4 MD

EL MEDI DIVÍ

(Comentaris)

Tot esforç coopera a l’acabament del Món,”in Christo Jesu”.

Aquest és un dels principis orientadors de tot esforç humà. Les últimes paraules les posa en llatí i entre cometes, segurament per insinuar un sentit diferent del que estem acostumats a donar-li i defugir d’una interpretació dogmàtica encarcarada...

Seguidament proposa el següent raonament que anirà explicitant en les següents pàgines: En el si del nostre Univers, tota ànima és per a Déu en nostre Senyor.

Però, per altra banda, tota realitat, fins i tot material, entorn de cada un de nosaltres, és per a la nostra ànima.

Així, entorn de cada un de nosaltres, tota realitat sensible és, a través de la nostra ànima, per a Déu en nostre Senyor.

Hi podríem veure aquí una influència de la seva formació jesuítica. El lema del seu Orde és: Ad maiorem Dei gloriam: “A la major glòria de Déu”. Però, no cal o no és necessari fer aquestes suposicions.

Sí que hi podem veure encarnat el sentit holístic del raonament. Parla de Déu de l’Home i del Cosmos. Podríem comparar-ho amb la Trinitat cosmoteàndrica de Raimon Panikkar: Déu, Home, Cosmos.

Teilhard parla dels tres conceptes no com a elements independents un de l’altre, sinó que hi contempla una relació entre ells. Una relació que implica dues coses: finalitat i ordre de superior a inferior o d’inferior a superior.

Un cop presentats els tres moments d’experiència espiritual comença la reflexió de la primera premissa que recordem és: En el nostre Univers, tota ànima és per a Déu en nostre Senyor.

Per uns fidels acostumats a llegir documents del Magisteri, aquestes paraules no diuen res de nou ni ens fan moure de les nostres posicions establertes. Però Teilhard, que sempre va a fons en totes les coses, ens obre els ulls a noves interpretacions de la realitat espiritual amb les mateixes paraules acostumades. Aquest és precisament un dels nostres problemes: no anem a fons en els nostres raonaments i això fa que ens quedem lluny del sentit original de les paraules que formen el nostre bagatge espiritual i religiós.

No ens acontentem, diu el nostre mestre, de donar a aquesta destinació del nostre ésser a Crist un sentit massa servilment copiat de les relacions jurídiques que lliguen, entre nosaltres, un objecte amb el seu propietari... Cal que, sense rebutjar res de les forces de llibertat i de consciència que constitueixen la realitat física pròpia de l’ànima humana, ens adonem que, entre nosaltres i el Verb encarnat, existeixen llaços tan vigorosos com els que dirigeixen, en el Món, les afinitats dels elements envers l’edificació dels Tots “naturals”.

Dit d’una altra manera. Algunes paraules acadèmiques del que se’n diu Cristologia, per comptes de fomentar la unitat veritable, poden allunyar-nos del Crist real.

Unes paraules del Mestre Eckhart ens poden ajudar en aquest afer.

Es pregunta Eckhart sobre la classe de relació entre nosaltres i el Crist: ¿De què em serviria tenir un germà ric si jo sóc un home pobre...?  ¿De què em serviria si no pogués dir també “Soc fill, filla de Déu igual que Jesús? Si tu vols conèixer Déu, no solament has de ser igual al Fill, sinó que has de ser (també) Fill. Déu no podria fer que jo fora fill de Déu si no tingués ja l’ésser del Fill de Déu...

Des de l’oficialitat aquestes paraules poden ser mal interpretades fins i tot, tal vegada condemnades... però, és el mateix Evangeli, llegit sense els prejudicis d’una presa de posició posterior pressionada pels interessos del seu temps, qui ens parla de la nostra identitat amb el Crist. Qui creu en mi... també farà les obres que jo faig, i encara en farà de més grans...

Si llegim l’Evangeli, des del nivell de consciència espiritual adequat, entenem que obres i ésser es corresponen, no com nosaltres que, sovint les obres que fem no indiquen necessàriament la qualitat humana de la persona que les fa... En Jesús es pot dir, sens dubte, allò que deien els escolàstics: Actio sequitur esse. l’acció segueix l’ésser. Per tant, si podem fer les mateixes obres que va fer Jesús és senyal que podem tenir el mateix esser de Jesús. Tot altre raonament deriva en especulacions esbiaixades mogudes per interessos emmascarats... Nosaltres, amb Jesús com a capdavanter, formem el Crist total. del qual parlava sant Agustí.

Teilhard segueix la seva reflexió dient: I a continuació afegim: En el nostre Univers, on tot esperit va cap a Déu, en nostre Senyor, tot el sensible, al seu torn, és per a l’Esperit.

El nostre mestre està convençut que el nostre ésser espiritual s’alimenta contínuament de les innombrables energies del Món tangible.

Ens han ensenyat a viure una espiritualitat desencarnada. Per això recordem una vegada més la frase de R. Panikkar que ens adverteix: L’espiritual que menysté la part sensorial de la seva vida està perdut.

Les paraules del filòsof americà Emerson en el seu llibre “Naturalesa” ens poden servir molt bé de complement al que ens diu Teilhard: Dempeus en la terra nua, banyat el meu cap per l’aire alegre, i elevat en l’espai infinit, tot allò que implica egoisme es dilueix. Em converteixo en un globus ocular transparent, no sóc res, ho veig tot, els corrents del Ser Universal circulen a través del meu cos, sóc una part o partícula de Déu.   

Teilhard reconeix que no tenim prou consciència d’aquest fet: Vivim enmig del filat densíssim de les influències còsmiques, com en el si de la massa humana, o com entremig de miríades d’estrelles, sense prendre, desgraciadament, consciència de la seva immensitat.

També ens diu Emerson: L’home que parla seriosament descobrirà, si observa els seus processos intel·lectuals, que una imatge material més o menys lluminosa sorgeix en la seva ment junt a cada pensament, proporcionant-li la vestimenta adequada per a ell. 

 

I continua dient Teilhard: Si aspirem a viure la plenitud de la nostra humanitat i del nostre cristianisme, cal superar aquesta insensibilitat, que tendeix a amagar-nos les coses a mesura que se’ns fan massa properes i massa grans.

Així és, les creences i la poca maduresa intel·lectual, per no dir la ignorància, busca Déu en els miracles i en un “sagrat misteriós”, i en canvi, li costa veure Déu en el germà i en tot allò que és quotidià i que en diem “profà”.

Aspirar a viure la plenitud de la nostra humanitat és la pedra que senyala el bon camí. La mediocritat és senyal de falsedat i mentida existencial.