dissabte, 28 de novembre del 2015

8 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentaris)

LA COMUNIÓ PER L’ACCIÓ.

Cada una de les nostres obres, per la repercussió més o menys llunyana i directa que té sobre el Món espiritual, concorre a perfeccionar Crist en la seva totalitat mística.

L’obra ens perfecciona a nosaltres. Ens perfeccionem en la mesura que perfeccionem allò que fem. I això vol dir també que de la massa de gent que som al principi, en fem un poble de Déu: Vosaltres que en altre temps no éreu cap poble, ara sou el poble de Déu. Pere.  

En realitat, per l’operació tothora vigent de l’Encarnació, el diví penetra tant sàviament les nostres energies de criatura que, per a topar-nos amb ell i abraçar-lo, no encertarem a trobar cap mitjà més apropiat que la nostra mateixa acció.

Per tant, no és solament la pregària la que ens uneix a Déu. També l’acció, qualsevol que sigui, de la nostra vida quotidiana, pot ser mitjà apropiat d’estar units amb Déu, si la fem de cor i amb recta intenció.

De primer, en l’acció m’adhereixo a la potència creadora de Déu; coincideixo amb ella; i n’esdevinc, no sols un instrument, sinó una prolongació vivent.

Som com les mans de Déu. Quan estimem, estimem com Déu ens estima; quan perdonem és Déu qui perdona...

I com que no hi ha res més íntim en un ésser que la seva voluntat, jo em confonc en certa manera, pel meu cor, amb el cor de Déu.   

La voluntat és la guspira de la vida. El nucli del nostre ésser és dinamisme, força vital, energia... és virtut. És la força motriu que ens fa viure.
Ens hem de preguntar en quin indret o nivell estem de la muntanya de la vida. Quina és la força motriu que ens mou i ens fa fer les coses... la necessitat, la ideologia, la intuïció espiritual?  La voluntat és el punt d’unió amb el diví. No és la paraula que diem, no és l’acció que fem, és el desig, és la fe. Paul Tillich ens parla del coratge d’ésser i el posa com a sinònim de virtut en general o de la virtut per excel·lència i sant Ambrosi diu que el coratge és com la clau de volta de la vida del creient.  

Aquest contacte és permanent, perquè la meva acció dura sempre; i, alhora, donat que jo no sabria trobar cap límit a la perfecció de la meva fidelitat, ni al fervor de la meva intenció, em permet d’assimilar-me indefinidament a Déu amb lligams cada cop més indestructibles.

La meva acció dura sempre. Pot ser diferent en la forma i variada en l’expressió: durant el dia, fem mil coses. Però, al mateix temps que no estem un moment sense respirar, tampoc deixem de fer sempre alguna cosa encara que sigui el fet de dormir. El cos dorm però l’esperit vigila deien els grans místics. El lligam invisible, silenciós que ens uneix amb Déu és constant, inalterable, i el creient, cada vegada en té més consciència. 

També diu, el nostre savi, que no sap trobar cap límit a la perfecció de la seva fidelitat...   Aquesta és la gran disposició del creient! Aquell que posa un límit al seu creixement espiritual ha fracassat. No es tracta de posar el llistó ben alt. Es tracta de no posar el llistó. Cada dia és una nova oportunitat per créixer. Algú ha dit que més important que la meta és el camí. Podríem afegir: la meta és el camí. De fet Jesús es va definir com el Camí: Jo sóc el camí i la veritat i la vida. En el camí de la vida sempre podrem donar un pas més.
Quan la voluntat de Déu i la voluntat del creient esdevenen una sola voluntat llavors és quan els lligams del creient amb Déu són indestructibles.

En aquesta comunió, l’ànima no es detura pas per gaudir, ni perd de vista el terme material de la seva acció. Oi que és un esforç creador el que emprèn?

L’ànima no es detura per gaudir en allò que fa, perquè si ho fa perd el gaudi i es desvia de la finalitat última de la seva acció.
En aquestes altures de l’esperit, les lleis són unes altres. La pau immensa com la conca del mar, de la qual gaudeix el creient, és pur regal de Déu.
Dèiem que la veritat no es posseeix, sinó que es cerca. I cercant-la se’n gaudeix. Però se’n gaudeix en llibertat i això vol dir que se la deixa lliure, perquè la veritat és més que nosaltres. No la podem aferrar, i malgrat tot, en gaudim perquè Déu ha posat la seva morada en el nostre interior.

Per més espiritual que vulgui ser el creient, mai no menysté la matèria. Com diuen Tomàs d’Aquino i Pascal, aquell que vol fer l’àngel fa la bestia.

És un esforç creador el que emprèn, per això diu sant Pau que l’home nou és esperit que dóna vida.

La voluntat de reeixir, una certa estimació apassionada de l’obra que s’ha d’infantar, formen part integrant de la nostra fidelitat de criatura.

Sant Joan de la Creu va posar aquesta actitud apassionada d’estimar i d’anar endavant malgrat tot, com la condició sine qua non de la santedat i de l’acompliment humà -diví de la vida: Con ansias, en amores inflamada..      
     
Des d’aleshores, la sinceritat mateixa amb què desitgem i perseguim l’èxit de Déu, se’ns revela com un factor nou –il·limitat també aquest—de la nostra conjunció més perfecta amb el Totpoderós que ens anima.

La sinceritat interior és sinònim de la puresa de cor. I si fem un esforç per superar la superficialitat en la lectura bíblica veuríem que la puresa de cor també és una altra manera d’expressar aquella qualitat que, segons la Bíblia, és el principi de la saviesa, és a dir: el temor de Déu. Temor de Déu no és por. Tot el contrari: és aquella actitud del creient que fa possible totes les altres manifestacions del diví en nosaltres. Fa possible la llibertat i la responsabilitat: dues qualitats d’una mateixa realitat paradoxal que ens obre les portes al Transcendent. És la unió de voluntats: la de Déu i la nostra. És, per a nosaltres, una porta oberta a l’infinit. És el lligam espiritual de les nostres vides amb Déu. 


Associats de bon començament amb Déu en un simple exercici comú de voluntats, ens trobem units ara amb ell en l’amor comú del terme a infantar; i la meravella de les meravelles és que, una vegada posseït aquest terme, encara experimentem l’encís de trobar-nos-el present. Quan vivim aquesta realitat, vivim l’U, no numèric, sinó espiritual. Que tots siguin u amb nosaltres, va demanar Jesús. Aquesta és la pau infinita!