcia. 

Només portant fins al seu darrer fi natural el tret, el cop, el punt en el qual estic enfeinat, copsaré el Fi últim vers el qual tendeix el meu voler profund.

Aquest principi el repetirà l’autor en un altre context i d’una altra manera, però en el fons es tracta de la mateixa intuïció: No podrem gaudir de la llum espiritual, si abans no hem esgotat totes les possibilitats que ens dóna la raó. És després de haver fet de la nostra part tot el que hem pogut, amb fidelitat als nivells de consciència en els quals estem en cada moment, que se’ns obren les portes d’una altra llum més gran.

A semblança d’aquestes temibles energies físiques que l’home arriba a disciplinar fins a obligar-los a realitzar prodigis de delicadesa, l’enorme potència de l’atracció divina s’aplica sobre els nostres febles desigs, sobre els nostres microscòpics objectes, sense trencar-ne la punta. 

A través dels nostres desigs i de les nostres obres es manifesta el dinamisme infinit de Déu. Respectant la nostra llibertat Déu va acomplint la seva obra a través dels segles d’història humana. Som els seus col·laboradors. Dinamisme que té com efecte específic el de santificar l’esforç humà o el d’humanitzar la vida cristiana.

Si ens situem en un nivell alt de consciència apreciarem les coses des de la unitat essencial de la vida. Les diverses formes que adopta aquesta vida sabrem apreciar-les en el seu valor d’acord amb la coherència que demostrin amb el contingut essencial de la fe que volen expressar amb total llibertat i responsabilitat. 

En virtut de la creació i, encara més, de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la de l’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.     

Els savis antics deien: In omnibus respice finem: en totes les coses hem de mirar la finalitat d’allò que fem.  Aquesta intenció última amb la qual, el creient, fa tot el que fa, és la que purifica les accions i els dóna el caràcter de sagrades, sigui el que sigui allò que es faci. Per a Jesús de Natzaret aquesta intenció última fou la Voluntat del seu Pare del cel: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra.  Es pot dir que el creient fa una sola cosa: dur a terme la voluntat de Déu. Tot allò altre que faci és comentari.

Paul Tillich amb el seu estil lliure en teologia acadèmica propugna el caràcter sagrat de totes les accions humanes fetes des de la fe: De la possibilitat d’esdevenir portador del sagrat, no se n’exclou cap objecte de la realitat.  

8 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

LA COMUNIÓ PER L’ACCIÓ.

Cada una de les nostres obres, per la repercussió més o menys llunyana i directa que té sobre el Món espiritual, concorre a perfeccionar Crist en la seva totalitat mística.

L’obra ens perfecciona a nosaltres. Ens perfeccionem en la mesura que perfeccionem allò que fem. I això vol dir també que de la massa de gent que som al principi, en fem un poble de Déu: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou el poble de Déu. Pere.  

En realitat, per l’operació tothora vigent de l’Encarnació, el diví penetra tant sàviament les nostres energies de criatura que, per a topar-nos amb ell i abraçar-lo, no encertarem a trobar cap mitjà més apropiat que la nostra mateixa acció.

Per tant, no és solament la pregària la que ens uneix a Déu. També l’acció, qualsevol que sigui, de la nostra vida quotidiana, pot ser mitjà apropiat d’estar units amb Déu, si la fem de cor i amb recta intenció.

De primer, en l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent.

Som com les mans de Déu. Quan estimem, estimem com Déu ens estima; quan perdonem és Déu qui perdona...

I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu.   

La voluntat és la guspira de la vida. El nucli del nostre ésser és dinamisme, força vital, energia... és virtut. És la força motriu que ens fa viure.

Ens hem de preguntar en quin indret o nivell estem de la muntanya de la vida. Quina és la força motriu que ens mou i ens fa fer les coses... la necessitat, la ideologia, la intuïció espiritual?  La voluntat és el punt d’unió amb el diví. No és la paraula que diem, no és l’acció que fem, és el desig, és la fe. Paul Tillich ens parla del coratge d’ésser i el posa com a sinònim de virtut en general o de la virtut per excel·lència i sant Ambrosi diu que el coratge és com la clau de volta de la vida del creient.  

Aquest contacte és permanent, perquè la meva acció dura sempre; i, alhora, donat que jo no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams cada cop més indestructibles.

La meva acció dura sempre. Pot ser diferent en la forma i variada en l’expressió: durant el dia, fem mil coses. Però, al mateix temps que no estem un moment sense respirar, tampoc deixem de fer sempre alguna cosa encara que sigui el fet de dormir. El cos dorm però l’esperit vigila deien els grans místics. El lligam invisible, silenciós que ens uneix amb Déu és constant, inalterable, i el creient, cada vegada en té més consciència. 

També diu, el nostre savi, que no sap trobar cap límit a la perfecció de la seva fidelitat...   Aquesta és la gran disposició del creient! Aquell que posa un límit al seu creixement espiritual ha fracassat. No es tracta de posar el llistó ben alt. Es tracta de no posar el llistó. Cada dia és una nova oportunitat per créixer. Algú ha dit que més important que la meta és el camí. Podríem afegir: la meta és el camí. De fet Jesús es va definir com el Camí: Jo sóc el camí i la veritat i la vida. En el camí de la vida sempre podrem donar un pas més.

Quan la voluntat de Déu i la voluntat del creient esdevenen una sola voluntat llavors és quan els lligams del creient amb Déu són indestructibles.

En aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn?

L’ànima no es detura per gaudir en allò que fa, perquè si ho fa perd el gaudi i es desvia de la finalitat última de la seva acció.

En aquestes altures de l’esperit, les lleis són unes altres. La pau immensa com la conca del mar, de la qual gaudeix el creient, és pur regal de Déu.

Dèiem que la veritat no es posseeix, sinó que es cerca. I cercant-la se’n gaudeix. Però se’n gaudeix en llibertat i això vol dir que se la deixa lliure, perquè la veritat és més que nosaltres. No la podem aferrar, i malgrat tot, en gaudim perquè Déu ha posat la seva morada en el nostre interior.

Per més espiritual que vulgui ser el creient, mai no menysté la matèria. Com diuen Tomàs d’Aquino i Pascal, aquell que vol fer l’àngel fa la bestia.

És un esforç creador el que emprèn, per això diu sant Pau que l’home nou és esperit que dóna vida.

La voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura.

Sant Joan de la Creu va posar aquesta actitud apassionada d’estimar i d’anar endavant malgrat tot, com la condició sine qua non de la santedat i de l’acompliment humà -diví de la vida: Con ansias, en amores inflamada..      

     

Des d’aleshores, la sinceritat mateixa amb què desitgem i perseguim l’èxit de Déu, se’ns revela com un factor nou –il·limitat també aquest—de la nostra conjunció més perfecta amb el Totpoderós que ens anima.

La sinceritat interior és sinònim de la puresa de cor. I si fem un esforç per superar la superficialitat en la lectura bíblica veuríem que la puresa de cor també és una altra manera d’expressar aquella qualitat que, segons la Bíblia, és el principi de la saviesa, és a dir: el temor de Déu. Temor de Déu no és por. Tot el contrari: és aquella actitud del creient que fa possible totes les altres manifestacions del diví en nosaltres. Fa possible la llibertat i la responsabilitat: dues qualitats d’una mateixa realitat paradoxal que ens obre les portes al Transcendent. És la unió de voluntats: la de Déu i la nostra. És, per a nosaltres, una porta oberta a l’infinit. És el lligam espiritual de les nostres vides amb Déu. 

Associats de bon començament amb Déu en un simple exercici comú de voluntats, ens trobem units ara amb ell en l’amor comú del terme a infantar; i la meravella de les meravelles és que, una vegada posseït aquest terme, encara experimentem l’encís de trobar-nos-el present. Quan vivim aquesta realitat, vivim l’U, no numèric, sinó espiritual. Que tots siguin u amb nosaltres, va demanar Jesús. Aquesta és la pau infinita!

6 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Si el més sensible o el més material dels aliments ja és capaç d’influir en les nostres facultats espirituals, què hem de dir de les energies infinitament més penetrants que transmet la música dels matisos, de les notes, de les paraules, de les idees?

Per tant, les paraules pel fet de ser dites i escoltades amb seriositat causen (per se) un efecte en nosaltres, positiu o negatiu. Si pensem això amb deteniment entendrem l’advertència que ens fa Jesús: De tota paraula inútil que diguin els homes, en donaran compte el dia del judici.. Els antics donaven molta importància a la lectura espiritual i a la meditació. Eren conscients de la seva eficàcia en ordre a fomentar els bons costums. El cos i l’esperit, creixen per si sols, però els hem de cuidar i alimentar. Pensar, doncs, que podrem ser cristians segons l’Evangeli sense alimentar-nos amb la meditació assídua de la paraula de Déu és una utopia i un engany.

I sabem que, referent al cos, no és igual qualsevol aliment. Una mala alimentació pot provocar anèmia. Doncs no serà exagerat dir que en l’esperit passa el mateix i que, avui dia, en general, estem mal alimentats i patim d’una anèmia de grans proporcions. És temptador acontentar-se amb lectures fàcils que, a més, són necessàries perquè ens informen del dia a dia, tant en el món civil com en el religiós. Ara bé, si no donem també un temps als grans mestres de l’esperit, difícilment, per no dir que és impossible, donarem un pas seriós en el camí d’aquella saviesa que és com la porta d’entrada al Regne de la llum i de la pau, ja en aquest món.  

Anar a fons i fer-ho amb llibertat i responsabilitat demana un esforç considerable i una disposició interior irrenunciable, per moltes que siguin les coses que hàgim de fer. No es poden servir dos senyors.

La saviesa és fruit de fer possible la llum de Déu que resta amagada en el fons del cor i que espera la nostra col·laboració a fi de fer fora tots els obstacles i que d’aquesta manera pugui fer-se present plenament a la nostra consciència. Per això el Mestre Eckhart, referint-se al creixement de la vida espiritual, deia que cal afanyar-se en treure obstacles més que en posar nous elements...

No hi ha pas en nosaltres un cos que es nodreixi independentment de l’ànima. Tot allò que el cos ha admès i ha començat a transformar, cal que l’ànima, al seu torn, ho vagi sublimant. Indubtablement que ella ho realitza a la seva manera, d’acord amb la seva dignitat. Però no pot defugir aquesta labor de cada instant ni aquest contacte universal.  

Podríem dir: Mai un cos sense ànima, però tampoc mai una ànima sense cos.

Hem rebut una educació que ens obliga a establir una dicotomia entre el que és humà i el que és sagrat. Hem construït una religió a base de normes i de lleis. Donem un temps al cos (perquè no tenim altre remei, i Déu ens ho perdonarà...) i un temps a Déu, per obtenir la salvació...  Però, aquesta no és la religió del Crist.

I així va perfeccionant-se –corrent un risc, però enfilant la felicitat—el seu poder particular de comprendre i d’estimar, que constituirà la seva més immaterial individualitat.

I aquell que no vol córrer el risc d’equivocar-se cau en un risc pitjor i segur, diu K. Jaspers.

En cada ànima Déu estima i salva parcialment el Món sencer, resumit en aquesta ànima d’una manera particular i incomunicable.

Està clar que, per Déu, a diferència del que fan els homes, una sola ànima, encara que sigui considerada enmig de milions d’altres ànimes, té tanta importància que, per ella sola, faria allò que ha fet per tot el món, i així ho entenia la mística dels antics. I ho veiem clar en la paràbola de l’ovella perduda: El pastor la va a buscar deixant totes les altres al desert...

Ara bé, aquest resum, aquesta síntesi, no se’ns donen pas com a cosa feta i acabada, amb el primer desvetllament de la nostra consciència.

A diferència dels animals que, amb l’ instint, Déu ja els ho ha donat tot, a l’home li ha donat la llibertat perquè fos ell qui participant del seu poder creador, portés a terme les possibilitats que li ha donat. Amb altres paraules: Déu ha donat a l’home la plenitud de la seva vida com una llavor, i deixa que sigui el mateix home qui la conreï amb el seu esforç i dedicació... Si no ho fa, serà com la llavor que tenim ben guardada en el flascó. Ben guardada, però es queda la llavor sola sense donar fruit.  En la llavor hi és tot. Però, cal cultivar-la! No inventem res. Només treballem allò que se’ns ha donat. Amb el nostre esforç fem possible l’acompliment de l’obra de Déu. Som creadors amb Déu Creador. Aquesta és la nostra fe. 

Som nosaltres els qui, per mitjà de la nostra activitat, hem d’acoblar hàbilment els elements disseminats pertot arreu...  

L’home que per la seva fe i emprant amb responsabilitat la seva llibertat rendeix al màxim els talents que Déu li ha donat és l’home nou del qual ens parla sant Pau. La història ens diu que homes i dones de fe han aconseguit experimentar aquesta plenitud i per això exclamaven com sant Francesc: Déu meu i totes les coses.

El treball de l’alga que concentra en els seus teixits les substàncies repartides en dosis infinitesimals per les capes immenses de l’oceà o la mateixa indústria de l’abella que forma la seva mel dels sucs libats en tantes flors, només són una pàl·lida imatge de l’elaboració perpètua que experimenten en nosaltres, per tal d’esdevenir esperit, totes les forces de l’Univers.

.

Es tracta doncs que totes les forces de l’univers esdevinguin esperit. En aquesta frase es pot resumir la finalitat de la vida humana aquí a la terra: Convertir totes les coses en esperit. L’esperit és, no solament un mitjà o una expressió, sinó la mateixa essència de la vida. Amb altres paraules: es tracta de donar un valor d’eternitat a tot allò que fem...

El dinamisme, vist des del seu natural sensible tendeix a replegar-se (egoisme) tendeix a estabilitzar-se (no moure’s de l’status). Ara bé, per la fe, la força (dinamisme) natural es converteix, de força que es replega (egoisme),  en força creadora (saviesa). Passem d’un món en el qual allò que impera és la llei i el compliment, a un món regit per la fe entesa com un força creadora oberta a l’infinit. És el dinamisme de l’amor en contra de l’entropia. Passem d’una força que anul·la les llibertats individuals a una força que les potencia al màxim, creant així la veritable unitat, és a dir, la vida en l’amor. 

7 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Així cada home no s’ha de manifestar solament obedient i dòcil en el transcurs de la seva vida. Cal, a més, que per la seva fidelitat, i començant per la zona més natural  d’ ell mateix, construeixi una obra en la qual s’inclogui quelcom de tots els elements de la Terra.

La seva missió no és solament la de ser obedient en el compliment d’unes normes... Si es limités a això, se li podria dir: encara et falta una cosa,.. Li falta ser fidel al paper que Déu li ha encomanat en el conjunt de la seva obra creadora. Cada home és una part, petita, però molt important de l’Univers.

Per tant, i a partir d’aquesta nova visió de les coses, veiem que el que es dedica a la vida espiritual ja no és aquell que només, o quasi, pensa en el seu bé espiritual i en la seva unió amb Déu vivint en la seva bola de cristall o dins del seu claustre personal, sinó que és aquell que el seu desig de perfecció inclou el si mateix i també els altres i la Terra.

Al llarg dels seus dies terrenals, l’home es fa la seva ànima; i, alhora, col·labora en una altra obra que ultrapassa infinitament  --tot i dominar-les estretament—les perspectives del seu reeiximent individual: la culminació del món.

L’home aquí a la terra en la mesura que es va bastint segons la imatge de l’Home Nou  col·labora, al mateix temps, en l’edificació de la Terra Nova.   La pau i la joia individuals es fan inseparables de la pau i de la joia del món sencer: El Món, empès pel nostre esforç de divinització individual, acumula lentament, a partir de tota la matèria, allò que s’ha de transformar en la Jerusalem celestial o en la Terra nova.

I aquesta Terra nova és el món sencer, el qual segons sant Joan és la casa de Déu: Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit. No és solament, per tant, la institució eclesiàstica que sovint s’anomena església, la que se salvarà... La institució eclesiàstica és només una forma externa feta de dogmes, ritus, sagraments i lleis que intenta expressar el misteri del regne de Déu, és a dir de la Terra Nova, del Poble de Déu, de la comunitat de fe, el qual es troba més enllà de les formes d’aquest món temporal. 

--Si és cert que les ànimes passen tan estretament al Crist i en Déu, si és cert que el sensible passa tan vitalment a les regions més espirituals de les nostres ànimes— no tenim altre remei que reconèixer la unitat del procés que, de dalt a baix, agita i dirigeix els elements de l’Univers.

Recordem aquí unes paraules d’Emerson que ens poden servir per completar les reflexions de Teilhard: L’amant de la naturalesa és aquell els sentits del qual tant interiors com exteriors romanen encara veritablement ajustats entre sí; és aquell que en la seva maduresa ha conservat l’esperit de la infància. La seva relació amb el cel i amb la terra es converteixen en part del seu aliment quotidià.

Fem esment també de les paraules de Jesús: Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Podríem glossar aquesta sentència dient: Si no torneu a ser com els infants no podreu veure els secrets de la naturalesa.

Aquesta unitat interior de tot amb tot és el que avui s’anomena el caràcter holístic de la vida espiritual. Si volem viure amb plenitud la vida humana no podem viure separats, ni de Déu ni de l’Univers.

Continua dient Teilhard: A poc a poc, pas per pas, tot acaba per reintegrar-se al Centre suprem “en el qual tot subsisteix”. Els efluvis emanats d’aquest Centre no operen únicament en les zones superiors del Món, allà on tenen lloc les activitats humanes en una forma clarament sobrenatural i meritòria. Per tal de salvar i donar consistència a aquestes energies sublims, el poder del Verb encarnat irradia fins a la matèria, davalla fins al fons més obscur de les potències inferiors... 

Una vegada més fem el comentari d’aquestes paraules amb algunes de les reflexions tan emotives alhora que profundes que ens fa el filòsof Emerson: ...També en els boscos els homes es desprenen dels seus anys, com la serp muda la pell, i en qualsevol període de la seva vida és sempre un nen. En els boscos resideix la joventut eterna. En aquestes plantacions de Déu, reina la santedat i el decor, se celebra un festival perpetu, i l’hoste no podria cansar-se de tot allò ni en mil anys. En els boscos tornem a la raó i a la fe... De peu en la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot allò que implica egoisme es dilueix.     

Creiem que és important posar de relleu la part espiritual d’aquest contacte amb la natura que els dos autors que comentem ens volen ensenyar. En aquest sentit escoltem de nou Emerson: Les estrelles inspiren reverència, perquè encara que sempre presents, no deixen de ser inaccessibles; però tots els objectes de la naturalesa creen una impressió semblant quan la ment s’obre a la seva influència. La naturalesa mai no mostra una aparença mesquina. L’home més savi no li arranca el seu secret... Quan d’aquesta manera parlem de la naturalesa, pensem en ella d’una manera diferent... Hi ha una propietat en l’horitzó de les coses de la que cap home n’és l’amo.... En realitat, a pocs adults els és donat de veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol.   

Déu, Home, Cosmos, la Trinitat proposada per R. Panikkar se’ns mostra, també en aquests autors que comentem, com una realitat espiritual no solament per creure, sinó, també, per viure. En realitat som com el cec de l’Evangeli i necessitem que Jesús ens obri els ulls de la fe. Hem d’aprendre a veure les coses amb els ulls de Déu. Els qui tenen el cor pur com els nens veuen coses de la vida i de la naturalesa que la gent gran (Petit Príncep) no veuen. Per això ens passa que sabem parlar molt bé de renovació, però ens costa veure en què consisteix i quina cosa és la que Déu avui ens demana. Sabem quin temps farà demà, si farà sol o si plourà, però no sabem reconèixer els signes dels temps. 

L’Encarnació només s’haurà acabat quan la porció de substància escollida (substància espiritualitzada) que tot objecte enclou s’haurà reunit amb el Centre definitiu de la seva compleció. El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses.  Sant Pau. .

Per mitjà de la col·laboració nostra que ell mateix desperta, el Crist es va consumant, va atenyent la seva plenitud, prenent com a punt de partença qualsevol criatura. Ens ho diu el mateix sant Pau. Nosaltres potser ens imaginem que la creació ja es va acabar fa temps. Anem errats. La creació continua, més bonica que mai, i en les zones més elevades del Món. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. Sant Pau. I nosaltres servim precisament per a arrodonir-la, per humil que sigui el treball de les nostres mans. Aquest és en definitiva, el sentit i el valor dels nostres actes. En virtut de la interrelació matèria-ànima-Crist, nosaltres, sigui el que sigui el que fem, conduïm a Déu una porció de l’ésser que ell desitja. A través de cada una de les nostres obres, treballem, atòmicament però realment, en la construcció del Pleroma, és a dir, que aportem al Crist una miqueta de plenitud.

El Crist és l’Home. Jesús de Natzaret que nosaltres anomenem el Crist, s’anomenva a si mateix: el fill de l’home. Jesús de Natzaret és el paradigma d’una realitat de la qual hi participen tots els homes (homes, dones del món). Pel fet de ser homes som crist, i juntament amb Jesús de Natzaret formem el Crist total (Sant Agustí).