dissabte, 28 de novembre de 2015

9 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentari)

Tot increment que jo em doni, o que jo doni a les coses, es xifra en un augment del meu poder d’estimar i en una mica de progrés en la benaurada conquesta de l’Univers per Crist.

S’aprèn a estimar estimant. La veritable estimació s’aprèn amb el temps. No n’hi ha prou amb voler-ho. Cal un aprenentatge que dura tota la vida. I en la mesura que jo vaig creixent, creix també tot l’Univers.

Normalment, el nostre treball ens apareix més que res com una manera de guanyar el pa de cada dia. Tanmateix, la seva virtualitat definitiva és de bon tros més elevada: mitjançant el treball realitzem en nosaltres el propòsit de la unió divina...

El creient viu immers en el mar immens de la divinitat. No solament en uns moments específics de pregària, sinó sempre i en tot moment. Com el peix viu dins l’aigua i sense aigua no podria viure; com els humans necessitem l’aire per respirar i sense l’aire no podríem viure, de la mateixa manera el creient viu immers en l’atmosfera de l’Esperit que és com la brisa suau que el fa viure.

En el primer nivell de consciència els sentits són els que ens mouen a actuar i a desitjar. L’enamorament que sentim de joves és nodrit pel sentiment i pel desig que ens ve del fons del cor. En el segon nivell de consciència hi trobem els qui viuen immersos en els seus pensaments i en les idees i conceptes que bullen en la seva ment i que són com l’ambient que omple i alimenta de sentit les seves vides. Els qui estan en el tercer nivell de consciència són els qui viuen embolcallats en la divinitat i que és com la saba que amara el teixit del seu esperit. 

Així, artistes, obrers, savis, sigui quina sigui la nostra funció humana podem... precipitar-nos envers l’objecte del nostre treball com cap a una sortida oberta a la suprema compleció dels nostres éssers.

Si tenim ben clar el fons essencial de la nostra vida, llavors les formes d’expressió que provenen d’una cultura religiosa determinada no seran tan incisives en la ment ni en l’obrar... Per un creient la compleció del nostre ésser és la màxima aspiració. I això ha de passar pel damunt de les formes a través de les quals volem expressar la nostra identitat. 

Déu, en allò que té de més vivent i de més encarnat, no està gens lluny de nosaltres, ni fora de l’esfera tangible; més aviat s’ha de dir que ens espera a cada instant en l’acció, en l’obra del moment. En certa manera, Déu és a la punta del meu pic, de la meva ploma, del meu pinzell, de la meva agulla, del meu cor, del meu pensament.

Veiem com Teilhard repeteix de mil maneres (en el seu temps calia fer-ho) aquest aspecte de la nostra fe i posa de relleu la realitat espiritual de la presència de Déu en tots els moments de la nostra vida. En aquest context recobren tot el seu sentit les paraules de sant Pau: En Ell vivim, ens movem i som.   

També sant Pere ens recorda que som: participants de la naturalesa divina. Frase que durant molt temps es va fer servir per encapçalar els tractats de teologia sobre la gràcia. 

Només portant fins al seu darrer fi natural el tret, el cop, el punt en el qual estic enfeinat, copsaré el Fi últim vers el qual tendeix el meu voler profund.

Aquest principi el repetirà l’autor en un altre context i d’una altra manera, però en el fons es tracta de la mateixa intuïció: No podrem gaudir de la llum espiritual, si abans no hem esgotat totes les possibilitats que ens dóna la raó. És després de haver fet de la nostra part tot el que hem pogut, amb fidelitat als nivells de consciència en els quals estem en cada moment, que se’ns obren les portes d’una altra llum més gran.

A semblança d’aquestes temibles energies físiques que l’home arriba a disciplinar fins a obligar-los a realitzar prodigis de delicadesa, l’enorme potència de l’atracció divina s’aplica sobre els nostres febles desigs, sobre els nostres microscòpics objectes, sense trencar-ne la punta. 

A través dels nostres desigs i de les nostres obres es manifesta el dinamisme infinit de Déu. Respectant la nostra llibertat Déu va acomplint la seva obra a través dels segles d’història humana. Som els seus col·laboradors. Dinamisme que té com efecte específic el de santificar l’esforç humà o el d’humanitzar la vida cristiana.

Si ens situem en un nivell alt de consciència apreciarem les coses des de la unitat essencial de la vida. Les diverses formes que adopta aquesta vida sabrem apreciar-les en el seu valor d’acord amb la coherència que demostrin amb el contingut essencial de la fe que volen expressar amb total llibertat i responsabilitat. 

En virtut de la creació i, encara més, de l’Encarnació, no hi ha res de profà a la terra per a qui sap veure. Al contrari, tot és sagrat als ulls d’aquell qui distingeix, en cada criatura, la parcel·la de l’ésser escollit, sotmès a l’atracció del Crist en camí de consumació.     

Els savis antics deien: In omnibus respice finem: en totes les coses hem de mirar la finalitat d’allò que fem.  Aquesta intenció última amb la qual, el creient, fa tot el que fa, és la que purifica les accions i els dóna el caràcter de sagrades, sigui el que sigui allò que es faci. Per a Jesús de Natzaret aquesta intenció última fou la Voluntat del seu Pare del cel: El meu aliment és fer la voluntat del qui m’ha enviat i dur a terme la seva obra.  Es pot dir que el creient fa una sola cosa: dur a terme la voluntat de Déu. Tot allò altre que faci és comentari.


Paul Tillich amb el seu estil lliure en teologia acadèmica propugna el caràcter sagrat de totes les accions humanes fetes des de la fe: De la possibilitat d’esdevenir portador del sagrat, no se n’exclou cap objecte de la realitat.