( 5 ) - L’ALFORJA
DELS PENSAMENTS
Parlarem avui d’un valor fonamental, tal vegada el que ens
identifica com a éssers humans: el deure. I també parlarem de la deformació del
seu significat a través de paraules relacionades amb la virtut del deure, com
poden ser l’obediència i el compliment.
En l’escrit passat vam parlar de l’abús de llenguatge en
identificar la veritat i la doctrina com si fossin dues paraules que expressen
la mateixa realitat espiritual. Aquí diem que quelcom semblant passa quan ens
referim a la virtut de l’obediència. No és el mateix obeir Déu que obeir el
superior, malgrat que se’ns havia inculcat que obeir el superior era com obeir
Déu. Tampoc no podem posar en el mateix nivell d’importància en l’escala de
valors els Manaments de la Llei de Déu i el Preceptes de l’Església. I
tanmateix, durant molts anys i segles la deformació i la confusió de les
consciències dels fidels en aquesta qüestió és d’una evidència que clama al
cel.
El cas és que, sovint, amb paraules iguals o semblants parlem
de realitats diferents sense donar-li més importància, quan de fet estem
tocant, fins i tot destruint, els fonaments de l’edifici espiritual. Quan
s’està en el poder, la temptació de manipulació conscient o inconscient del
llenguatge en benefici de l’organització i en perjudici de la consciència
col·lectiva i personal dels fidels s’ha fet evident en el transcurs de la
història.
Certament que ens és més còmode viure a mitja consciència,
i no aclarir gaire en detall, quan parlem de l’Església, de què parlem, si de
la comunitat de fe o de la institució eclesiàstica, i ho considerem com si
fossin qüestions bizantines que no vénen al cas... És més corrent del que
sembla el fet d’amagar el cap sota l’ala. És una manera de viure
tranquil·lament en l’aurea mediocritas...
Però, per altra banda i a part d’aquesta situació més
general, també en particular s’han donat alguns casos d’ensenyances poc
intel·ligents i, de retruc, desorientadores. Alguns educadors, en voler superar
una religió feta de normes i compliments i volent deslliurar els creients del legalisme
esclavitzant i d’una formació que accentua el compliment de les normes en
detriment de la llibertat d’esperit, proclamen amb veu alta que no es tracta de
complir, sinó d’estimar i que la l’amor és l’essència de l’Evangeli.
Però, ho fan de tal manera que han menystingut la perla fina de la Bona Nova. Es queden a
mig camí. No és que estigui malament el que diuen, però no és tot, i es deixen
la part més important. Hi ha un deure i un compliment superiors que representen
el nucli essencial de la religió. Cal llegir amb atenció el missatge que ens
van donar Jesús i els apòstols. El compliment del deure (la Voluntat del Pare
del Cel, per al creient) és allò que va constituir l’aliment espiritual de la
vida de Jesús: El meu aliment és portar a
terme la voluntat del qui m’ha enviat i portar terme la seva obra. Jo
És tota la vida de Jesús, des del principi fins al final,
que està amarada d’aquest sentiment del compliment del deure. Recordem uns
textos que hi fan referència, a més de l’ esmentat fa uns moments i que
corresponen a la seva vida pública: Quan
Crist entra al món diu a Déu: No has volgut sacrificis... Per això t’he dit: A
tu em presento. En el llibre hi ha escrit de mi que vull fer, oh Déu, la teva
voluntat. He.
De nen parlant amb els seus pares angoixats perquè l’havien perdut, els
va dir: No sabíeu que jo havia d’estar a
casa del meu Pare? Lc. Finalment estant ja en el patíbul de la creu,
abans de morir va pronunciar aquella paraula que és com el compendi de tota la
seva vida: Tot s’ha complert. Jo.
Fins i tot, quan Jesús parla de l’amor, que certament és
l’expressió de la vida espiritual, no en parla com si fos fruit d’un sentiment
personal, sinó com a derivat d’un manament: Això
us mano, que us estimeu els uns als altres...
Així, doncs, en el fons del pou de la vida hi trobem
l’amor com el nom que dóna sentit a l’existència, però més al fons encara hi
trobem el deure com l’actitud, la virtut, que afirma l’amor en la veritat, que
fa possible que l’amor sigui una expressió de la realitat i no d’un sentiment
que prové d’un fons ambigu. Entenent per realitat el concepte més últim que
podem pensar en aquest context.
Podríem dir que si l’animal es regeix per l’instint,
l’ésser humà es regeix pel deure. Un ho fa per necessitat, l’altre des de la
llibertat. No podem trencat la dependència amb la transcendència.
Aquí em sembla adient recordar les paraules de Jeanne
Hersch: La llibertat és un regal de la
transcendència. La llibertat viu de la seva dependència envers la
transcendència. La qual n’és l’origen. La dependència de l’absolut l’allibera
de les necessitats relatives. Sartre pensa que si Déu és , la llibertat humana
no té cabuda. Per Jaspers és el contrari: sense la dependència amb la transcendència
no hi ha llibertat.
La paraula deure, en aquest nivell espiritual de la
consciència, és sinònim, sensu lato, de justícia en sentit bíblic, de
responsabilitat, d’acceptació de la vida, de pietat, de fidelitat, de temor de
Déu, de fe...
Amb el temps, moltes de les paraules que formen l’entramat
del nostre edifici espiritual han quedat descafeïnades, perquè, la rutina i la
superficialitat, les ha descontextualitzat. No es tracta, doncs, de
suprimir-les, sinó de retornar-los el seu valor original. Això és el que
ensenyava Confuci, posant de relleu que la salvació de la societat depenia
d’aquest fet.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada