dissabte, 28 de novembre del 2015

3 MD
EL MEDI DIVÍ
(Comentaris)
Tractem de veure com en virtut de l’extensió total de la nostra acció el diví fa pressió sobre nosaltres, malda per entrar dintre de la nostra vida.
Per tant, també les coses que fem fora de les esglésies formen part important de la nostra vida espiritual. No només l’oració, els sagraments, els dejunis... també les nostres activitats són mitjans a través de les quals el diví penetra en les nostres vides. Les activitats formen part de la naturalesa de l’home. És així com els antics definien l’home com: Homo faber, l’home és un ésser que fa, que crea... per naturalesa.

Qualsevol cosa que feu, sigui menjar, sigui beure, diu sant Pau, feu-la en el nom de nostre Senyor Jesucrist, en el sentit de: en unió íntima amb nostre Senyor Jesucrist. El mateix sant Pau ens invita a revestir-nos del Crist. Això vol dir que qualsevol cosa que fem amb fe porta el segell de la divinitat.

(En tota aquesta part del llibre (d’unes 30 pàgines) dedicat a les activitats, veiem que la preocupació fonamental de Teilhard  --que hem de contextualitzar en el seu temps— no és altra que la de dir: no solament hem de pensar que estem a prop de Déu quan preguem, cantem, fem penitència... dins dels temples o esglésies, també podem i ens hem de sentir a prop de Déu a través de l’acció, d’allò que fem a casa, en la feina... Déu està enmig de les olles i plats, deia santa Teresa.)

Pensem una mica: Tot allò que feia Jesús, qualsevol de les seves accions humanes, automàticament les divinitzem perquè diem que era, és el Fill de Déu. Ara bé, nosaltres també som fills de Déu i malgrat que ho sabem, quan es tracta del que realitzem nosaltres fem diferències entre el que en diem sagrat i el que en diem profà. Posaré un exemple: Quan en un mateix acte d’aniversari, celebrem la Missa i prenem la comunió i després fem un pica-pica, assumim una actitud diferent entre la missa i el pica-pica, com si no fos tan divina i tan humana una cosa com l’altra, com si Déu estigués més present en un moment que en un altre. No parlem ara de saber guardar moments de silenci i de recolliment, tan necessaris...

Sembla que, secretament, no gosem dir-nos  que no som capaços de suportar sempre i en tot moment la presència de Déu i per això, només la guardem per uns moments com una càrrega que hem de portar a terme necessàriament per poder complir el nostres deures religiosos.

Pensem que les coses quan es mediten a fons i des d’un nivell superior de consciència  (que és des del qual ens parla Teilhard) les coses prenen un caire inesperat i sorprenent, però que tanmateix és el real.

Si entrem per curiositat en el món de la medicina, veiem que hi ha certes coses que només es veuen amb l’ajuda del microscopi. Són precisament aquelles coses que mouen totes les altres que es veuen...  En el món de l’esperit passa quelcom semblant. Aquelles coses essencials que donen color, significat i vida a totes les altres que fem i meditem, només es poden valorar i veure en la seva realitat espiritual a través del microscopi espiritual que és la puresa de cor: Benaurats els nets de cor perquè ells veuran Déu. Sinònim de puresa de cor és la sinceritat interior o el no engany que és aquella qualitat que Jesús va veure en Natanael. El va definir com un home que no enganya. Diuen que l’Evangeli de Joan té influència grega, i vet aquí que Heidegger defineix la veritat d’acord amb els grecs com no ocultament. Una semblança amb el que diu Joan.

Teilhard descriu els bons creients del seu temps d’aquesta manera: El creient, per un cantó, experimenta un instint molt ferm, que es confon amb el seu amor de l’ésser i el seu gust de viure, l’arrossega cap a la joia de crear i de conèixer. Per un altre, una voluntat superior d’estimar Déu per damunt de tot li fa témer la més petita divisió, la més lleugera desviació en les seves afeccions... Teilhard vol acabar amb aquesta divisió interna dels creients del seu temps que en el fons del seu cor lluiten per aconseguir la perfecció.

Teilhard admet el valor fonamental de la rectitud d’intenció (que és el que aconsellaven els antics mestres de l’esperit) i diu: Els directors espirituals exalten amb raó el paper inicial i fonamental de la intenció, que és veritablement la clau mestra que obre el nostre Món interior a la presència divina. Manifesta enèrgicament el valor substancial de la voluntat divina que, gràcies a aquesta actitud, esdevé per al cristià la medul·la fortificadora de tot nodriment terrenal.

És el mateix sant Pau qui ens recorda la importància de la recta intenció i la presenta com allò que dóna sentit i qualitat a qualsevol acció que fem per més bona i gran que sigui: Encara que ho donés tot als pobres, si no tinc amor, és a dir: rectitud d’intenció, no em serveix de res.     

Ara bé, Teilhard diu que això no és tot: La divinització del nostre esforç pel valor de la intenció que s’hi posa, infon una ànima preciosa a totes les nostres accions, i tanmateix aquesta intenció no proporciona al seu cos l’esperança de resurrecció. Ara bé, és justament aquesta esperança la que ens cal perquè la nostra alegria sigui completa.

Teilhard no en té pro amb la bona intenció i vol emportar-se a l’eternitat totes aquelles coses de la terra que l’han acompanyat en aquesta vida: Ho vull, perquè estimo irresistiblement allò que el teu “concurs” permanent ( Senyor), em permet de portar cada dia a la realitat. Aquest pensament, aquest perfeccionament material, aquesta harmonia, aquest matís particular d’amor, aquesta exquisida complexitat d’un somriure o d’una mirada, totes aquestes coses noves belleses que compareixen per primera vegada en mi o al meu voltant sobre el rostre humà de la Terra, els estimo com a fills, i em resisteixo a creure que, en la seva carn, hagin de morir completament...

No pensem que això que diu aquí Teilhard és contrari als nostres dogmes. Recordem que en un dels nostres “Credos” diem: Crec en la resurrecció de la carn...       

El nostre Mestre es reafirma en el seu amor per l’acció i el seu valor etern: Tot allò que minva la meva fe explícita en el valor celestial dels resultats del meu esforç, degrada irresistiblement, la meva potència d’obrar.
Acaba aquest paràgraf dient: Fes veure als teus fidels, Senyor, com, en un sentit real i ple, “les seves obres els segueixen” ( Ap. 14) cap al teu regne. Si els falta això, seran com aquests obrers mandrosos als quals no esperona una feina...


Certament que avui dia certes inèrcies les hem superades, però encara ens falta un llarg camí per recórrer.