dissabte, 28 de novembre de 2015

( 6 ) - L’ALFORJA DELS PENSAMENTS


Avui insistirem, una vegada més, sobre el caràcter holístic de la realitat. És a dir, sobre aquella dimensió que engloba el contingut essencial de la vida amb la seva forma específica d’expressió.

El ser humà es regeix, conscientment o inconscient, per una escala determinada de valors i es guia per una concepció de l’home feta a la mida. N’hi ha que, a l’hora de programar la seva vida, descarten, per principi, la dimensió espiritual. Per a ells l’escala de valors és més reduïda i actuen i pensen d’acord amb la seva visió immanent de les coses. Altres, però, creuen i assumeixen el “pes” (pondus) de la seva dimensió espiritual i transcendental.

Quan, desprès d’un llarg període d’història humana, la rutina, el costum i la inèrcia han agafat el relleu de la raó, del discerniment i de l’acció creadora, cal fer urgentment una parada en el camí a fi de tornar a posar les coses al seu lloc, tal com eren en els seus orígens. Si guaitem, amb mirada neta i desinteressada els orígens de la nostra cultura cristiana, ens adonarem de la distància sideral a la qual hem arribat respecte als valors que han fonamentat la nostra tradició.

Si som capaços de situar-nos en un alt nivell de consciència veurem que, a l’hora d’emprendre una renovació, no es tracta solament de revestir de formes modernes i actuals els nostres ritus, sinó i sobretot, de fer-los coherents amb els valors essencials que pretenen expressar i celebrar. La conversió a la qual tantes vegades es fa referència en l’Evangeli, no índica solament un canvi de costums, sinó i sobretot, un canvi de mentalitat. Demana una manera totalment nova de veure i d’apreciar les coses. Per poder tenir aquesta mirada ens hem d’alliberar de tots els nostres prejudicis.  

Entenem que el senyal autèntic d’una bona renovació religiosa rau en el fet d’establir una relació correcta entre l’Evangeli i l’organització doctrinal, litúrgica i legal  amb la qual es pretenen celebrar, expressar i viure els valors evangèlics. Sovint, els nostres costums religiosos no deriven dels valors evangèlics, sinó d’una religiositat feta a mida d’interessos “terrenals”. Aquest és el punt cabdal que s’ha de tenir en compte a l’hora d’intentar una renovació a fons de la religió. Des d’aquesta perspectiva la religió té un paper molt important a dur a terme en la societat actual.

Sovint els referents innovadors que sobresurten com a capdavanters i líders exemplars en els nostres dies en el món religiós, es destaquen per la dimensió social i de caritat fraterna. Tanmateix, es troben a faltar, com a referents que moguin sentiments i voluntats, grans mestres de l’esperit que ens estimulin a valorar i apreciar la dimensió humana en profunditat, és a dir, en la seva vessant espiritual. Hi ha moltes Martes i poques Maries.  

Necessitem savis que ens ajudin a redescobrir els valors fonamentals de la nostra cultura. Els pocs referents que hi ha al respecte queden reduïts a uns quants intel·lectuals amb incapacitat de traduir les seves ensenyances amb un llenguatge planer que incideixi en la vida cristiana de cada dia del poble creient. Per altra banda, la majoria de gent ni se s’assabenten de l’existència d’aquells savis o bé els tenen com a punts de referència d’un món llunyà i esotèric amb poca o gens d’incidència en la realitat de cada dia.

En totes les grans religions hi veiem els petits grupets de místics i espirituals de gran qualitat per una banda i la gran massa de creients decantada al fanatisme per l’altra.  Això no és signe del regne de Déu. El signe del regne de Déu és el llevat barrejat dins la massa...

Jesús de Natzaret és, abans que tot, un Mestre de la paraula, amatent a la pobresa de l’esperit que pateix la gran massa de creients, perquè no solament de pa viu l’home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu.

Els mestres de debò, saben parlar coses profundes amb un llenguatge entenedor per a la gent senzilla i ben disposada, i ho fan des del tercer nivell de consciència, és a dir des de la fe, parlant de paraules espirituals amb categories espirituals. No és gaire difícil parlar de coses espirituals. El que realment demana provada virtut és el fet de parlar-ne amb categories espirituals. I diem gent senzilla i ben disposada perquè no tothom entenia les paràboles de Jesús, malgrat el seu llenguatge senzill, perquè sempre n’hi haurà que miren bé, però no hi veuen...  per falta d’una bona disposició.

Es pot parlar amb profunditat, sense fer servir paraules erudites pròpies del món  acadèmic. Malgrat tot, sempre n’hi ha que prefereixen parlar amb l’argot acadèmic i oficial, així mantenen les distàncies amb “el poble ignorant”. En el fons, és l’excusa per no tocar l’ statu quo de la seva existència. És més fàcil i còmode ensenyar els altres a cops de llei i normes establertes que amb el propi testimoni de vida, és a dir, amb un estil de vida que inclogui tant la virtut com la forma externa de fer les coses.

En el context d’una organització hem de considerar l’home com la matèria primera, el principi actiu i la cultura com l’excipient. L’home es manifesta a través de la virtut, la cultura a través dels mites, doctrines, ritus i lleis.

L’home creient celebra la seva fe en la seva comunitat religiosa a través de ritus i dogmes. I ho ha de fer d’acord amb la pròpia cultura. La Pentecosta no diu que tota llengua i nació es dilueix davant del missatge evangèlic per formar una sola llengua, sinó que tota llengua i nació entén el missatge. Tots entenen que es pot viure la fe des de la pròpia cultura i, per tant, des de la seva pròpia expressió religiosa. La cultura és la diversitat que expressa la unitat de la vida i la unitat en la diversitat és l’ordre. Si volem viure -no solament proclamar amb la paraula- el misteri principal de la nostra fe cristiana: l’Encarnació, les formes religioses amb les quals celebrem la fe, han de ser formes encarnades en la pròpia cultura de cada creient.


El testimoni que el món espera de la religió en el moment actual, a més de l’empatia amb els pobres, és la vivència i testimoni d’un nivell superior de consciència que ens capacita per veure i apreciar les coses en la seva realitat última i que dóna un sentit d’eternitat a tot allò que es veu i es fa.