dissabte, 28 de novembre del 2015

( 5 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS


Parlarem avui d’un valor fonamental, tal vegada el que ens identifica com a éssers humans: el deure. I també parlarem de la deformació del seu significat a través de paraules relacionades amb la virtut del deure, com poden ser l’obediència i el compliment.

En l’escrit passat vam parlar de l’abús de llenguatge en identificar la veritat i la doctrina com si fossin dues paraules que expressen la mateixa realitat espiritual. Aquí diem que quelcom semblant passa quan ens referim a la virtut de l’obediència. No és el mateix obeir Déu que obeir el superior, malgrat que se’ns havia inculcat que obeir el superior era com obeir Déu. Tampoc no podem posar en el mateix nivell d’importància en l’escala de valors els Manaments de la Llei de Déu i el Preceptes de l’Església. I tanmateix, durant molts anys i segles la deformació i la confusió de les consciències dels fidels en aquesta qüestió és d’una evidència que clama al cel.

El cas és que, sovint, amb paraules iguals o semblants parlem de realitats diferents sense donar-li més importància, quan de fet estem tocant, fins i tot destruint, els fonaments de l’edifici espiritual. Quan s’està en el poder, la temptació de manipulació conscient o inconscient del llenguatge en benefici de l’organització i en perjudici de la consciència col·lectiva i personal dels fidels s’ha fet evident en el transcurs de la història.

Certament que ens és més còmode viure a mitja consciència, i no aclarir gaire en detall, quan parlem de l’Església, de què parlem, si de la comunitat de fe o de la institució eclesiàstica, i ho considerem com si fossin qüestions bizantines que no vénen al cas... És més corrent del que sembla el fet d’amagar el cap sota l’ala. És una manera de viure tranquil·lament en l’aurea mediocritas...

Però, per altra banda i a part d’aquesta situació més general, també en particular s’han donat alguns casos d’ensenyances poc intel·ligents i, de retruc, desorientadores. Alguns educadors, en voler superar una religió feta de normes i compliments  i volent deslliurar els creients del legalisme esclavitzant i d’una formació que accentua el compliment de les normes en detriment de la llibertat d’esperit, proclamen amb veu alta que no es tracta de complir, sinó d’estimar i que la l’amor és l’essència de l’Evangeli.

Però, ho fan de tal manera que han menystingut la perla fina de la Bona Nova. Es queden a mig camí. No és que estigui malament el que diuen, però no és tot, i es deixen la part més important. Hi ha un deure i un compliment superiors que representen el nucli essencial de la religió. Cal llegir amb atenció el missatge que ens van donar Jesús i els apòstols. El compliment del deure (la Voluntat del Pare del Cel, per al creient) és allò que va constituir l’aliment espiritual de la vida de Jesús: El meu aliment és portar a terme la voluntat del qui m’ha enviat i portar terme la seva obra. Jo  

És tota la vida de Jesús, des del principi fins al final, que està amarada d’aquest sentiment del compliment del deure. Recordem uns textos que hi fan referència, a més de l’ esmentat fa uns moments i que corresponen a la seva vida pública: Quan Crist entra al món diu a Déu: No has volgut sacrificis... Per això t’he dit: A tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva voluntat.  He.  De nen parlant amb els seus pares angoixats perquè l’havien perdut, els va dir: No sabíeu que jo havia d’estar a casa del meu Pare?  Lc.  Finalment estant ja en el patíbul de la creu, abans de morir va pronunciar aquella paraula que és com el compendi de tota la seva vida: Tot s’ha complert.  Jo.    

Fins i tot, quan Jesús parla de l’amor, que certament és l’expressió de la vida espiritual, no en parla com si fos fruit d’un sentiment personal, sinó com a derivat d’un manament: Això us mano, que us estimeu els uns als altres...

Així, doncs, en el fons del pou de la vida hi trobem l’amor com el nom que dóna sentit a l’existència, però més al fons encara hi trobem el deure com l’actitud, la virtut, que afirma l’amor en la veritat, que fa possible que l’amor sigui una expressió de la realitat i no d’un sentiment que prové d’un fons ambigu. Entenent per realitat el concepte més últim que podem pensar en aquest context.

Podríem dir que si l’animal es regeix per l’instint, l’ésser humà es regeix pel deure. Un ho fa per necessitat, l’altre des de la llibertat. No podem trencat la dependència amb la transcendència.

Aquí em sembla adient recordar les paraules de Jeanne Hersch: La llibertat és un regal de la transcendència. La llibertat viu de la seva dependència envers la transcendència. La qual n’és l’origen. La dependència de l’absolut l’allibera de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu és , la llibertat humana no té cabuda. Per Jaspers és el contrari: sense la dependència amb la transcendència no hi ha llibertat.

La paraula deure, en aquest nivell espiritual de la consciència, és sinònim, sensu lato, de justícia en sentit bíblic, de responsabilitat, d’acceptació de la vida, de pietat, de fidelitat, de temor de Déu, de fe...


Amb el temps, moltes de les paraules que formen l’entramat del nostre edifici espiritual han quedat descafeïnades, perquè, la rutina i la superficialitat, les ha descontextualitzat. No es tracta, doncs, de suprimir-les, sinó de retornar-los el seu valor original. Això és el que ensenyava Confuci, posant de relleu que la salvació de la societat depenia d’aquest fet.