dissabte, 28 de novembre de 2015

7 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentaris)
Així cada home no s’ha de manifestar solament obedient i dòcil en el transcurs de la seva vida. Cal, a més, que per la seva fidelitat, i començant per la zona més natural  d’ ell mateix, construeixi una obra en la qual s’inclogui quelcom de tots els elements de la Terra.

La seva missió no és solament la de ser obedient en el compliment d’unes normes... Si es limités a això, se li podria dir: encara et falta una cosa,.. Li falta ser fidel al paper que Déu li ha encomanat en el conjunt de la seva obra creadora. Cada home és una part, petita, però molt important de l’Univers.

Per tant, i a partir d’aquesta nova visió de les coses, veiem que el que es dedica a la vida espiritual ja no és aquell que només, o quasi, pensa en el seu bé espiritual i en la seva unió amb Déu vivint en la seva bola de cristall o dins del seu claustre personal, sinó que és aquell que el seu desig de perfecció inclou el si mateix i també els altres i la Terra.

Al llarg dels seus dies terrenals, l’home es fa la seva ànima; i, alhora, col·labora en una altra obra que ultrapassa infinitament  --tot i dominar-les estretament—les perspectives del seu reeiximent individual: la culminació del món.

L’home aquí a la terra en la mesura que es va bastint segons la imatge de l’Home Nou  col·labora, al mateix temps, en l’edificació de la Terra Nova.   La pau i la joia individuals es fan inseparables de la pau i de la joia del món sencer: El Món, empès pel nostre esforç de divinització individual, acumula lentament, a partir de tota la matèria, allò que s’ha de transformar en la Jerusalem celestial o en la Terra nova.

I aquesta Terra nova és el món sencer, el qual segons sant Joan és la casa de Déu: Ha vingut a casa seva i els seus no l’han acollit. No és solament, per tant, la institució eclesiàstica que sovint s’anomena església, la que se salvarà... La institució eclesiàstica és només una forma externa feta de dogmes, ritus, sagraments i lleis que intenta expressar el misteri del regne de Déu, és a dir de la Terra Nova, del Poble de Déu, de la comunitat de fe, el qual es troba més enllà de les formes d’aquest món temporal. 
--Si és cert que les ànimes passen tan estretament al Crist i en Déu, si és cert que el sensible passa tan vitalment a les regions més espirituals de les nostres ànimes— no tenim altre remei que reconèixer la unitat del procés que, de dalt a baix, agita i dirigeix els elements de l’Univers.

Recordem aquí unes paraules d’Emerson que ens poden servir per completar les reflexions de Teilhard: L’amant de la naturalesa és aquell els sentits del qual tant interiors com exteriors romanen encara veritablement ajustats entre sí; és aquell que en la seva maduresa ha conservat l’esperit de la infància. La seva relació amb el cel i amb la terra es converteixen en part del seu aliment quotidià.
Fem esment també de les paraules de Jesús: Si no torneu a ser com els infants, no entrareu pas al Regne del cel. Podríem glossar aquesta sentència dient: Si no torneu a ser com els infants no podreu veure els secrets de la naturalesa.

Aquesta unitat interior de tot amb tot és el que avui s’anomena el caràcter holístic de la vida espiritual. Si volem viure amb plenitud la vida humana no podem viure separats, ni de Déu ni de l’Univers.

Continua dient Teilhard: A poc a poc, pas per pas, tot acaba per reintegrar-se al Centre suprem “en el qual tot subsisteix”. Els efluvis emanats d’aquest Centre no operen únicament en les zones superiors del Món, allà on tenen lloc les activitats humanes en una forma clarament sobrenatural i meritòria. Per tal de salvar i donar consistència a aquestes energies sublims, el poder del Verb encarnat irradia fins a la matèria, davalla fins al fons més obscur de les potències inferiors... 

Una vegada més fem el comentari d’aquestes paraules amb algunes de les reflexions tan emotives alhora que profundes que ens fa el filòsof Emerson: ...També en els boscos els homes es desprenen dels seus anys, com la serp muda la pell, i en qualsevol període de la seva vida és sempre un nen. En els boscos resideix la joventut eterna. En aquestes plantacions de Déu, reina la santedat i el decor, se celebra un festival perpetu, i l’hoste no podria cansar-se de tot allò ni en mil anys. En els boscos tornem a la raó i a la fe... De peu en la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot allò que implica egoisme es dilueix.     

Creiem que és important posar de relleu la part espiritual d’aquest contacte amb la natura que els dos autors que comentem ens volen ensenyar. En aquest sentit escoltem de nou Emerson: Les estrelles inspiren reverència, perquè encara que sempre presents, no deixen de ser inaccessibles; però tots els objectes de la naturalesa creen una impressió semblant quan la ment s’obre a la seva influència. La naturalesa mai no mostra una aparença mesquina. L’home més savi no li arranca el seu secret... Quan d’aquesta manera parlem de la naturalesa, pensem en ella d’una manera diferent... Hi ha una propietat en l’horitzó de les coses de la que cap home n’és l’amo.... En realitat, a pocs adults els és donat de veure la naturalesa. La major part de les persones no veu el sol.   

Déu, Home, Cosmos, la Trinitat proposada per R. Panikkar se’ns mostra, també en aquests autors que comentem, com una realitat espiritual no solament per creure, sinó, també, per viure. En realitat som com el cec de l’Evangeli i necessitem que Jesús ens obri els ulls de la fe. Hem d’aprendre a veure les coses amb els ulls de Déu. Els qui tenen el cor pur com els nens veuen coses de la vida i de la naturalesa que la gent gran (Petit Príncep) no veuen. Per això ens passa que sabem parlar molt bé de renovació, però ens costa veure en què consisteix i quina cosa és la que Déu avui ens demana. Sabem quin temps farà demà, si farà sol o si plourà, però no sabem reconèixer els signes dels temps. 

L’Encarnació només s’haurà acabat quan la porció de substància escollida (substància espiritualitzada) que tot objecte enclou s’haurà reunit amb el Centre definitiu de la seva compleció. El qui va baixar és el mateix que després ha pujat més amunt de tots els cels, per dur a plenitud totes les coses.  Sant Pau. .

Per mitjà de la col·laboració nostra que ell mateix desperta, el Crist es va consumant, va atenyent la seva plenitud, prenent com a punt de partença qualsevol criatura. Ens ho diu el mateix sant Pau. Nosaltres potser ens imaginem que la creació ja es va acabar fa temps. Anem errats. La creació continua, més bonica que mai, i en les zones més elevades del Món. Sabem prou bé que fins ara tot l’univers creat gemega i sofreix dolors de part. Sant Pau. I nosaltres servim precisament per a arrodonir-la, per humil que sigui el treball de les nostres mans. Aquest és en definitiva, el sentit i el valor dels nostres actes. En virtut de la interrelació matèria-ànima-Crist, nosaltres, sigui el que sigui el que fem, conduïm a Déu una porció de l’ésser que ell desitja. A través de cada una de les nostres obres, treballem, atòmicament però realment, en la construcció del Pleroma, és a dir, que aportem al Crist una miqueta de plenitud.

El Crist és l’Home. Jesús de Natzaret que nosaltres anomenem el Crist, s’anomenva a si mateix: el fill de l’home. Jesús de Natzaret és el paradigma d’una realitat de la qual hi participen tots els homes (homes, dones del món). Pel fet de ser homes som crist, i juntament amb Jesús de Natzaret formem el Crist total (Sant Agustí)