6 MD
EL
MEDI DIVÍ
(Comentaris)
Si
el més sensible o el més material dels aliments ja és capaç d’influir en les
nostres facultats espirituals, què hem de dir de les energies infinitament més
penetrants que transmet la música dels matisos, de les notes, de les paraules,
de les idees?
Per tant, les paraules pel fet de ser
dites i escoltades amb seriositat causen (per se) un efecte en nosaltres,
positiu o negatiu. Si pensem això amb deteniment entendrem l’advertència que
ens fa Jesús: De tota paraula inútil que
diguin els homes, en donaran compte el dia del judici.. Els antics donaven molta importància a
la lectura espiritual i a la meditació. Eren conscients de la seva eficàcia en
ordre a fomentar els bons costums. El cos i l’esperit, creixen per si sols,
però els hem de cuidar i alimentar. Pensar, doncs, que podrem ser cristians
segons l’Evangeli sense alimentar-nos amb la meditació assídua de la paraula de
Déu és una utopia i un engany.
I sabem que, referent al cos, no és
igual qualsevol aliment. Una mala alimentació pot provocar anèmia. Doncs no
serà exagerat dir que en l’esperit passa el mateix i que, avui dia, en general,
estem mal alimentats i patim d’una anèmia de grans proporcions. És temptador
acontentar-se amb lectures fàcils que, a més, són necessàries perquè ens
informen del dia a dia, tant en el món civil com en el religiós. Ara bé, si no
donem també un temps als grans mestres de l’esperit, difícilment, per no dir
que és impossible, donarem un pas seriós en el camí d’aquella saviesa que és
com la porta d’entrada al Regne de la llum i de la pau, ja en aquest món.
Anar a fons i fer-ho amb llibertat i
responsabilitat demana un esforç considerable i una disposició interior
irrenunciable, per moltes que siguin les coses que hàgim de fer. No es poden servir dos senyors.
La saviesa és fruit de fer possible la
llum de Déu que resta amagada en el fons del cor i que espera la nostra
col·laboració a fi de fer fora tots els obstacles i que d’aquesta manera pugui
fer-se present plenament a la nostra consciència. Per això el Mestre Eckhart,
referint-se al creixement de la vida espiritual, deia que cal afanyar-se en
treure obstacles més que en posar nous elements...
No
hi ha pas en nosaltres un cos que es nodreixi independentment de l’ànima. Tot
allò que el cos ha admès i ha començat a transformar, cal que l’ànima, al seu
torn, ho vagi sublimant. Indubtablement que ella ho realitza a la seva manera,
d’acord amb la seva dignitat. Però no pot defugir aquesta labor de cada instant
ni aquest contacte universal.
Podríem dir: Mai un cos sense ànima,
però tampoc mai una ànima sense cos.
Hem rebut una educació que ens obliga a
establir una dicotomia entre el que és humà i el que és sagrat. Hem construït
una religió a base de normes i de lleis. Donem un temps al cos (perquè no tenim
altre remei, i Déu ens ho perdonarà...) i un temps a Déu, per obtenir la
salvació... Però, aquesta no és la
religió del Crist.
I
així va perfeccionant-se –corrent un risc, però enfilant la felicitat—el seu
poder particular de comprendre i d’estimar, que constituirà la seva més
immaterial individualitat.
I aquell que no vol córrer el risc
d’equivocar-se cau en un risc pitjor i segur, diu K. Jaspers.
En
cada ànima Déu estima i salva parcialment el Món sencer, resumit en aquesta
ànima d’una manera particular i incomunicable.
Està clar que, per Déu, a diferència
del que fan els homes, una sola ànima, encara
que sigui considerada enmig de milions d’altres ànimes, té tanta importància
que, per ella sola, faria allò que ha fet per tot el món, i així ho entenia la
mística dels antics. I ho veiem clar en la
paràbola de l’ovella perduda: El pastor la va a buscar deixant totes les altres
al desert...
Ara
bé, aquest resum, aquesta síntesi, no se’ns donen pas com a cosa feta i
acabada, amb el primer desvetllament de la nostra consciència.
A diferència dels animals que, amb l’
instint, Déu ja els ho ha donat tot, a l’home li ha donat la llibertat perquè
fos ell qui participant del seu poder creador, portés a terme les possibilitats
que li ha donat. Amb altres paraules: Déu ha donat a l’home la plenitud de la
seva vida com una llavor, i deixa que sigui el mateix home qui la conreï amb el
seu esforç i dedicació... Si no ho fa, serà com la llavor que tenim ben
guardada en el flascó. Ben guardada, però es queda la llavor sola sense donar
fruit. En la llavor hi és tot. Però, cal
cultivar-la! No inventem res. Només treballem allò que se’ns ha donat. Amb el
nostre esforç fem possible l’acompliment de l’obra de Déu. Som creadors amb Déu
Creador. Aquesta és la nostra fe.
Som
nosaltres els qui, per mitjà de la nostra activitat, hem d’acoblar hàbilment
els elements disseminats pertot arreu...
L’home que per la seva fe i emprant amb
responsabilitat la seva llibertat rendeix al màxim els
talents
que Déu li ha donat és l’home nou del qual ens
parla sant Pau. La història ens diu que homes i dones de fe han aconseguit
experimentar aquesta plenitud i per això exclamaven com sant Francesc: Déu meu i totes les coses.
El
treball de l’alga que concentra en els seus teixits les substàncies repartides
en dosis infinitesimals per les capes immenses de l’oceà o la mateixa indústria
de l’abella que forma la seva mel dels sucs libats en tantes flors, només són
una pàl·lida imatge de l’elaboració perpètua que experimenten en nosaltres, per
tal d’esdevenir esperit, totes les forces de l’Univers.
.
Es tracta doncs que totes les forces de l’univers esdevinguin
esperit. En aquesta frase es pot resumir la finalitat de la vida humana
aquí a la terra: Convertir totes les coses en esperit. L’esperit és, no
solament un mitjà o una expressió, sinó la mateixa essència de la vida. Amb
altres paraules: es tracta de donar un valor d’eternitat a tot allò que fem...
El dinamisme, vist des del seu natural
sensible tendeix a replegar-se (egoisme) tendeix a estabilitzar-se (no moure’s
de l’status). Ara bé, per la fe, la força (dinamisme) natural es converteix, de
força que es replega (egoisme), en força
creadora (saviesa). Passem d’un món en el qual allò que impera és la llei i el
compliment, a un món regit per la fe entesa com un força creadora oberta a
l’infinit. És el dinamisme de l’amor en contra de l’entropia. Passem d’una força que anul·la les llibertats
individuals a una força que les potencia al màxim, creant així la veritable unitat,
és a dir, la vida en l’amor.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada