dissabte, 28 de novembre de 2015

2 MD
EL MEDI DIVÍ  
(Comentaris)
En Déu vivim, ens movem i som. St. Pau

Déu, a qui nosaltres intentem de copsar en el titubeig de les nostres vides és tan difós i tangible com una atmosfera en què nosaltres ens banyéssim. Pertot arreu ell ens embolcalla, com el mateix Món. Què us falta, doncs, perquè pugueu abraçar-lo? Una sola cosa: veure’l.

Veure Déu ha estat l’anhel dels grans creients. Joan, en la seva primera carta, ens  anima a desitjar veure Déu amb les seves paraules: Sabem que, quan Déu es manifestarà, serem semblants a ell, perquè el veurem tal com és.
Ara bé, esperant aquest moment etern, hem d’intentar veure’l ja ara amb els ulls de la fe per poder gaudir de la pau infinita que Déu concedeix als qui l’estimen.

Aquestes reflexions voldrien ensenyar a veure Déu pertot arreu... volen ser com una educació dels ulls... Mireu. Però, mireu des d’aquest punt privilegiat –que no és de cap manera el difícil cimal reservat a uns quants escollits, sinó la sòlida plataforma bastida per dos mil anys d’experiència cristiana- ... mireu i la llum de Déu penetrarà com un raig de sol penetra un cristall... i en la creació Déu se us farà universalment tangible i actiu, tot proper alhora que molt llunyà.

Volem destacar d’aquest fragment les paraules amb les quals Teilhard expressa una opinió que, en aquests últims temps, es va estenent entre els qui intenten veure les coses una mica més enllà del que és quotidià i rutinari, i que ha d’arribar a ser un dels punts cardinals que facin possible l’esperada renovació a fons de la religió. Ens referim concretament a la frase que diu: Aquesta nova visió del món... de cap manera és el difícil cimal reservat a uns quants escollits... Efectivament. I això ens ha de quedar ben clar, sobretot als qui pertanyem a una institució religiosa ancorada en la tradició. Hem de tenir ben clar que allò que fins ara s’ha reservat per als qui en diem grans místics és quelcom a l’abast de tothom. De tothom que vulgui superar seriosament la mediocritat. Els grans cimals espirituals de l’Evangeli són a l’abast de tothom. Cal només, a més de la bona disposició, saber distingir el gra de la palla, el contingut essencial de les formes d’expressió. Estem acostumats a identificar les grans manifestacions místiques tant a orient com a occident, amb les metodologies, amb els fenòmens psíquics o parapsicològics i amb les capacitats intel·lectuals superiors... I totes aquestes coses per més importants que puguin ésser i ho són, no són tanmateix  necessàries per poder assolir un grau superior de consciència espiritual.

En aquest terreny espiritual (on la disciplina bàsica hauria de ser l’axiologia fonamental) l’element essencial és la virtut. La virtut és una paraula tant desvirtuada com la que més, és poc valorada fins i tot pels especialistes, com en el seu temps ja se’n lamentava Max Scheler... Ara bé, en la dimensió espiritual des de la qual estem parlant, no hi ha res que sigui superior a la virtut. Recordem aquella frase de Plotí: Sense virtut el Déu del qual es parla és un mer nom.
La virtut és la perla fina de l’Evangeli que, un cop trobada, les altres perles de formes i estructures i sagraments passen a segon lloc, per a aquell qui l’ha trobat.

Pensem una cosa: Esdevindrem aptes per a una vertadera renovació de la religió quan siguem capaços de viure i d’actuar des d’un nivell superior de consciència. Tot l’enraonament de reunions, de cursets, de programes i de què sé jo quantes coses més serà lletra que mata, si no és viu des d’aquell nivell superior de consciència que alguns anomenen espiritual.  
Teilhard acaba el paràgraf esmentat dient: Déu...tot proper alhora que molt llunyà. Vet aquí unes paraules que ens poden ajudar a discernir i distingir els veritables profetes dels falsos. No ens hem de fiar d’aquells profetes que amb una seguretat dogmàtica i fora de dubtes declaren posseir tota la veritat. El veritable profeta, al contrari, gaudeix d’una pau interior immensa perquè no recolza la seva seguretat en la seva veritat, sinó en la bondat infinita de Déu que està més enllà de tota comprensió. El ver creient sap que en el tema de la veritat i de la bondat l’última paraula la té Déu. És contrari a la fe pensar que Déu ha concedit a alguna institució el privilegi de la infal·libilitat dogmàtica.

És cert, hem sentit a parlar molt de la virtut, però estem lluny de tenir consciència clara de la gran riquesa i densitat espiritual que aquesta paraula compren. La rutina, la ignorància i la superficialitat d’uns i altres fa que només l’hi hàgim vist i considerat la pell... no hem assaborit la seva polpa.
   
Déu ens espera en les coses. I afegiríem: i en les persones. És allò que diu la cançó: No busqueu a Déu en les estrelles... ben a prop el tens... en el teu germà...

La divinització de les activitats. Aquest és el tema de la primera part del Medi Diví.
La segona part parla de les passivitats en la qual diu que és més allò que patim que no pas allò que fem. Patir, en aquest context s’ha d’entendre no com a sinònim de sofrir sinó de rebre gratuïtament.

Veiem, doncs, en primer lloc, què ens diu referent a les activitats:

El camp de l’activitat, de l’esforç, dels desenrotllament és, per la seva visible importància i pel valor que li conferim el primer que se’ns presenta a la nostra atenció.
Aquí hem de posar de relleu aquest fet com el handicap etern que ens enlluerna i ens paralitza, espiritualment parlant, ja que considerem l’acció com el punt de referència que qualifica les nostres vides. Ja en el seu temps el Mestre Eckhart advertia que es dóna més importància a allò que fem que no pas a allò que som, capgirant d’aquesta manera en l’escala de valors l’ordre natural de les coses.

Per això Teilhard ens adverteix: Sabem que no hi ha res en nosaltres que no sigui, en el seu primer origen i en les capes més profundes, in nobis sine nobis, segons la dita de sant Agustí, és a dir, en nosaltres sense nosaltres. Cosa que ja sant Pau ens havia recordat quan va fer la pregunta: Què tens que no hagis rebut?

I segueix dient: Quan ens sembla que obrem amb la màxima espontaneïtat i vigoria, estem en part dominats per les coses  que creiem dominar.

I ara llegim a poc a poc el que ens diu perquè és d’una gran profunditat filosòfica i és un tema que, d’una manera o altra, és present en l’ensenyança de tots els  grans pensadors i místics de la humanitat: La mateixa expansió de la nostra energia (per on s’endevina el nus de la nostra personalitat autònoma), no és altra cosa, en el fons, que l’obediència a una voluntat de ser i de créixer, de la qual sovint se’ns escapen les infinites modalitats i les mateixes variacions d’intensitat. 


En les primeres etapes del camí espiritual obrem empesos més per l’inconscient que per una consciència intel·ligent que sap donar a cada cosa, en el conjunt de tot el que som i fem, el valor i l’entitat que li correspon. I aquesta falta de consciència fa que en el camp religiós predomini més la creença que no pas la fe.