5 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Val la pena que emprenguem el saludable exercici que consisteix a seguir, prenent com a punt de partença les zones més personalitzades de la nostra consciència, les prolongacions del nostre ésser a través del Món. Ens quedaríem corglaçats en constatar l’extensió i la intimitat de les nostres relacions amb l’Univers.

Llegint Teilhard aprenem la diferència que hi ha entre un mestre i un divulgador. És possible que, un i l’altre, diguin coses semblants... ara bé, la diferència rau en que el divulgador diu les coses des del nivell de la raó: el segon grau de consciència, mentre que el mestre les diu des del tercer nivell, el nivell espiritual o de la fe. Panikkar diria des del tercer ull. I afegiria: Aquestes coses només es poden comprendre des del tercer ull. A partir d’aquest raonament veiem el significat profund de la pregunta dels primers deixebles a Jesús: On vius?  És a dir: des de quin nivell de consciència ens parles i fas les coses? El context vivencial és molt diferent, i per tant, el significat de les paraules també és molt diferent. Vet aquí per què ens costa tant interpretar correctament l’Evangeli.

L’educació de la consciència hauria de ser el tema més important de la catequesi ja que és el lloc des del qual prenem contacte amb la realitat espiritual. Hi ha coses que ens queden amagades per falta de consciència. I al fet de no conèixer-les, se segueix el fet de no conèixer-nos.

Les arrels del nostre ésser se submergeixen en el més insondable passat. Quin misteri el de les primeres cèl·lules que un dia van animar l’alè de la nostra ànima! Quina síntesi indesxifrable d’influències successives a la qual nosaltres hem estat incorporats per sempre!

Es diu que Raimon Panikkar va contestar al funcionari de l’aeroport que li va demanar la seva identitat, dient: sis mil anys. La meva identitat són sis mil anys. El funcionari no sabia que Panikkar distingia entre identificació i identitat. El funcionari li hagués hagut de demanar la identificació, no la identitat. De la identitat, el que en sap alguna cosa és la mare, el germà, l’amic... La feina del funcionari és la de saber el nom, el domicili, el país, és a dir, les coses externes. La identitat d’una persona ve de lluny, està formada per més de mil anys d’història.

Hi ha pensadors que veuen la diferència entre l’animal i l’home en el fet que si bé tots dos tenen una naturalesa, només l’home té història. Els animals no tenen història. Es pot dir el mateix d’un lleó que va viure fa mil anys que del lleó que viu avui dia. Els fets de l’home a més de ser naturals, són també històrics. És un fet que hauríem de tenir en compte perquè estem marcats per la nostra història. Una història que és molt antiga en el temps.

Si ens limitem a la nostra cultura cristiana d’uns dos mil anys de història (per concretar una mica la reflexió sobre aquest tema) i volguéssim connectar amb el sentit original de les paraules de l’Evangeli, hauríem de deixar, encara que sigui per un moment, diu el mateix Panikkar, de ser allò que som ara: catalans, religiosos, laics o capellans, cristians... fins i tot hauríem de deixar de ser homes. Però, ara nosaltres no volem anar tan lluny. Però sí, mirem de despullar-nos, encara que sigui per un moment, de totes aquelles coses que hem anar afegint amb el temps a la nostre essència humana, de totes aquelles coses amb les quals hem carregat la nostra consciència cristiana, i que no ens deixen veure clarament la realitat espiritual que ha donat peu a tots els esdeveniments que han anat sorgint després. La nostra història és com el nostre context humà. Sabem que el text s’ha de llegir en el seu context, fora del qual les paraules (el text) adquireixen un altre sentit. Aquest context històric que li hem posat nosaltres ens fa entendre les paraules d’una manera diferent del que volien dir quan foren dites.

Ara bé, el context que li hem de posar a les paraules dites fa dos mil anys no és tampoc o solament el dels costums d’aquell temps, sinó la consciència del profeta que les va dir. Si volem connectar una mica amb el moll de les paraules del profeta o evangelista hem de procurar connectar amb la seva consciència. En allò que és essencial tots som iguals.

És la història sencera del Món la que repercuteix parcialment en nosaltres, a través de la matèria. Per autònoma que sigui la nostra ànima, és l’heretatge d’una existència prodigiosament treballada, molt abans que ella, pel conjunt de totes les energies terrenals.

Hem de ser conscients que portem en els nostres gens una càrrega de cultura que ha anat formant una naturalesa que és com la forma humana que cobreix el nucli de la nostra personalitat.

La nostra ànima es troba i s’uneix amb la vida a un determinat nivell.

Depèn de nosaltres millorar i fer créixer el nivell de consciència i de coneixement. Pensem que d’acord amb el nivell que tinguem de consciència podrem viure la vida a mig gas o plenament. I això depèn de nosaltres.

Ara bé, tot just l’ànima es troba engatjada en l’Univers en el seu punt particular, se sent assetjada i penetrada pel mar d’influències còsmiques que ha d’ordenar i assimilar.

Hem de caminar per la vida desperts i vigilants. La vigilància és una de les virtuts encomiades per Jesús: Estigueu alerta, vetlleu. Hem d’estar atents als signes dels temps... Si deixem perdre l’ocasió que Déu ens depara, quedarem encara més ancorats i enfonsats en la rutina de sempre.

Per totes les escletxes el sensible ens inunda amb les seves riqueses: aliment per al cos i nodriment per als ulls, harmonia de sons i plenitud del cor, fenòmens desconeguts i veritats inèdites.

Déu sempre actua a través de la naturalesa: D’ençà que el món va ser creat, diu sant Pau, el poder etern de Déu i la seva divinitat, que són invisibles, s’han fet visibles a la intel·ligència a través de les coses creades.

Però, també, Déu actua a través dels homes. Les mateixes paraules de la Bíblia que en diem paraula de Déu (com una expressió de respecte i dignitat) no les rebem directament de Déu, sinó a través dels savis i profetes, és a dir, dels homes i dones de fe. Les paraules de la Bíblia són tan humanes, ni més ni menys, que les altres paraules dels savis i sants que Déu ens envia. Tota paraula bona és paraula de Déu. Si en fem diferències és per motius pedagògics propis de la institució religiosa que ha escollit la Bíblia com a norma de fe per als seus fidels i com un punt de referència que els uneix en un mateix credo.

Enfront de les paraules tan maques que ens diu Teilhard no ens hem d’acontentar amb una actitud d’admiració i agraïment a Déu que ha fet possible les realitats de les quals ens parla el nostre mestre. N’ hem de prendre consciència per poder experimentar en la intimitat del nostre cor les mateixes realitats espirituals. Hem d’intentar viure en el mateix context espiritual dels profetes.

Tots aquests tresors, totes aquestes crides, tots aquests desvetllaments sortits dels quatre punts cardinals del Món, travessen a cada instant la nostra consciència.