3 MD
EL
MEDI DIVÍ
(Comentaris)
Tractem
de veure com en virtut de l’extensió total de la nostra acció el diví fa
pressió sobre nosaltres, malda per entrar dintre de la nostra vida.
Per tant, també les coses que fem fora
de les esglésies formen part important de la nostra vida espiritual. No només
l’oració, els sagraments, els dejunis... també les nostres activitats són
mitjans a través de les quals el diví penetra en les nostres vides. Les
activitats formen part de la naturalesa de l’home. És així com els antics
definien l’home com: Homo faber, l’home és un ésser que fa, que crea... per
naturalesa.
Qualsevol
cosa que feu, sigui menjar, sigui beure, diu sant Pau, feu-la en el nom de
nostre Senyor Jesucrist, en el sentit de: en unió íntima amb nostre Senyor Jesucrist.
El mateix sant Pau ens invita a revestir-nos del Crist. Això vol dir
que qualsevol cosa que fem amb fe porta el segell de la divinitat.
(En tota aquesta part del llibre (d’unes 30
pàgines)
dedicat a les activitats, veiem que la preocupació fonamental de Teilhard --que hem de contextualitzar en el seu temps—
no és altra que la de dir: no solament hem de pensar que estem a prop de Déu
quan preguem, cantem, fem penitència... dins dels temples o esglésies, també
podem i ens hem de sentir a prop de Déu a través de l’acció, d’allò que fem a
casa, en la feina... Déu està enmig de les
olles i plats, deia santa Teresa.)
Pensem una mica: Tot allò que feia
Jesús, qualsevol de les seves accions humanes, automàticament les divinitzem
perquè diem que era, és el Fill de Déu. Ara bé, nosaltres també som fills de
Déu i malgrat que ho sabem, quan es tracta del que realitzem nosaltres fem
diferències entre el que en diem sagrat i el que en diem profà. Posaré un
exemple: Quan en un mateix acte d’aniversari, celebrem la Missa i prenem la
comunió i després fem un pica-pica, assumim una actitud diferent entre la missa
i el pica-pica, com si no fos tan divina i tan humana una cosa com l’altra, com
si Déu estigués més present en un moment que en un altre. No parlem ara de
saber guardar moments de silenci i de recolliment, tan necessaris...
Sembla que, secretament, no gosem dir-nos que no som capaços de suportar sempre i en
tot moment la presència de Déu i per això, només la guardem per uns moments com
una càrrega que hem de portar a terme necessàriament per poder complir el
nostres deures religiosos.
Pensem que les coses quan es mediten a
fons i des d’un nivell superior de consciència
(que és des del qual ens parla Teilhard) les coses prenen un caire
inesperat i sorprenent, però que tanmateix és el real.
Si entrem per curiositat en el món de
la medicina, veiem que hi ha certes coses que només es veuen amb l’ajuda del
microscopi. Són precisament aquelles coses que mouen totes les altres que es
veuen... En el món de l’esperit passa
quelcom semblant. Aquelles coses essencials que donen color, significat i vida
a totes les altres que fem i meditem, només es poden valorar i veure en la seva
realitat espiritual a través del microscopi espiritual que és la puresa de cor:
Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Sinònim de puresa de cor és la sinceritat
interior o el no
engany
que és aquella qualitat que Jesús va veure en Natanael. El va definir com un home que no enganya. Diuen que l’Evangeli
de Joan té influència grega, i vet aquí que Heidegger defineix la veritat
d’acord amb els grecs com no ocultament. Una
semblança amb el que diu Joan.
Teilhard descriu els bons creients del
seu temps d’aquesta manera: El creient, per
un cantó, experimenta un instint molt ferm, que es confon amb el seu amor de l’ésser
i el seu gust de viure, l’arrossega cap a la joia de crear i de conèixer. Per
un altre, una voluntat superior d’estimar Déu per damunt de tot li fa témer la
més petita divisió, la més lleugera desviació en les seves afeccions... Teilhard
vol acabar amb aquesta divisió interna dels creients del seu temps que en el
fons del seu cor lluiten per aconseguir la perfecció.
Teilhard admet el valor fonamental de
la rectitud d’intenció (que és el que aconsellaven els antics mestres de
l’esperit) i diu: Els directors espirituals exalten
amb raó el paper inicial i fonamental de la intenció, que és veritablement la
clau mestra que obre el nostre Món interior a la presència divina. Manifesta
enèrgicament el valor substancial de la voluntat divina que, gràcies a aquesta
actitud, esdevé per al cristià la medul·la fortificadora de tot nodriment
terrenal.
És el mateix sant Pau qui ens recorda
la importància de la recta intenció i la presenta com allò que dóna sentit i
qualitat a qualsevol acció que fem per més bona i gran que sigui: Encara que ho donés tot als pobres, si no
tinc amor, és a dir: rectitud d’intenció, no em serveix de res.
Ara bé, Teilhard diu que això no és
tot: La divinització del nostre esforç
pel valor de la intenció que s’hi posa, infon una ànima preciosa a totes les
nostres accions, i tanmateix aquesta intenció no proporciona al seu cos
l’esperança de resurrecció. Ara bé, és justament aquesta esperança la que ens
cal perquè la nostra alegria sigui completa.
Teilhard no en té pro amb la bona
intenció i vol emportar-se a l’eternitat totes aquelles coses de la terra que
l’han acompanyat en aquesta vida: Ho
vull, perquè estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent (
Senyor), em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest
perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor,
aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes
coses noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant
sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a
creure que, en la seva carn, hagin de morir completament...
No pensem que això que diu aquí
Teilhard és contrari als nostres dogmes. Recordem que en un dels nostres
“Credos” diem: Crec en la resurrecció de la
carn...
El nostre Mestre es reafirma en el seu
amor per l’acció i el seu valor etern: Tot
allò que minva la meva fe explícita en el valor celestial dels resultats del
meu esforç, degrada irresistiblement, la meva potència d’obrar.
Acaba aquest paràgraf dient: Fes veure als teus fidels, Senyor, com, en
un sentit real i ple, “les seves obres els
segueixen” ( Ap. 14)
cap al teu regne. Si els falta això, seran com aquests obrers mandrosos als
quals no esperona una feina...
Certament que avui dia certes inèrcies
les hem superades, però encara ens falta un
llarg camí
per recórrer.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada