dissabte, 28 de novembre de 2015

1 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentaris)

El Medi Diví conté la gran intuïció mística del P. Teilhard de Chardin...

En els següents escrits intentarem fer un comentari lliure sobre aquest llibre preciós del P. Teilhard de Chardin de manera semblant a com ho vam fer amb el Càntic espiritual de sant Joan de la Creu.
Com tot escrit, fins i tot els escrits dels grans mestres, també el “Medi Diví” és fill del seu temps. I per tant, el bon lector ha de saber matisar algunes expressions i s’han de saber ubicar en el context històric en el qual foren escrites.
                          _________________________________

El Medi Diví va ser escrit a la Xina entre els anys 1926 i 1927.
El prologuista del llibre estableix tres coordenades en les quals Teilhard de Chardin situa sovint les seves profundes reflexions i les seves agudes intuïcions.
La primera és la integració de l’Home en el Cosmos. Vivim, diu Teilhard, enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre lamentablement consciència de la seva immensitat.
Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans...

Aspirar a viure la plenitud de la nostra humanitat hauria de ser el màxim anhel de la nostra vida, tenint en compte que això coincideix amb la finalitat de la nostra cultura cristiana. És aquesta una veritat tan clara que, davant d’ ella, la nostra insensibilitat i la nostra ignorància (poca llum) cercant en subterfugis legals i rituals la plenitud que no ens poden donar, es posen en evidència.

L’ànima humana és inseparable de l’Univers on és nascuda. En cada ànima. Déu estima i salva parcialment el Món sencer, resumit en aquesta ànima d’una manera particular i incomunicable.

Aquesta sensibilitat vers el cosmos es fa, avui dia, cada vegada més forta i compartida per més gent. Recordem. com exemple, les paraules de Raimon Panikkar que diu: Mentre jo no contempli cada tros de pura terra com el meu cos, no menyspreo només la terra, sinó que menyspreo també el meu cos.

Però, no ens hem de pensar que aquesta consciència còsmica és només una descoberta del temps actual, ja Aristòtil en el seu temps deia: L’ànima és, en certa manera, totes les coses.      

La humanitat, d’una manera obscura, està prenent consciència de tot allò que li falta i de tot allò de què es capaç. És opinió d’uns quants pensadors que s’acosta l’hora d’una altra era axial de la humanitat, és a dir, d’un altre nivell més alt de maduresa humana.

Aquest moment serà possible si en prenem consciència, si sabem reconèixer els signes dels temps i si adeqüem la nostra conducta als coneixements que anem rebent... A mesura que l’home sigui més gran, com més unida estigui la Humanitat, i més conscient i mestressa sigui de la seva força, més bella serà la Creació.

Aquestes reflexions no s’adrecen precisament als cristians que, sòlidament instal·lats en llur fe, no hi poden aprendre res. S’escriu per als esperits inquiets de dintre i de fora...
L’home, aquí a la terra, per definició és un vianant i, per tant, el pitjor que podem fer, és a dir, allò que va contrari a l’essència del nostre ésser, és instal·lar-nos en el nostres prejudicis. L’home és i ha d’ésser un etern buscador. I, el qui cerca, troba, diu Jesús.

Cada dia prenem més consciència de la grandesa i de la unitat del Món que té lloc entorn de nosaltres i en nosaltres mateixos... es desperta i pren consistència un Món d’afinitats i de simpaties unitàries tan antigues com l’ànima humana... apareixen tot d’una les mateixes aspiracions vers l’U més vast i millor organitzat, els mateixos pressentiments d’energies desconegudes... en aquest temps, doncs, és ben normal trobar-se amb gent que viu una consciència clara de ser un àtom o un ciutadà de l’Univers.


Reflexions semblants ens ajuden a prendre una actitud de respecte i consideració envers la naturalesa, lluny de d’aquelles actituds que només veuen un ús interessat i egoista de les coses i de les persones.